Atac frontal d'intel·lectuals espanyols contra la democracia

L’escriptor Llorenç Capellà, dia 4 de maig des de la seva secció al Diari de Balears, ens explicava l’existència d’una pàgina web http://www.estosololoarreglamossinlasautonomias.org/. Ens interessi o no la seva existència, crec que s’ha de conèixer què vol fer aquest grup de persones. Per això, intentaré explicar-vos-ho un poc, ja que fa feredat. Varen obrir el web dia 20 d’abril d’enguany. Tenen unes 66 persones amb el seu nom i la seva fotografia, professors d’universitat, catedràtics, metges, historiadors, militars, directors de diaris, filòsofs, periodistes, magistrats, advocats, etc., entre els quals destacaré Torcuato Luca de Tena i Puig, professor mercantil i fundador d’Alianza Popular; Santiago Milans del Bosch, magistrat i fiscal en excedència; Luis Valiente, director de l’Editorial Actas; Enrique de Diego, periodista; Federico Márquez de Acuña, coronell de cavalleria retirat; Emilio Álvarez Frías, director de les revistes Altar Mayor y Cuadernos de Encuentro; Gonzalo Fernández de la Mora y Varela, director de Razón Española, etc. Aquesta és una petita mostra.

Han publicat un manifest Por la reforma del Estado de las Autonomías, que té més de 5.500 persones adherides i tenen més de 2.300 adhesions al Facebook, de persones que “quieren arreglar esto”.

Aquesta és una mica la situació. Ara comentaré el manifest i de la manera que es veia venir que en qualsevol moment sorgirien els il·luminats i antidemòcrates que culparien l’organització de l’Estat espanyol de la crisi econòmica, ja que gran part del manifest es basa en aquest pressupost, que tanta d’Administració és la culpable que l’Estat espanyol tengui la crisi tan profunda. Ara n’analitzarem uns quants fragments:
“Ha llegado la hora de afirmar sin titubeos que el Estado de las Autonomías es el
inmenso error que nos está conduciendo a la ruina, a la división entre los españoles y a la desintegración de la unidad patria.” La fallida, que ha aparegut en forma de crisi, ja us en parlava a l’article anterior i la unitat de destí en tot allò que sigui universal, que defineix una mica qui són i que demostra que no es va fer net a l’època de la transició.

“El Estado de las Autonomías, en su concepción actual, impide la recuperación y el desarrollo económico de nuestra nación y contribuye de forma probablemente irreversible a la destrucción de la igualdad, la cohesión y la solidaridad que son fundamentales para el sostenimiento de la integridad de la nación española.” Un altre fragment idèntic a l’anterior, pretenen la integritat de la seva única nació espanyola, i per aconseguir-la recorren a fer por dient que l’estat actual suposa un atac contra la butxaca dels contribuents, donant la culpa de totes les misèries a l’Estat de les Autonomies.

“El Estado autonómico, justificado tanto por los partidos nacionales (PSOE y PP) como por los nacionalistas, constituye el gasto más importante, con diferencia, de nuestro presupuesto y la razón fundamental de nuestro déficit público; es por lo tanto la partida que precisa de un ajuste inmediato, cuando no de su eliminación.” Segueixen amb la mateixa història, l’excés de despeses causat per mor de les autonomies i per això s’han d’eliminar.

Aquesta és la situació d’aquests espanyols que demanen la signatura dient que volen arreglar aquest problema i que si no l’arreglen ells ningú no serà capaç de fer-ho. Són més o menys paraules similars a les que es pronunciaven devers el teatre, crec que era La Comedia de Madrid, quan es fundava Falange Española, en temps de la República. Ataquen tots els partits i demostren que se situen a l’extrema dreta. No se’ls hauria de fer massa cas, però s’ha de conèixer la seva existència per si agafen més embranzida, saber com s’ha de reaccionar. A Espanya segurament se seguirà pel camí marcat, grups com aquest que intentaran torpedinar el que existeix (l’Estat de les autonomies) perquè no creixi, o els partits estatals que desitgen fer tornar enrere el que es desitja amb els Estatuts (més sobirania). Per tant, aquí s’ha de seguir, xano-xano, però sense pausa el camí perquè el poble pugui decidir lliurement si vol lliurar-se d’un Estat que ens vol ofegar. Per tant, s’ha de continuar el camí cap a la independència.

Els partits nacionalistes haurien de ser il·legalitzats

Al programa que condueix el català Jordi González, “La Noria” de TL5, tant li és tractar la persona més frívola de la premsa del cor, com qualsevol tema transcendental en la marxa de la vida política de l’Estat espanyol. Per això té diferents escenaris amb taula i cadires o amb cadires soles per tractar els diferents temes i amb un públic que deu estar subvencionat i sopar pagat, que obeeix les ordres de qui els fa aplaudir tant si algú comenta que la mar està en calma, com si al segon següent algú diu que hi ha un gran onatge. És una prova clara d’una gent manipulada i que assisteix encuriosida o no a un espectacle, que se suposa divertit, en el qual els seus aplaudiments són protagonistes.

Aquest darrer dissabte els va tocar donar l’oportunitat de fer un míting a un representant de “Falange Española de las JONS”. Pot estar ben agraït a l’equip de “La Noria”, perquè li varen deixar fer el paper de colometa de la pau. Però abans que el presentador li fes l’entrevista, la taula política va debatre sobre si s’havia d’il·legalitzar aquest partit que s’havia atrevit a dur el jutge Garzón al Tribunal Suprem per haver investigat sense poder-ho fer els crims a les cunetes dels falangistes, o, com a mínim, havia fet investigar on estaven enterrats els cossos assassinats. Doncs, a la part de la taula que representa la dreta o l’extrema dreta hi havia un tal Sinde, Alfonso Rojo i Isabel Durán, quasi tots tertulians d’Interconomía, que no varen ser capaços de condemnar el partit de “Falange”. Però sí es varen atrevir a dir que es podria parlar d’aquesta il·legalització, si també es parlava d’il·legalitzar els partits nacionalistes i d’aquí el títol d’aquest escrit. Segons aquesta gentussa es podrien il·legalitzar els partits nacionalistes perquè són independentistes i, per tant, no es troben dins el marc legal que és la Constitució. Com us podeu imaginar, a l’altra part de taula varen fer una defensa ben abrandada tant Pilar Rahola, com Enric Sopena i M. Antònia Iglesias, els dos primers acusant-los de fatxes i la tercera també per no ser capaços de condemnar un partit que va assassinar en temps de guerra i de pau. Els aplaudiments, tant a les intervencions d’uns com a les dels altres representen la major estupidesa del programa.

Aquest i alguns altres programes sempre representen un atac frontal contra ERC i solen personalitzar els atacs en alguns dels seus dirigents, però aquest dia, l’atac va arribar a CiU, al PNB, i al PSC, per haver mostrat algun indici de defensa de Catalunya. Tanta sort que aquest espai televisiu al Principat no té l’èxit que a la resta de l’Estat. Però, per si de cas, aquí s’ha fet una passa important quan s’ha aconseguit que el Parlament català torni arribar quasi al 90 % per declarar la incompetència del Tribunal Constitucional en la qüestió de l’Estatut. Per si de cas tenim molts enemics fora de les nostres fronteres, han sortit Alfred Rexach i Antoni Puigverd a la Vanguardia, dient el primer que aquests parlamentaris són ridículs i el segon que són llunàtics, perquè ara no tocava, perquè això s’havia d’haver fet quan es va presentar el recurs, o que es demanava la lluna en un cove, i que això era impossible.

Ni les afirmacions dels i de l’exaltada del debat polític de la “Noria” ni els articulistes de la Vanguardia no podran fer retrocedir ni una sola passa els parlamentaris catalans en la seva decisió irreversible, ja que el TC, de cap de les maneres no es pot carregar la democràcia exercida pel poble, quan va votar l’Estatut en referèndum i aquest decisió del poble és l’essència de la democràcia. Acceptar un altre tipus de pseudodemocràcia per por als militars com es va fer durant la transició, acceptar-la avui és un fet completament ridícul i de bojos. Només els nacionalistes d’extrema dreta espanyols poden instigar cap a la il·legalització d’un poble que vol decidir el seu futur.

L'orgia de les avaluacions

dBalears

Ara Horitzons
L’orgia de les avaluacions
Joan Lladonet 28/04/2010 Vistes: 45
Valoració
Puntuada amb 3 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
El 22 d'abril varen acabar unes Jornades d'Ensenyament Públic a la UIB. He de destacar que s'hi va parlar molt d'educació i s'hi varen presentar experiències molt interessants i positives, una de teatre en directe i una taula rodona sobre necessitats actuals. No s'hi va parlar d'avaluar. Es va afirmar que l'ensenyament públic ha de ser capaç de formar persones que puguin millorar la vida en el futur. Es va dir que necessitam un professorat ben preparat, motivat i entusiasmat, que sàpiga què ha de fer i que no quedi quadriculat ni en els currículums, ni en els llibres de text, ni en el fet d'haver d'acabar la matèria, sinó que treballi en el present, sense oblidar el passat per construir el futur. Justament l'endemà em disposo a comentar les avaluacions de diagnòstic, les de l'Administració central i les de l'autonòmica, que se sumaran a les de l'OCDE i a totes les de l'escola. Amb un professorat ben format, les avaluacions (observacions, tasques realitzades, treball a classe, actitud, exàmens, quaderns de treball, recerca i investigació, etc.) que es fan a l'escola són més que suficients per avaluar l'alumnat en particular i el Sistema Educatiu (SE) en general. Ara ens volen convèncer que amb les avaluacions externes de diagnòstic es millorarà el SE, se suposa que a la recerca de vots o per contrarestar crítiques destructives dels conservadors neoliberals. Si el SE ha de funcionar segons les avaluacions de diagnòstic de torn, la formació del professorat s'haurà de limitar a preparar entrenadors que es dediquin a preparar el pròxim examen com si fos un partit; s'haurà d'estudiar quin tipus d'examen fan i a l'escola el prepararan, per quedar ben situats dins la taula classificatòria. I també serà necessari seleccionar els jugadors (alumnes), que enlairaran el centre.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
10 opinions
Notícies relacionades
Les avaluacions de diagnòstic i el futur de les nostres aulesPublicada el 28/04/2010 per Andreu Mir a Horitzons
L'opinió del lector
Escriu el teu comentari
↓ ↓
Nom
↓ ↓
Email
↓ ↓

Opinions
Pàgina 1 de 1
Paula q me motives a escriure
Pipe, fa devers 4 hores
Valoració: 0
Fa temps que faig feina als instituts i aquestes proves l'únic que fan és embossar...
Antònia, fa devers 5 hores
Valoració: 2
Paula,Això que ens diguin que no es crea un rànquing en aquest moment no vol dir que no sigui l'objectiu final i és l'objectiu que tenen. De fet, els Informes Pisa han creat un rànquing d'estats i han aixecat una maregassa informativa que no té res a veure amb la realitat. Enhorabona si us són útils al vostre IES, però jo crec que a l'escola tenim i hem tengut sempre formes d'avaluar més efectives per saber si estam formant persones i no per saber si els curriculam. El conservadurisme neoliberal no és un tòpic. Ja fa temps que els organismes internacionals i les multinacionals han descobert que tenen un negoci a fer a l'escola, que són molts de milions de clients, i esperen que l'escola es comporti com una empresa i per això volen avaluar-la, per comprovar el seu rendiment. Obliden que l'educació és un dret i volen convertir-lo en mercaderia. De fet, els nostres conservadors neocons volen poder elegir l'escola i volen tenir una taula classificatòria per poder triar bé. S'ha d'estar cecs per no veure-ho.
Joan Lladonet, fa devers 6 hores
Valoració: 0
jajajajjajajaja me pareix bonissim el que es diu per aquí pero Paula que ets de les que tenen pensaments oclusors de la ment tot poderosa? que vols anar fermedeta des de la corretjeta dels consellers inútils?
llum, fa devers 6 hores
Valoració: 2
Ja no saben que han de fer per tenir l'escola, el professorat, i els infants ben controlats, ens volen tenir com a cans de bou, ben fermats, i saber tot el que fa una mestra i un mestre. També des de la conselleria ens volen fer fer autoavaluacions al professorat, per saber qui fa feina o no, qui sap fer feina o no, etc, com si no els bastàs res, per poder equiparar l'escola a altres països, que pel desenvolupament progressista van més endavant que nosaltres, mentre tenguem pensaments que no siguin correctes, l'escola no avançarà adequadament i la culpa no serà de ningú, sinó de la situació que ens envolti en tot moment, baix pressions no anirem enlloc, al contrari ens desmotivaran i acabarem anant a fer feina com si tractassim amb animalets de corral.
Xisca, fa devers 6 hores
Valoració: 2
No te a veure amb els informes pisa?
Toni, fa devers 6 hores
Valoració: 0
Al reportatge es diu ben clar que l'objectiu de les proves de diagnòstic no és crear un rànquing entre escoles. No entenc això de taula classificatòria. Treballo a un IES i els resultats de proves de diagnòstic ens serveixen moltíssim a l'hora de fer el seguiment dels nostres objectius i per marcar les línies de visió.Què hi tenen a veure els conservadors neoliberals amb aquesta història? sempre acabam allà mateix, amb els mateixos tòpics...
Paula Marí, fa devers 7 hores
Valoració: 0
Al reportatge es diu ben clar que l'objectiu de les proves de diagnòstic no és crear un rànquing entre escoles. No entenc això de taula classificatòria. Treballo a un IES i els resultats de proves de diagnòstic ens serveixen moltíssim a l'hora de fer el seguiment dels nostres objectius i per marcar les línies de visió.Què hi tenen a veure els conservadors neoliberals amb aquesta història? sempre acabam allà mateix, amb els mateixos tòpics...
Paula Marí, fa devers 7 hores
Valoració: -2
Per cert, m'encanta el títol!
Antònia, fa devers 9 hores
Valoració: 2
Boníssim! No pot ser un escrit més ben encertat. Som educadora, i crec que la meva feina va molt més enllà de formar nins capaços de contestar correctament uns tests. Qui es pensi que, amb aquestes avaluacions de diagnòstic, coneixerà el nivell exacte de l'alumnat és perquè no en té ni idea d'educació.
Antònia, fa devers 9 hores
Valoració: 1

Es necessita corregir el rumb en el PP

Se suposa que per mantenir fidels els seus nombrosos votants, la cúpula del PP haurà de modificar els seus plantejaments, la seva planificació i la seva manera de veure la realitat. Se suposa que la gent del PP no hi veu per uns sols ulls, sinó que cadascú té els seus per mirar i la seva intel·ligència per comprendre el que passa. També podria ser que el cec fos jo i que la meva intel·ligència no fos capaç d’entendre tot allò que ocorre. De totes maneres, faré la meva anàlisi de la situació, sabent que pot esser equivocada. Pens que no és així, ja que faig les observacions des de la distància i des del seguiment, també bastant allunyat, de l’esdevenir diari, premisses bàsiques per poder mantenir l’objectivitat.

He observat que el president del PP de les Illes Balears afirma, quan presenta els òrgans de direcció a la premsa, que ha fet una renovació total de la cúpula del partit. Això és completament fals, ja que ha integrat a l’executiva designada polítics que fa una vintena d’anys que estan en el poder, consellers del Govern de Jaume Matas, algun d’imputat per alguna causa amb la justícia, i un polític d’extrema dreta com és Carles Delgado, batle de Calvià. Per tant, primer engany, no s’ha fet la renovació que propugna José Ramón Bauzá.

No vol saber res ni demana perdó per la possible culpabilitat de Jaume Matas, que ha estat abandonat per tots els que corrien a besar-li el pompis, i l’adulaven amb les seves alabances. L’hem vist, completament sol, acompanyat del seu misser i del guarda de seguretat “Primo”, entrant i sortint dels jutjats. A més, diu que ell només vol saber del present i del futur, i, per tant, les èpoques de Jaume Matas s’han d’oblidar, ja que el Sr. Matas ja no és del PP. Quin agraïment! Quina amistat! Quina traïció! La contradicció es troba en el fet que no vol saber res del passat, però retrocedeix fins als anys 70 del segle anterior per tornar a despertar la polèmica d’en Pep Gonella sobre si el mallorquí no és català, fet científicament, humanament, globalment i mundialment demostrat per totes les universitats que existeixen. Això és un altre retret que li hauran de fer els seus votants, que l’hauran d’ajudar a sortir del pou de la ignorància on es troba submergit.

No va néixer aquí, però hi ha viscut tota la vida i podria estar orgullós d’esser mallorquí, i això ho demostraria parlant en la llengua d’aquí, i majoritàriament ho fa en castellà, com si estigués avergonyit de la nostra important llengua que es troba entre les 80 primeres de les aproximadament 5.000 que existeixen en el món. Igualment n’hauria d’estar orgullós, si fos la 5.000. I ha afegit en el seu carro de comandament un altre persona que no és d’aquí com el batle de Calvià, que no tan sols no vol parlar el mallorquí, sinó que amb les seves actuacions i declaracions demostra que l’odia. Per tant, és un altre fet que se suposa que la gent del PP de la part forana l’haurà d’animar a estimar i usar la seva llengua i l’haurà d’ensenyar a ser un bon mallorquí.

A part de no voler saber res de la nostra llengua, la llengua catalana, vol destruir-la, perquè vol derogar les lleis i decrets que l’emparen com la Llei de Normalització Lingüística de 1986 (una altra vegada retorna al passat, quan no vol mirar cap a l’època més recent de Jaume Matas, ni tan sols li aplica la presumpció d’innocència) i el Decret de mínims, que és el que regeix en l’actualitat a les escoles. Què s’ha aconseguit amb aquesta llei i aquest decret? Que si fa cinquanta anys, només se sentia a Campos parlar en castellà al quarter de la guàrdia civil, a l’escola, i a algunes cases d’immigrants espanyols, que tots han après a parlar en mallorquí, avui el castellà predomini a molts més llocs del poble de Campos, encara que es pugui sentir la llengua catalana a l’escola. Entre els habitants del poble, el tant per cent de persones que parlen el català ha retrocedit. Si ara, el flamant president del PP vol eliminar les úniques lleis i decrets que el protegeixen, és perquè vol fer-lo desaparèixer del mapa. Se suposa que els votants del PP li faran veure que va equivocat i que ha de canviar la seva política lingüística. Ens hi jugam molt. Si no ho fa així i els votants no el castiguen, ho seguirem denunciant.

En una època en què si no es canvia el model de creixement insostenible, no sortirem de les crisis, i si en sortim d’una momentàniament, serà per entrar en una altra de pitjor, aniran desapareixent els valors que encimbellaven tot allò que fos material i objecte superflu de consum, tot el que significava el verb “tenir”, i es tornarà a valorar tot el que significa el verb “esser”; en aquest temps que ens espera d’escassesa per no acabar amb la destrucció del planeta i perquè tots els seus habitants puguin menjar, quan ja comencin a escassejar les fonts de la principal energia que hem anat i anam dilapidant, tornarà a tenir molta importància la identitat, la cultura i la llengua. No m’agradaria que aquest temps hagués de coincidir amb uns moments que els nostres descendents (no massa llunyans) es trobassin cercant qui són, perquè a la nostra època no vàrem saber conservar allò que havia d’haver estat prioritari. Esperem que els votants d’aquest partit redrecin el camí tort que segueix la seva cúpula.

Joan Lladonet

Vexacions, discriminacions i humiliacions d'un o d'una indígena1

La policia estatal no va voler atendre un catalanoparlant

L’indígena es trobava en el seu lloc de feina a un Institut d’ensenyament de les Illes, a Manacor, quan per un problema d’ordre públic, devers migdia, va haver de telefonar a la policia estatal (perquè de nacional de la nostra nació no en tenim). El policia va exigir que a ell se li havia de parlar en castellà i l’indígena que es coneixia bé els seu dret a parlar en la seva llengua, li ho va explicar i va insistir, fins que el policia que va manifestar no tenir cap obligació d’entendre’l si parlava en català, el va enviar a la policia local, fet que va donar a entendre que l’havia entès perfectament, però que no volia que li parlàs en la llengua d’aquí (tots sabem l’ensenyament que s’ha rebut aquí i a Espanya sobre el tema). L’indígena va insistir que el passàs amb una altra persona que l’entengués i el policia va contestar que no hi havia ningú que el pogués entendre si parlava en mallorquí. L’indígena, l’horabaixa del mateix dia, es va presentar al quarter de la policia a posar una denúncia sobre el que li havia ocorregut el matí, i es va trobar la mateixa situació. Es varen anar passant la denúncia l’un a l’altre, varen dir que no l’entenien i que el registre estava tancat; per tant, li varen dir que hi tornàs l’endemà el matí. El que va fer l’indígena va ser presentar una queixa al delegat del Govern espanyol, perquè s’investigassin els fets i s’hi posàs remei, i segurament d’aquesta queixa no se n’haurà sabut res més. La lliçó que se’n pot treure és que si tots féssim el mateix que el valent i honest indígena del conflicte explicat, la situació canviaria, i quan arribaria un policia estatal, el primer que faria seria aprendre la llengua catalana, i si l’entengués no intentaria humiliar-nos com si formàs part del que diuen que no volen ser, d’una força d’ocupació.

Un fanfarró envaeix una benzinera

Una indígena entra en una botiga d’una benzinera de Calvià i es troba dos empleats darrera el taulell que atenen el públic. Demana si pot penjar un cartell que anuncia un acte que s’ha de dur a terme en el municipi. L’empleat li diu que sí i li explica en bon mallorquí el lloc on el pot penjar. Un fanfarró que feia coa perquè l’atenguessin, sense tenir ni art ni part en la conversa ni en el que havia passat fins llavors, s’adreça a l’altre empleat i li amolla: “A mi no me hables en catalán”. L’empleat interpel·lat va contestar, llastimosament, de la manera següent: “No te preocupes, yo no hablo ni chino, ni inglés, ni alemán, ni catalán, sólo castellano.” Fixau-vos bé, aquestes dues persones no havien intervengut per res en el que havia passat i tot havia anat com una seda. L’indígena client i l’indígena empleat havien parlat en mallorquí sense cap problema, per tant, d’aquí es pot desprendre que els fanfarrons espanyolistes accepten el nom de català, perquè va ser l’energumen el que li va posar nom. Quina part de responsabilitat deu tenir en un fet com aquest el batle de Calvià que incita i fomenta l’odi cap a la llengua catalana?

Els mallorquins acabarem a la reserva de Galatzó

Tres indígenes, un matrimoni i el seu fill, acudiren un dia al Palma Aquarium. La dona es va acostar a la finestreta i va demanar a la senyoreta que hi havia dues entrades per a adults i una per a un nin. La senyoreta els va demanar si eren residents i la indígena va contestar afirmativament, al mateix temps que mostrava el carnet d’identitat. Després la indígena va demanar que si més tard sortien a dinar fora del recinte, si podrien tornar a entrar, i aquí la senyoreta va contestar: “Si no me habla en castellano, no la entiendo.” La indígena va notar que les persones que anaven davant ella eren alemanyes, havien parlat en alemany i no els havia posat cap problema. Ella estava indignada que parlant la llengua pròpia d’aquesta terra li fessin tal endemesa, i a qualsevol estranger l’acceptassin en la seva llengua. Va ser en aquests moments que la indígena va pensar en aquells que diuen que el que fan és defensar el castellà i va manifestar en veu alta a l’univers: “Tranquils, el castellà no està en perill, els que estam en perill som els mallorquins, que acabarem a la reserva de Galatzó.”

Joan Lladonet

1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no apareixen els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió psicològica.

Família-escola, binomi essencial

Ara Horitzons
Família-escola, binomi essencial
Joan Lladonet 07/04/2010 Vistes: 23
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
Massa poc espai per la importància del tema, però la investigació i les declaracions dels entesos que presenta Andreu Mir s'han de tenir molt en compte, perquè l'encerten totalment. Hi afegiré que només un infant que compta amb una família que educa bé i que assisteix a una escola que també educa adequadament, sense contradir-se, pot permetre que les relacions família-escola siguin escasses, cosa que és una contradicció amb una bona educació; per tant, l'exemple és quasi impossible. L'educació familiar és bàsica i l'educació escolar l'ha de continuar, ha de formar i ha de projectar cap al futur els infants, que han de convertir-se en ciutadans i ciutadanes, capaços de millorar el món en què els ha tocat viure. Els infants d'avui hauran de ser educats per refer un món que els han deixat molt malmenat i en el qual no se sap si l'egoisme de les persones adultes els deixarà marge per refer tot el que s'ha destruït.Les famílies tenen contacte amb l'escola, segons l'edat dels infants; com més petits més contacte, per arribar a no tenir-ne poc, quan fan l'ESO o el Batxillerat. El fet que no hi hagi relació pot ser causat per ambdues parts o per la incompatibilitat d'horaris. Els pares no han tengut ni tenen gaire importància en els consells escolars i s'han cansat que la seva presència no hi fos influent, i el professorat sempre ha temut que les famílies interferissin en qüestions tècniques per a les quals teòricament no estaven preparades. He tengut la sort de treballar bastants anys en un centre on hi havia una bona relació entre gran part de les famílies i l'escola, i, fins i tot, els pares i mares feien tasques de menjador i extraescolars, i aquest centre funcionava a la perfecció. De manera que si es vol resoldre part del fracàs escolar, han de millorar, i molt, les relacions entre la família i l'escola.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
Els pares donen l’esquena a l’escolaPublicada el 07/04/2010 per Andreu Mir a Horitzons

Un projecte engrescador

Ara Horitzons
Un projecte engrescador
Joan Lladonet 24/03/2010 Vistes: 23
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
El Portfolio el va posar en marxa el Departament de Política Lingüística del Consell d'Europa i a l'Estat espanyol pretén afavorir una visió integrada de l'ensenyament de les llengües de cada centre; incrementar els coneixements i les habilitats d'ensenyament en el marc de l'enfocament pedagògic comunicatiu i constructivista; augmentar la coordinació del professorat de llengües, fomentar la realització d'experiències i divulgar-les per diferents mitjans, revistes, exposicions, webs, etc.Solament els objectius anteriors justifiquen el fet que s'hagi posat en marxa aquest projecte a diverses escoles i instituts de les Illes Balears, però tenint en compte que tenim una llengua pròpia, la catalana, s'ha de voler dur a terme un objectiu del Portfolio, del Consell d'Europa, que diu que el PEL ha de servir per a afavorir l'enteniment i la tolerància entre els ciutadans d'Europa per mitjà del coneixement d'altres llengües i cultures. Que es consolidi el fet que la llengua vehicular és la llengua catalana, que se li apliqui l'enfocament comunicatiu per ensenyar-la i que les altres s'ensenyin tenint en compte els coneixements ja impartits en català.Després de parlar amb una persona que ha practicat el PEL uns quants anys al seu institut, he pogut saber que el que es feia era posar en marxa la innovació, cada professor o professora de llengua feia activitats més creatives que les que podien aparèixer en el llibre de text, i després aquestes es comunicaven en les reunions que feien, a més de l'èxit que havia obtingut la persona que les havia experimentat. Segons totes aquestes explicacions, després cadascú les adaptava a la llengua que ensenyava i també les posava en pràctica. Només el fet d'intercanviar aquestes experiències ja valia la pena haver posat en marxa aquest projecte.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
L’experiència d’aprendre llengües en pluralPublicada el 24/03/2010 per Andreu Mir a Horitzons

Polítics de paraula?

(Aquest article i el d'en Pere qualsevol que hi ha a continuació han estat publicats a la revista Ressò de Campos, núm. 206 de febrer-març de 2010)
Els esdeveniments ocorreguts fa que es posi en tela de judici el fet de l’existència de polítics que tenguin paraula. Supòs que aquest serà el tercer i darrer article que escric sobre el tema. Els dos anteriors tenien com a motiu el fet que el batle Guillem Ginard hagués faltat a la seva paraula després d’haver governat amb un pacte amb Campos pel Canvi i haver pogut obtenir la batlia gràcies als vots d’aquest partit. Però a l’hora de la veritat, després d’haver governat dos anys i mig, va expulsar els dos regidors i es va negar a cedir la batlia. Fins a aquest moment el batle d’UM no havia complert la paraula, i, en canvi, els regidors de CpC no havien fallat, perquè la responsabilitat que els carregava el batle sobre l’impediment del camp de golf de Son Baco, no era responsabilitat dels dos o tres regidors ni havien pactat mai que s’hagués de fer. Llavors i tenint en compte el que es deia i es publicava, vaig escriure els dos articles anteriors en els que s’afirmava que Guillem Ginard no era un batle de paraula.

Els esdeveniments ocorreguts a partir de final de 2009 i començament de 2010 fan que no em quedi més remei que seguir tractant el tema, encara que amb algunes variants i un context una mica diferent. La qüestió que sé en aquests moments és la mateixa que abans. Les meves fonts són el que s’ha dit , el que s’ha escrit en la premsa, dit en la ràdio i la televisió, i a més un díptic publicat pel Partit Popular i enviat a totes les llars de Campos, titulat: Un batle sense paraula ni firma. El que s’havia xerrat i firmat ha estat paper banyat. En aquest document apareix clarament que els cinc regidors del PP i els tres de CpC, es posen d’acord per presentar una moció de censura contra el batle Guillem Ginard, per entregar el govern de l’Ajuntament de Campos al partit polític que va obtenir un major nombre de vots, que és el PP. En el document s’afirma que varen ser els regidors de Campos pel Canvi els que varen fer la proposta als del PP i aquests varen acceptar. I l’altre document que he pogut llegir és un díptic publicat per Campos pel Canvi i enviat també a totes les famílies campaneres, titulat: Explicacions necessàries de Campos pel Canvi. En aquest document s’explica per què els polítics d’aquest grup varen canviar la seva postura i el seu compromís, i, per tant, dos d’ells no varen complir la paraula ni la signatura donades.

Què havia passat? Que abans que se celebràs el ple en el qual s’havia de votar la moció de censura, el batle Ginard, va intentar recompondre el pacte, afirmant que si la moció de censura no prosperava, ell dimitiria i després podria obtenir la batlia un regidor de CpC o el que corresponia segons el pacte inicial que era Joan Juan. La moció de censura no va prosperar, perquè només la varen votar els cinc regidors del PP i Guillem J. Vidal Ollers, de CpC. Després es va iniciar un període de negociacions per veure de quina manera es governaria l’Ajuntament de Campos, que va acabar amb el nomenament de Joan Juan, com a batle. S’havia fet justícia, les aigües havien tornat a mare, i Guillem Ginard, finalment havia complert la seva paraula, però per la força dels fets ocorreguts. És a partir d’aquests moments que s’editen els dos díptics explicats anteriorment, perquè el poble tengui fidel notícia del que havia ocorregut i pogués jutjar amb coneixement de causa.

Queda clar que Joan Juan no ha complert la seva paraula ni la seva signatura i ell n’és ben conscient i explica amb molta clarividència les causes de la seva decisió, que no repetiré perquè el document existeix. I en aquest document CpC afirma el següent: “Era més important mantenir la paraula o rectificar quan encara hi érem a temps si teníem la sensació que ens equivocàvem?” Clar, varen optar per no tenir paraula i rectificar. D’aquesta manera impedien que el Partit Popular, que pràcticament havia governat sempre fins a aquesta legislatura no ho tornàs a fer. Per la meva part, he de manifestar que estic content que Joan Juan sigui batle de Campos, perquè s’ho mereixia, i m’agradaria que es notàs la seva actuació a l’Ajuntament. L’únic que em sap greu és la manera com ho hagut de ser, quan tot, si hagués anat com havia d’anar, era molt més senzill.

La lliçó que he après és que en qüestions polítiques existeixen massa interessos creats, massa conveniències, i que segurament això ha estat una de les causes per les quals no he volgut entrar en el joc de la política. De totes maneres no estic d’acord que en Joan Juan no sigui un batle de paraula, perquè quan no va complir-la encara no era batle. En aquell moment era un polític, i pel que es veu, poden fallar a la seva paraula, si cal. De totes maneres, seguesc tenint fe amb el batle de Campos, Joan Juan i estic convençut que actuarà d’acord amb la conveniència de la majoria del poble i que no fallarà a la seva paraula com a batle. Que així sigui.

La realitat supera la presumpció d’innocència

Que una sola persona imputada sigui innocent és suficient motiu perquè sigui declarada presumptament culpable i no culpable, és allò de totes les persones acusades són innocents fins que la Justícia no demostri el contrari. És una mica la raó per què no s’ha d’acceptar mai la pena de mort, per a poder defensar que no mori, encara que només sigui una sola persona innocent i per la mateixa raó i algunes més, també s’ha de rebutjar la cadena perpètua. Fet aquest aclariment també vull afirmar que hi ha més persones culpables que les imputades, és a dir, hi ha moltes persones que no han aconseguit el grau de presumptament culpables, que ho són.

També se suposa que hi ha alguns fiscals i alguns jutges de diferents territoris que fan més feina que els altres. Des de fa bastant de temps, fiscals i jutges fan una feinada a les Illes Balears, perquè no s’atura la desfilada de polítics als jutjats. També són molts els polítics que han dimitit del seu càrrec per mor de la seva imputació en algun o alguns delictes. Primer varen esser polítics del PP, un darrere l’altre i n’hi ha que ja compleixen penes de presó, després varen continuar amb polítics del PP, juntament amb d’altres d’UM, i algun del PSOE, fins que darrerament la passarel·la cap als jutjats és ocupada només per polítics i polítiques d’UM. La traca, no se sap si la final, ha estat la dimissió de qui ho ha estat tot en aquest partit, i ara era la segona autoritat política a les Illes, Maria Antònia Munar. Aquest ha estat un cas, no sé si únic a la història, en què els imputats d’escales de comandament inferiors han anat apuntant cap a dalt fins que han caigut uns quants presidents de partit. Es pot dir que la plana major d’UM, en un moment determinat, ha anat desfilant pels jutjats, com si la tasca realitzada no tengués ni un sol pam de net, acusats d’haver fet malbé l’erari i d’haver utilitzat de mala manera, i per beneficiar-se’n indirectament o directa, el poder.

Durant el mes de març, passarà pels jutjats el cappare que va ser del PP i de la Comunitat Autònoma, Jaume Matas, per l’enriquiment ràpid que va aconseguir durant el seu mandat ell i la seva família. També hi ha hagut persones de rang inferior al que va tenir ell que s’han encarregat de retornar-li la seva responsabilitat, per molt que hagués volgut posar aigua pel mig; sembla que haurà de respondre d’algunes malifetes, encara que no se sap fins on es voldrà furgar ni si d’alguna manera es voldrà tapar, com ja s’ha fet altres vegades, un escàndol d’una magnitud tan gran.

Això fa que moltes persones perdin la confiança en la democràcia i en els polítics, però el que tots hem de saber és que una cosa és que ara es pugui conèixer la corrupció de molts de polítics, quan en temps de no democràcia n’hi havia més que no n’hi ha ara, i també s’ha de saber que ni tan sols ara, es descobreix tota la corrupció existent. Molts presumptament culpables són vertaders culpables i a vegades de més càrrecs dels que se’ls acusa, i molts que no són investigats també són culpables i no seran descoberts mai. És com si haguessin nascut amb una estrella de la sort.

De totes maneres, i abans de perdre la fe en la democràcia, ens hem de demanar qui és o qui són els responsables de tanta malversació del poder polític conferit per haver guanyat en unes eleccions o haver obtingut la majoria a través de pactes. Responsables ho som tots, i aquí és on cau bé la cita evangèlica: Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Les persones totalment íntegres tenen dificultat per guanyar eleccions, perquè quan una persona té un càrrec que li confereix poder, té una cua de gent que aconsegueix que no pugui actuar des del punt de vista ètic. A la cua hi ha familiars, familiars dels familiars, amics dels familiars, persones del partit, familiars de persones del partit, amics de persones del partit, etc. que demanen favors a l’autoritat per haver-lo votat. Si una persona es manté fema a fer complir la llei, perd primer l’amistat i després el vot. I si cau unes quantes vegades, la veu corre, les demandes es multipliquen fins que arriben els que amb la cartera plena demanen canvis de planejaments urbanístics o concessions de serveis. Molts polítics mesclen el fet de lucrar-se personalment amb el fet de beneficiar el partit, i pensen que si fan feina per al partit es netegen la consciència.

La solució de tot plegat encara és llunyana, però l’escola per una part amb els més joves i la societat civil, per una altra, tenen una tasca ingent per aconseguir que l’ètica es generalitzi el màxim possible entre totes les persones en general, especialment entre les que tenen responsabilitat política. No podem perdre l’esperança!

Encara queden seqüeles del 23 F

29 anys després del cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981, encara suren en l’ambient i en la ment de moltes persones les mateixes idees que varen fer que alguns guàrdies civils (amb alguns militars com a comandament) duguessin endavant l’assalt al Congrés dels Diputats. Són idees semblants a les que es reflectiran a l’Estatut català, una vegada se li hagi aplicat l’afaitadora del Tribunal Constitucional. No havia passat ni un mes que Tejero havia entrat a l’hemicicle atemorint la majoria de diputats, quan ja Rodolfo Martín Villa, ministre d’Administració Territorial presentava una llei d’harmonització de les disposicions sobre la llengua de les comunitats autònomes. Ja en aquella llei es deixava clar que les paraules “nació” i “nacional”, només es podien referir a la totalitat de l’Estat, ni més ni pus que allò que intenten avui la majoria de membres de l’alt tribunal.

Segons podem llegir a La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, en la presentació de la Llei al Senat, Martín Villa afirmava: “Y no puede haber una España fuerte que no se asiente en una nación única, con una sola ciudadanía política, con un idioma común, y con el respeto público y notorio a un mismo texto constitucional”. Aquest discurs el subscriuria avui una majoria de diputats del parlament espanyol. Era el temps en què Blas Piñar, de l’extrema dreta, era diputat i denunciava al govern espanyol l’existència de pressions perquè els mestres que no sabessin català, haguessin d’abandonar Catalunya. Era quan 2.300 intel·lectuals (quina mena d’intel·lectuals?) signaven un manifest en què es denunciava la discriminació dels castellanoparlants. Ni més ni pus que el que denuncien avui, alguns d’aquells intel·lectuals i alguns dels seus hereus. Segueixen sense aportar cap raó sòlida en les seves argumentacions intel·lectualoides, semblen talment les opinions d’aquests tertulians que utilitza Tele 5, sense cap tipus de formació, ni la més mínima informació del món, que com més grossa la diuen, més aplaudiments del públic reben (es veu que els alimenten bé), i la cadena guanya més audiència.

També podem llegir com es va manar a l’Alta Inspecció de l’Estat “velar por el cumplimiento de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de sus derechos y deberes en materia de educación, así como de sus derechos lingüísticos y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado, de acuerdo con las disposiciones aplicables”. És una de les altres seqüeles que encara cuegen i que són les que el PP vol posar en marxa de seguida que torni a tenir el poder i que ja en parlava en un article anterior.

Així va ser com es va aprovar la LOAPA, aquella famosa llei d’harmonització, que va trobar ben desperts i ferms els dirigents dels partits CiU i PNB, els quals varen presentar un recurs d’inconstitucionalitat, que va servir per eliminar quasi la meitat de l’articulat. Amb el que restava de la LOAPA es va fer la LOFCA (Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes), que va servir per aquesta funció fins a l’actualitat, que seria modificada pel nou articulat dels nous estatuts, però pel que sembla, les seqüeles del 23 F són tan importants que segurament es notaran a la part del finançament també en les retallades que es pensa fer o que ja s’han fet, però no les fan públiques, a l’Estatut.

Una manera més de sobreviure

Ara Horitzons
Una manera més de sobreviure
Joan Lladonet 24/02/2010 Vistes: 22
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
O de viure d'una manera determinada. L'aprenentatge per a la vida des de l'escola maternal fins acabar els estudis universitaris no hauria de requerir més ensenyament que l'habitual que s'ofereix a l'escola, a l'institut o a la universitat. Però sempre hi ha hagut necessitat de fer més per moltes i molt variades raons per part d'algun sector dels membres de la comunitat educativa: per part de l'alumnat, perquè temien defraudar els pares que s'havien cregut que tenien unes aptituds superiors a les reals; per part del professorat, perquè des del temps en què es patia més fam que un mestre d'escola, sempre han cregut convenient augmentar el sou que guanyaven fent hores extraordinàries i per part de les famílies per tranquil·litzar-se les consciències de no poder dedicar més temps i ajuda a la seva prole. Aquestes han estat les principals raons perquè un sector de la població acudís a les classes de repàs i ara a les que es puguin proporcionar a través d'internet.Aquestes classes de repàs no eliminen el fracàs escolar en general, perquè les famílies de la majoria de l'alumnat que fracassa tenen dificultats per poder viure i, per tant, no es poden pagar repassos, i l'alumnat que no vol estudiar, no ho vol fer ni a l'escola ni amb classes de repàs ni a través d'internet. Aquestes classes són molt positives per a l'alumnat que és conscient que té alguna deficiència de comprensió i sap perfectament que necessita ajuda. Aquest infant que sap què necessita i vol posar-hi remei pot rebre classes no habituals. És el mateix cas que un malalt que explica bé els símptomes de la seva malaltia al metge, llavors aquest pot ajudar-lo a curar-se. Si no hi ha la voluntat d'aprendre, els repassos es converteixen en una manera de sobreviure per part d'alguns membres de la comunitat educativa.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
Repassos on-line, un recurs a l’alçaPublicada el 24/02/2010 per Andreu Mir a Horitzons

Ombra viatgera

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/759/2