Vexacions, discriminacions i humiliacions d'un o d'una indígena1

La policia estatal no va voler atendre un catalanoparlant

L’indígena es trobava en el seu lloc de feina a un Institut d’ensenyament de les Illes, a Manacor, quan per un problema d’ordre públic, devers migdia, va haver de telefonar a la policia estatal (perquè de nacional de la nostra nació no en tenim). El policia va exigir que a ell se li havia de parlar en castellà i l’indígena que es coneixia bé els seu dret a parlar en la seva llengua, li ho va explicar i va insistir, fins que el policia que va manifestar no tenir cap obligació d’entendre’l si parlava en català, el va enviar a la policia local, fet que va donar a entendre que l’havia entès perfectament, però que no volia que li parlàs en la llengua d’aquí (tots sabem l’ensenyament que s’ha rebut aquí i a Espanya sobre el tema). L’indígena va insistir que el passàs amb una altra persona que l’entengués i el policia va contestar que no hi havia ningú que el pogués entendre si parlava en mallorquí. L’indígena, l’horabaixa del mateix dia, es va presentar al quarter de la policia a posar una denúncia sobre el que li havia ocorregut el matí, i es va trobar la mateixa situació. Es varen anar passant la denúncia l’un a l’altre, varen dir que no l’entenien i que el registre estava tancat; per tant, li varen dir que hi tornàs l’endemà el matí. El que va fer l’indígena va ser presentar una queixa al delegat del Govern espanyol, perquè s’investigassin els fets i s’hi posàs remei, i segurament d’aquesta queixa no se n’haurà sabut res més. La lliçó que se’n pot treure és que si tots féssim el mateix que el valent i honest indígena del conflicte explicat, la situació canviaria, i quan arribaria un policia estatal, el primer que faria seria aprendre la llengua catalana, i si l’entengués no intentaria humiliar-nos com si formàs part del que diuen que no volen ser, d’una força d’ocupació.

Un fanfarró envaeix una benzinera

Una indígena entra en una botiga d’una benzinera de Calvià i es troba dos empleats darrera el taulell que atenen el públic. Demana si pot penjar un cartell que anuncia un acte que s’ha de dur a terme en el municipi. L’empleat li diu que sí i li explica en bon mallorquí el lloc on el pot penjar. Un fanfarró que feia coa perquè l’atenguessin, sense tenir ni art ni part en la conversa ni en el que havia passat fins llavors, s’adreça a l’altre empleat i li amolla: “A mi no me hables en catalán”. L’empleat interpel·lat va contestar, llastimosament, de la manera següent: “No te preocupes, yo no hablo ni chino, ni inglés, ni alemán, ni catalán, sólo castellano.” Fixau-vos bé, aquestes dues persones no havien intervengut per res en el que havia passat i tot havia anat com una seda. L’indígena client i l’indígena empleat havien parlat en mallorquí sense cap problema, per tant, d’aquí es pot desprendre que els fanfarrons espanyolistes accepten el nom de català, perquè va ser l’energumen el que li va posar nom. Quina part de responsabilitat deu tenir en un fet com aquest el batle de Calvià que incita i fomenta l’odi cap a la llengua catalana?

Els mallorquins acabarem a la reserva de Galatzó

Tres indígenes, un matrimoni i el seu fill, acudiren un dia al Palma Aquarium. La dona es va acostar a la finestreta i va demanar a la senyoreta que hi havia dues entrades per a adults i una per a un nin. La senyoreta els va demanar si eren residents i la indígena va contestar afirmativament, al mateix temps que mostrava el carnet d’identitat. Després la indígena va demanar que si més tard sortien a dinar fora del recinte, si podrien tornar a entrar, i aquí la senyoreta va contestar: “Si no me habla en castellano, no la entiendo.” La indígena va notar que les persones que anaven davant ella eren alemanyes, havien parlat en alemany i no els havia posat cap problema. Ella estava indignada que parlant la llengua pròpia d’aquesta terra li fessin tal endemesa, i a qualsevol estranger l’acceptassin en la seva llengua. Va ser en aquests moments que la indígena va pensar en aquells que diuen que el que fan és defensar el castellà i va manifestar en veu alta a l’univers: “Tranquils, el castellà no està en perill, els que estam en perill som els mallorquins, que acabarem a la reserva de Galatzó.”

Joan Lladonet

1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no apareixen els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió psicològica.