http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/4500/el-pp-declara-la-guerra-als-catalans
Total de visualitzacions de pàgina:
dimecres, 27 d’octubre del 2010
dilluns, 25 d’octubre del 2010
El rebuig a les autonomies obre una via cap a la independència
dijous, 21 d’octubre del 2010
Publicat a la revista Ressò de Campos núm. 211 - Octubre de 2010
És UM un partit massa nacionalista?
Segons tot el que es publica als mitjans de comunicació em fa l’efecte que a les seus d’alguns o de tots els partits polítics es tafaneja, es maquina, s’ordeix i es preparen tota casta de tretes o ardits per atacar algú, per fastidiar, per venjar-se, per caçar vots o per col•locar-se; en canvi, no em sembla que estiguin treballant pel bé comú del poble, de l’illa, de la nació o de l’estat.
Aquesta impressió l’he tornada a tenir quan he sabut per la premsa que tota la UM campanera abandonava el partit. M’han fet pensar que ara estaran maquinant si fan un partit campaner, si el fan mallorquí, si el fan balear o si passen a formar part d’algun partit ja consolidat. Segur que durant totes aquestes discussions hi haurà algun aconsellador, dirigent o manipulador de fora del poble o d’algun altre partit que també intentarà que l’oli vagi allà on vol. Una gran majoria es deixarà emportar per la suposada saviesa dels seus dirigents. Que tenguin alguna hora bona i que alguna de les decisions que prenguin pugui beneficiar la majoria d’habitants del poble, que segur assisteixen astorats a tots aquests esdeveniments.
Quin és el cap visible de la decisió que s’ha pres? Guillem Ginard, exbatle de Campos, exdirector general de Cultura del Consell de Mallorca i actual president de la Mancomunitat del Migjorn. S’entén que hagi dissolt UM a Campos? Crec que no o jo no l’entenc. Guillem Ginard no és una persona de fiar. La seva actuació pública així ho indica. Va faltar a la paraula donada a CpC, quan es va negar a deixar la batlia i ha fallat a la disciplina de partit, quan ha navegat en sentit contrari durant molt de temps i quan, oblidant totes les prebendes que li havien concedit i tots els favors que li havien fet, ha traït també el partit amb la intenció de fer mal, encara que es vulgui disfressar d’actuar en defensa de Campos. Guillem Ginard, en els dos casos en què ha mostrat el llautó, no ha defensat els campaners, sinó a ell i a alguns pocs més.
En una democràcia es pot prendre aquesta decisió i moltes altres, perquè s’ha de respectar la llibertat d’expressió, la de pensament i la d’actuació, sempre que es respecti la llibertat dels altres, com és la meva, de parlar-ne. Només volia fer uns petits aclariments a manifestacions públiques que ha fet Ginard als mitjans: “No votàrem el codi d’UM perquè érem a berenar. L’ètica és una cosa que no es pot votar: o es té o no.” Li he de manifestar que no crec que tengui massa raó, ja que l’ètica és la ciència filosòfica que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. El partit, després d’haver tengut casos d’escassa o nul•la rectitud en el comportament humà, és a dir, casos de corrupció i de presumpta corrupció, és normal que per rentar-se la cara davant l’electorat, renovàs o recordàs aquests principis. I no es pot dir que es tenen o no es tenen, ja que s’aprenen, i tot el que s’aprèn, es pot adquirir durant tota la vida. N’hi ha que moren sense conèixer-la, l’ètica.
Una altra frase discutible és “Nosaltres no ens hem desviat del camí, ha estat la direcció de Ciutat que ha agafat un altre rumb”. En un partit, ja se sap, es prenen les decisions segons marquen els estatuts. Les sol prendre una assemblea de compromissaris o la comissió executiva o junta directiva, segons el nom que hagin posat als òrgans gestors, i democràticament s’han d’acceptar les decisions de la majoria. La direcció de Ciutat té l’obligació de fer el camí que li marqui l’òrgan corresponent.
La darrera frase que volia comentar és “Jo mai no he dit que no sigui nacionalista, però amb el gir nacionalista al qual ens referim, basta llegir la revista El Far, per veure que hi ha algunes coses que ni Esquerra Republicana escriu. Basta dir això.” Aquest és un argument que no s’aguanta ni té cap sentit, perquè un escrit a una revista, encara que sigui la del partit no té cap importància. A més no explica què diu i qui ho escriu, i demostra la seva vena regionalista. Sembla que és una qüestió personal amb el president actual d’UM, que crec, i és una opinió personal meva, que aspira a fer un partit honrat i que se situï en unes coordenades semblants a les de Convergència i Unió al Principat, o en tot cas, a Unió, és a dir, un partit nacionalista i de dretes. Si el que vol Guillem és fundar un partit regionalista i de dretes, sàpiga que aquest espai pretenen ocupar-lo els moderats del PP.
Joan Lladonet
L’infern se’ns mostra ben poderós
L’infern cristià és el lloc on van els condemnats pels pecats mortals que han comès durant tota la seva vida. És l’Estat on viuen els dimonis i el seu president de Govern és Satan o Llucifer. Segons m’explicaven quan era petit és un indret ple de foc i dolor on abunden les tortures i la por. A principi de la dècada dels 60 quan estudiava Magisteri, en el llibre de Religió apareixia el fet que hi havia dues penes a l’infern, una que causava dolor, que era el foc i una que era de sentit, que era la pena de no poder veure Déu, i aquesta era la més dolorosa, la més terrible, quedar per tota l’eternitat privat de la contemplació del creador, i és la que han adoptat els que han evolucionat una miqueta.
Record haver assistit a uns terribles sermons de Quaresma que es feien en aquella època. Em ve a la memòria una nit d’hivern de 1955, durant el mes de març, a l’esglesieta del Palmer en una zona on hi havia molts d’horts, i la gent havia acudit a un d’aquests sermons. Érem una cinquantena de persones, pagesos i pageses de la rodalia. També record un capellà amb sotana negra damunt una trona fent el sermó, no hi havia micròfons ni altaveus, però la seva veu retronava en aquell petit recinte. No he pogut retenir el contingut del sermó que feia, però sí la manera com ens atemoria a tots, pobres persones camperoles, tot amenaçant-nos amb el foc de l’infern. Moltes d’aquelles persones ja han mort i segurament hauran descobert la veritat sobre aquesta qüestió, encara que sigui perquè no l’han poguda descobrir, senzillament perquè s’estan convertint en pols i res més.
Han passat més de cinquanta anys i l’església cristiana s’ha anat defensant dient que el que deien no era el que volien dir, perquè el foc no existeix, o sí, altres diuen que no pot ser que un déu tan bo posi el càstig més gran que el més cruel dels homes, que ja és dir, però encara es fan debats per televisió on surten moltes persones que creuen en l’infern com a lloc de patiment i sofriment per passar-se tota l’eternitat cremant-se sense morir.
Si els que segueixen creient en el cel miren cap amunt, com fa en Messi quan marca un gol, els que creuen en l’infern haurien de mirar cap avall, cap a la terra, cap al centre de la Terra, quan fan una malifeta tipus corrupció, que és allà on hi ha el foc i ja no hi deuen caber, perquè la Terra no és tan gran per poder tenir en el seu si tots els que no han fet les coses bé, mentre vivien. Fixau-vos ara, quants de corruptes i presumptes corruptes tenim i aquests tenen l’infern ben garantit, si hi caben.
M’estranya, per tant, que els creients no parlin, pot ser que ho estiguin fent, però jo no ho sé, no ho he llegit, ni ho he vist ni sentit, que el foc que surt de sota la terra en forma de volcans no l’estigui enviant Llucifer. Es veu que han hagut de fer obres, han hagut d’engrandir l’infern i algun dels dimonis manobres han pegat una martellada allà on no tocava i han foradat la terra. D’aquí que el foc infernal s’hagi escapat de devers Islàndia, i després ha rebentat les canonades per Equador i per Guatemala i totes aquelles cendres no són més que el resultat de cremar condemnats i condemnades, que també n’hi ha.
Ara, per tant, és un bon moment perquè surtin els profetes i els messies a advertir que això és Sodoma i Gomorra i que, per tant, si no canvia aquesta forma de viure tan pagana i desmesurada en què solament es desitgen bens materials, sexe i plaers terrenals, que sàpiguen que el foc que va sortint a diferents indrets de la Terra és el senyal que tot s’acaba, se’ns mostra la seva existència, se’ns indica que l’infern hi és, i, per tant, o ens disposam a viure segons mana la santa mare església, catòlica, apostòlica i romana o arribarà aviat el dia del judici final que serà el moment en què es decidirà on tots hem d’anar a parar. I qui ho creu, que ho vagi a cercar.
Joan Lladonet
´
És UM un partit massa nacionalista?
Segons tot el que es publica als mitjans de comunicació em fa l’efecte que a les seus d’alguns o de tots els partits polítics es tafaneja, es maquina, s’ordeix i es preparen tota casta de tretes o ardits per atacar algú, per fastidiar, per venjar-se, per caçar vots o per col•locar-se; en canvi, no em sembla que estiguin treballant pel bé comú del poble, de l’illa, de la nació o de l’estat.
Aquesta impressió l’he tornada a tenir quan he sabut per la premsa que tota la UM campanera abandonava el partit. M’han fet pensar que ara estaran maquinant si fan un partit campaner, si el fan mallorquí, si el fan balear o si passen a formar part d’algun partit ja consolidat. Segur que durant totes aquestes discussions hi haurà algun aconsellador, dirigent o manipulador de fora del poble o d’algun altre partit que també intentarà que l’oli vagi allà on vol. Una gran majoria es deixarà emportar per la suposada saviesa dels seus dirigents. Que tenguin alguna hora bona i que alguna de les decisions que prenguin pugui beneficiar la majoria d’habitants del poble, que segur assisteixen astorats a tots aquests esdeveniments.
Quin és el cap visible de la decisió que s’ha pres? Guillem Ginard, exbatle de Campos, exdirector general de Cultura del Consell de Mallorca i actual president de la Mancomunitat del Migjorn. S’entén que hagi dissolt UM a Campos? Crec que no o jo no l’entenc. Guillem Ginard no és una persona de fiar. La seva actuació pública així ho indica. Va faltar a la paraula donada a CpC, quan es va negar a deixar la batlia i ha fallat a la disciplina de partit, quan ha navegat en sentit contrari durant molt de temps i quan, oblidant totes les prebendes que li havien concedit i tots els favors que li havien fet, ha traït també el partit amb la intenció de fer mal, encara que es vulgui disfressar d’actuar en defensa de Campos. Guillem Ginard, en els dos casos en què ha mostrat el llautó, no ha defensat els campaners, sinó a ell i a alguns pocs més.
En una democràcia es pot prendre aquesta decisió i moltes altres, perquè s’ha de respectar la llibertat d’expressió, la de pensament i la d’actuació, sempre que es respecti la llibertat dels altres, com és la meva, de parlar-ne. Només volia fer uns petits aclariments a manifestacions públiques que ha fet Ginard als mitjans: “No votàrem el codi d’UM perquè érem a berenar. L’ètica és una cosa que no es pot votar: o es té o no.” Li he de manifestar que no crec que tengui massa raó, ja que l’ètica és la ciència filosòfica que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. El partit, després d’haver tengut casos d’escassa o nul•la rectitud en el comportament humà, és a dir, casos de corrupció i de presumpta corrupció, és normal que per rentar-se la cara davant l’electorat, renovàs o recordàs aquests principis. I no es pot dir que es tenen o no es tenen, ja que s’aprenen, i tot el que s’aprèn, es pot adquirir durant tota la vida. N’hi ha que moren sense conèixer-la, l’ètica.
Una altra frase discutible és “Nosaltres no ens hem desviat del camí, ha estat la direcció de Ciutat que ha agafat un altre rumb”. En un partit, ja se sap, es prenen les decisions segons marquen els estatuts. Les sol prendre una assemblea de compromissaris o la comissió executiva o junta directiva, segons el nom que hagin posat als òrgans gestors, i democràticament s’han d’acceptar les decisions de la majoria. La direcció de Ciutat té l’obligació de fer el camí que li marqui l’òrgan corresponent.
La darrera frase que volia comentar és “Jo mai no he dit que no sigui nacionalista, però amb el gir nacionalista al qual ens referim, basta llegir la revista El Far, per veure que hi ha algunes coses que ni Esquerra Republicana escriu. Basta dir això.” Aquest és un argument que no s’aguanta ni té cap sentit, perquè un escrit a una revista, encara que sigui la del partit no té cap importància. A més no explica què diu i qui ho escriu, i demostra la seva vena regionalista. Sembla que és una qüestió personal amb el president actual d’UM, que crec, i és una opinió personal meva, que aspira a fer un partit honrat i que se situï en unes coordenades semblants a les de Convergència i Unió al Principat, o en tot cas, a Unió, és a dir, un partit nacionalista i de dretes. Si el que vol Guillem és fundar un partit regionalista i de dretes, sàpiga que aquest espai pretenen ocupar-lo els moderats del PP.
Joan Lladonet
L’infern se’ns mostra ben poderós
L’infern cristià és el lloc on van els condemnats pels pecats mortals que han comès durant tota la seva vida. És l’Estat on viuen els dimonis i el seu president de Govern és Satan o Llucifer. Segons m’explicaven quan era petit és un indret ple de foc i dolor on abunden les tortures i la por. A principi de la dècada dels 60 quan estudiava Magisteri, en el llibre de Religió apareixia el fet que hi havia dues penes a l’infern, una que causava dolor, que era el foc i una que era de sentit, que era la pena de no poder veure Déu, i aquesta era la més dolorosa, la més terrible, quedar per tota l’eternitat privat de la contemplació del creador, i és la que han adoptat els que han evolucionat una miqueta.
Record haver assistit a uns terribles sermons de Quaresma que es feien en aquella època. Em ve a la memòria una nit d’hivern de 1955, durant el mes de març, a l’esglesieta del Palmer en una zona on hi havia molts d’horts, i la gent havia acudit a un d’aquests sermons. Érem una cinquantena de persones, pagesos i pageses de la rodalia. També record un capellà amb sotana negra damunt una trona fent el sermó, no hi havia micròfons ni altaveus, però la seva veu retronava en aquell petit recinte. No he pogut retenir el contingut del sermó que feia, però sí la manera com ens atemoria a tots, pobres persones camperoles, tot amenaçant-nos amb el foc de l’infern. Moltes d’aquelles persones ja han mort i segurament hauran descobert la veritat sobre aquesta qüestió, encara que sigui perquè no l’han poguda descobrir, senzillament perquè s’estan convertint en pols i res més.
Han passat més de cinquanta anys i l’església cristiana s’ha anat defensant dient que el que deien no era el que volien dir, perquè el foc no existeix, o sí, altres diuen que no pot ser que un déu tan bo posi el càstig més gran que el més cruel dels homes, que ja és dir, però encara es fan debats per televisió on surten moltes persones que creuen en l’infern com a lloc de patiment i sofriment per passar-se tota l’eternitat cremant-se sense morir.
Si els que segueixen creient en el cel miren cap amunt, com fa en Messi quan marca un gol, els que creuen en l’infern haurien de mirar cap avall, cap a la terra, cap al centre de la Terra, quan fan una malifeta tipus corrupció, que és allà on hi ha el foc i ja no hi deuen caber, perquè la Terra no és tan gran per poder tenir en el seu si tots els que no han fet les coses bé, mentre vivien. Fixau-vos ara, quants de corruptes i presumptes corruptes tenim i aquests tenen l’infern ben garantit, si hi caben.
M’estranya, per tant, que els creients no parlin, pot ser que ho estiguin fent, però jo no ho sé, no ho he llegit, ni ho he vist ni sentit, que el foc que surt de sota la terra en forma de volcans no l’estigui enviant Llucifer. Es veu que han hagut de fer obres, han hagut d’engrandir l’infern i algun dels dimonis manobres han pegat una martellada allà on no tocava i han foradat la terra. D’aquí que el foc infernal s’hagi escapat de devers Islàndia, i després ha rebentat les canonades per Equador i per Guatemala i totes aquelles cendres no són més que el resultat de cremar condemnats i condemnades, que també n’hi ha.
Ara, per tant, és un bon moment perquè surtin els profetes i els messies a advertir que això és Sodoma i Gomorra i que, per tant, si no canvia aquesta forma de viure tan pagana i desmesurada en què solament es desitgen bens materials, sexe i plaers terrenals, que sàpiguen que el foc que va sortint a diferents indrets de la Terra és el senyal que tot s’acaba, se’ns mostra la seva existència, se’ns indica que l’infern hi és, i, per tant, o ens disposam a viure segons mana la santa mare església, catòlica, apostòlica i romana o arribarà aviat el dia del judici final que serà el moment en què es decidirà on tots hem d’anar a parar. I qui ho creu, que ho vagi a cercar.
Joan Lladonet
Segons tot el que es publica als mitjans de comunicació em fa l’efecte que a les seus d’alguns o de tots els partits polítics es tafaneja, es maquina, s’ordeix i es preparen tota casta de tretes o ardits per atacar algú, per fastidiar, per venjar-se, per caçar vots o per col•locar-se; en canvi, no em sembla que estiguin treballant pel bé comú del poble, de l’illa, de la nació o de l’estat.
Aquesta impressió l’he tornada a tenir quan he sabut per la premsa que tota la UM campanera abandonava el partit. M’han fet pensar que ara estaran maquinant si fan un partit campaner, si el fan mallorquí, si el fan balear o si passen a formar part d’algun partit ja consolidat. Segur que durant totes aquestes discussions hi haurà algun aconsellador, dirigent o manipulador de fora del poble o d’algun altre partit que també intentarà que l’oli vagi allà on vol. Una gran majoria es deixarà emportar per la suposada saviesa dels seus dirigents. Que tenguin alguna hora bona i que alguna de les decisions que prenguin pugui beneficiar la majoria d’habitants del poble, que segur assisteixen astorats a tots aquests esdeveniments.
Quin és el cap visible de la decisió que s’ha pres? Guillem Ginard, exbatle de Campos, exdirector general de Cultura del Consell de Mallorca i actual president de la Mancomunitat del Migjorn. S’entén que hagi dissolt UM a Campos? Crec que no o jo no l’entenc. Guillem Ginard no és una persona de fiar. La seva actuació pública així ho indica. Va faltar a la paraula donada a CpC, quan es va negar a deixar la batlia i ha fallat a la disciplina de partit, quan ha navegat en sentit contrari durant molt de temps i quan, oblidant totes les prebendes que li havien concedit i tots els favors que li havien fet, ha traït també el partit amb la intenció de fer mal, encara que es vulgui disfressar d’actuar en defensa de Campos. Guillem Ginard, en els dos casos en què ha mostrat el llautó, no ha defensat els campaners, sinó a ell i a alguns pocs més.
En una democràcia es pot prendre aquesta decisió i moltes altres, perquè s’ha de respectar la llibertat d’expressió, la de pensament i la d’actuació, sempre que es respecti la llibertat dels altres, com és la meva, de parlar-ne. Només volia fer uns petits aclariments a manifestacions públiques que ha fet Ginard als mitjans: “No votàrem el codi d’UM perquè érem a berenar. L’ètica és una cosa que no es pot votar: o es té o no.” Li he de manifestar que no crec que tengui massa raó, ja que l’ètica és la ciència filosòfica que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. El partit, després d’haver tengut casos d’escassa o nul•la rectitud en el comportament humà, és a dir, casos de corrupció i de presumpta corrupció, és normal que per rentar-se la cara davant l’electorat, renovàs o recordàs aquests principis. I no es pot dir que es tenen o no es tenen, ja que s’aprenen, i tot el que s’aprèn, es pot adquirir durant tota la vida. N’hi ha que moren sense conèixer-la, l’ètica.
Una altra frase discutible és “Nosaltres no ens hem desviat del camí, ha estat la direcció de Ciutat que ha agafat un altre rumb”. En un partit, ja se sap, es prenen les decisions segons marquen els estatuts. Les sol prendre una assemblea de compromissaris o la comissió executiva o junta directiva, segons el nom que hagin posat als òrgans gestors, i democràticament s’han d’acceptar les decisions de la majoria. La direcció de Ciutat té l’obligació de fer el camí que li marqui l’òrgan corresponent.
La darrera frase que volia comentar és “Jo mai no he dit que no sigui nacionalista, però amb el gir nacionalista al qual ens referim, basta llegir la revista El Far, per veure que hi ha algunes coses que ni Esquerra Republicana escriu. Basta dir això.” Aquest és un argument que no s’aguanta ni té cap sentit, perquè un escrit a una revista, encara que sigui la del partit no té cap importància. A més no explica què diu i qui ho escriu, i demostra la seva vena regionalista. Sembla que és una qüestió personal amb el president actual d’UM, que crec, i és una opinió personal meva, que aspira a fer un partit honrat i que se situï en unes coordenades semblants a les de Convergència i Unió al Principat, o en tot cas, a Unió, és a dir, un partit nacionalista i de dretes. Si el que vol Guillem és fundar un partit regionalista i de dretes, sàpiga que aquest espai pretenen ocupar-lo els moderats del PP.
Joan Lladonet
L’infern se’ns mostra ben poderós
L’infern cristià és el lloc on van els condemnats pels pecats mortals que han comès durant tota la seva vida. És l’Estat on viuen els dimonis i el seu president de Govern és Satan o Llucifer. Segons m’explicaven quan era petit és un indret ple de foc i dolor on abunden les tortures i la por. A principi de la dècada dels 60 quan estudiava Magisteri, en el llibre de Religió apareixia el fet que hi havia dues penes a l’infern, una que causava dolor, que era el foc i una que era de sentit, que era la pena de no poder veure Déu, i aquesta era la més dolorosa, la més terrible, quedar per tota l’eternitat privat de la contemplació del creador, i és la que han adoptat els que han evolucionat una miqueta.
Record haver assistit a uns terribles sermons de Quaresma que es feien en aquella època. Em ve a la memòria una nit d’hivern de 1955, durant el mes de març, a l’esglesieta del Palmer en una zona on hi havia molts d’horts, i la gent havia acudit a un d’aquests sermons. Érem una cinquantena de persones, pagesos i pageses de la rodalia. També record un capellà amb sotana negra damunt una trona fent el sermó, no hi havia micròfons ni altaveus, però la seva veu retronava en aquell petit recinte. No he pogut retenir el contingut del sermó que feia, però sí la manera com ens atemoria a tots, pobres persones camperoles, tot amenaçant-nos amb el foc de l’infern. Moltes d’aquelles persones ja han mort i segurament hauran descobert la veritat sobre aquesta qüestió, encara que sigui perquè no l’han poguda descobrir, senzillament perquè s’estan convertint en pols i res més.
Han passat més de cinquanta anys i l’església cristiana s’ha anat defensant dient que el que deien no era el que volien dir, perquè el foc no existeix, o sí, altres diuen que no pot ser que un déu tan bo posi el càstig més gran que el més cruel dels homes, que ja és dir, però encara es fan debats per televisió on surten moltes persones que creuen en l’infern com a lloc de patiment i sofriment per passar-se tota l’eternitat cremant-se sense morir.
Si els que segueixen creient en el cel miren cap amunt, com fa en Messi quan marca un gol, els que creuen en l’infern haurien de mirar cap avall, cap a la terra, cap al centre de la Terra, quan fan una malifeta tipus corrupció, que és allà on hi ha el foc i ja no hi deuen caber, perquè la Terra no és tan gran per poder tenir en el seu si tots els que no han fet les coses bé, mentre vivien. Fixau-vos ara, quants de corruptes i presumptes corruptes tenim i aquests tenen l’infern ben garantit, si hi caben.
M’estranya, per tant, que els creients no parlin, pot ser que ho estiguin fent, però jo no ho sé, no ho he llegit, ni ho he vist ni sentit, que el foc que surt de sota la terra en forma de volcans no l’estigui enviant Llucifer. Es veu que han hagut de fer obres, han hagut d’engrandir l’infern i algun dels dimonis manobres han pegat una martellada allà on no tocava i han foradat la terra. D’aquí que el foc infernal s’hagi escapat de devers Islàndia, i després ha rebentat les canonades per Equador i per Guatemala i totes aquelles cendres no són més que el resultat de cremar condemnats i condemnades, que també n’hi ha.
Ara, per tant, és un bon moment perquè surtin els profetes i els messies a advertir que això és Sodoma i Gomorra i que, per tant, si no canvia aquesta forma de viure tan pagana i desmesurada en què solament es desitgen bens materials, sexe i plaers terrenals, que sàpiguen que el foc que va sortint a diferents indrets de la Terra és el senyal que tot s’acaba, se’ns mostra la seva existència, se’ns indica que l’infern hi és, i, per tant, o ens disposam a viure segons mana la santa mare església, catòlica, apostòlica i romana o arribarà aviat el dia del judici final que serà el moment en què es decidirà on tots hem d’anar a parar. I qui ho creu, que ho vagi a cercar.
Joan Lladonet
Perillosos ignorants i provocadors aspiren al poder
dimecres, 20 d’octubre del 2010
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Espanya ha convertit els catalans en cretins i submisos
dimecres, 13 d’octubre del 2010
dilluns, 11 d’octubre del 2010
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Article en el qual se cita un article meu d'Indirecte
Cuyàs: ‘El anticatalanismo de José Domingo no ha podido evitar que los inmigrantes antiguos, los españoles, sean formados en catalán a través de la inmersión lingüística’
Redacción
Domingo, 22 de agosto de 2010 | 04:52Compartir Comentarios (23)
Manuel Cuyàs Gibert (foto: manuelcuyas.blogspot.com).
El periodista Manuel Cuyàs, director adjunto del diario El Punt y redactor de las memorias de Jordi Pujol, ha cargado este domingo contra el diputado autonómico del Grupo Mixto José Domingo por ser el instigador del recurso que ha presentado la Defensora del Pueblo contra le Ley de Acogida de Cataluña por dar preferencia al catalán sobre el castellano.
Chivato, anticatalanista y retorcido
En un artículo en el diario Avui, Cuyàs califica a Domingo de ‘chivato’ de la Defensora -’que es una señora que parece Rita Barberá con otros vestidos y que, como la alcaldesa de Valencia es militante del PP’- y lo justifica porque ‘como su anticatalanismo no ha podido evitar que los inmigrantes antiguos, los españoles, sean formados en catalán a través de la inmersión lingüística, ahora procura que a los nuevos, a los de pasaporte extranjero, no les afecte el mismo trauma’. ‘Hay gente que se quita las espinas que llevan clavadas en el álma de forma muy retorcida‘, añade.
El veterano periodista mataronense, conocido por declarar que “la policía catalana ha de hablar en catalán [y] ha de pegar incluso en catalán“, echa en cara que el diputado no nacionalista utilice habitualmente el castellano y le reprocha que, a pesar de que ‘nació en Cataluña hace más de cincuenta años, [...] no se le ha oído decir nunca ni una palabra en catalán‘. ‘Gente que se pasa años y años en un lugar donde se habla una lengua que no es la suya familiar y que por tiempo que pase no sabe ni pedir un plato de sopa en el idioma del país’, insiste.
‘No sabe ni articular bon dia’
Cuyàs, el mismo que se vanagloriaba hace dos meses en TVE por apoyar a todos los rivales de la selección española de fútbol, explica que hay un camarero chino en un restaurante que frecuenta que le recita en catalán los nombres del pescado.
‘Ahora observemos a José Domingo’, continúa, ‘no sabe ni articular bon dia, y le viene un chino de la China que dice llamàntol (bogavante) y escórpora (cabracho) y sabe componer una oración principal y otra subordinada [en catalán] con todos los pronombres débiles en su lugar’.
‘¿Qué hace ante un caso similar José Domingo? Correr al receptivo Defensor del Pueblo no solo para cerrar cualquier tipo de futuro al catalán, que es su primera intención, sino también para que haga callar al chino y le evite el trance de quedar humillado y en evidencia‘, concluye.
Continúa la campaña contra el Defensor del Pueblo
Por otra parte, tras los insultos que inicialmente se lanzaron, por ignorancia, contra el anterior Defensor del Pueblo, Enrique Múgica (Puigcercós le acusó de ser “el mejor aliado del racismo” y “de la xenofobia” y Huguet de “falangista”), ahora la diana del nacionalismo es la Defensora en funciones, María Luisa Cava de Llano.
Joan Lladonet (foto: facewho.net).
Como muestra, un artículo del profesor de secundaria y editor de material didáctico Joan Lladonet de este jueves en directe.cat. El maestro cree que con el pasado político de la Defensora ‘queda clara’ su subordinación al PP de Madrid y de la FAES, que ‘tienen como uno de sus principales objetivos acabar con la lengua catalana‘.
Así, dice Lladonet, ‘cualquier denuncia que hagan los nacionalistas españoles de extrema derecha será atendida, si con la decisión que se adopte se puede hacer desaparecer la lengua catalana’. Y arremete contra ‘la extrema derecha ocupante y colonizadora’ y contra Cava de Llano que, como el PP, dice ‘que la política lingüística que se adopta es demasiado atrevida porque alarga demasiado la vida de la lengua, aunque no lo dicen con estas palabas’.
‘Un nacionalismo español lingüístico-territorial’
Pero no es el único caso. A David Miró este viernes en El Periódico tampoco le gusta que la Defensora del Pueblo defienda la libertad lingüística en Cataluña: ‘La coincidencia temporal del paseo imperial de José María Aznar por Melilla y el recurso contra la ley de acogida catalana de la defensora del pueblo (sic) dibuja los límites de un nacionalismo español lingüístico-territorial que, empecemos a admitirlo, se ha llevado por delante cualquier atisbo de reforma federalizante‘.
David Miró, periodista (foto: 'El Periódico')
Y remata señalando que ‘el recurso de María Luisa Cava de Llano es el yunque jurídico-institucional mientras que el desfile de Aznar es el martillo que avisa a los herejes, a través de las imágenes del telediario’. Aunque, eso sí, reconociendo que ‘el edificio lingüístico [de la Generalidad] está construido sobre este concepto nunca antes explicitado pero sí asumido: el catalán por encima del castellano en el ámbito público’.
Carnicero, en defensa de Múgica
El periodista Carlos Carnicero, desde elplural.com, ha sido una de las pocas voces que desde la izquierda se ha posicionado a favor de la libertad de elección lingüística. Y este domingo destaca que ‘la coherencia hace tiempo que se perdió y mucho más en la política catalana, de esa manera, puede entenderse que no haya una protesta pública por la falta de responsabilidad que significa impedir que los padres que quieran que sus hijos estudien en lengua castellana lo hagan, mientras el máximo responsable de que la enseñanza tenga que ser obligatoriamente en catalán, lleve a sus hijos al colegio alemán’.
Recuerda a ‘los analfabetos funcionales‘ a ‘los que disfrutan con la doble moral de aplicar unos criterios lingüistas en su familia y otros al resto de los catalanes’ y a ‘los perversos mal intencionados’ que Múgica fue militante del PCE, estuvo encarcelado por luchar contra Franco, fue un activo miembro del PSOE y padeció el asesinato de su hermano a manos de ETA.
Carnicero considera ‘inadmisible’ y ‘miserable’ la ofensa del consejero Huguet y opina que ‘el silencio del secretario general de los socialistas catalanes y president de la Generalitat, y también ex ministro del Gobierno de España, cuyos hijos se pueden dar el lujo de priorizar el estudio del alemán sobre el catalán sin que nadie le afee la conducta, da una idea de la descomposición moral que está sufriendo la política catalana’.
ACTUALIZADO DÍA 31: Este lunes, día 29, el diario Avui/El Punt ha publicado una carta de réplica del diputado autonómico José Domingo en respuesta al artículo de Manuel Cuyàs:
Un prejuicio es una convicción o creencia que provoca una actitud intolerante, persistente y hostil hacia ciertos temas o ciertos grupos de personas. Afirmaba Einstein que “es más fácil desintegrar un átomo que un prejuicio”.
El artículo que publicó el Sr. Manuel Cuyás con el título El chino y el catalán son una serie de prejuicios hacia los que defendemos la libertad lingüística y, además, se ceba conmigo cuando afirma que nunca he pronunciado ni una sola palabra en catalán. La condición de integrante de la comunidad castellanohablante de Cataluña y el hecho de que en mi actividad política utilice preferentemente el castellano para reivindicar su presencia en las instituciones no me convierte en un ignorante del catalán. Al contrario, hablo este idioma con asiduidad en mi esfera privada y también en intervenciones públicas (el Diario de Sesiones y el Boletín Oficial del Parlamento de Catalulña son buena prueba). A pesar de que no pude estudiar la lengua catalana en la escuela, lo he hecho posteriormente y he aprobado el nivel C de catalán, por tanto, según los parámetros del catalanismo al uso, se me puede considerar “normalizado”. Si el Sr. Cuyàs lo quiere comprobar, no tengo ningún inconveniente en entrevistarme con él para hablar de estos temas que tanto le apasionan y que en ocasiones le llevan a perder el sentido común.
Sus prejuicios le confunden y le hacen caer en el ridículo. La realidad está llena de catalanes que defienden su derecho a expresarse en lengua castellana y que conocen satisfactoriamente el catalán. También deberá empezar a asumir que los catalanes a quienes califica ofensivamente de “inmigrantes antiguos” tienen los mismos derechos que los de pura cepa. Personalmente, me ofende que me atribuya una finalidad tan innoble como la de evitar la formación de la gente en catalán cuando he defendido durante toda mi trayectoria cívica y política que las personas puedan ser escolarizadas en catalán y en castellano. Soy partidario de la suma de identidades en libertad y, por eso, en el debate de la ley de acogida propuse que la administración facilitase a los extranjeros residentes en Cataluña los medios para formarse tanto en catalán como en castellano, pero que correspondía a los inmigrantes decidir su primera lengua de acogida. Desgraciadamente, la ley no deja libertad y el inmigrante no puede configurar su proyecto lingüístico en función de sus intereses. La ley, para mí, es inconstitucional y el Defensor del Pueblo también lo ha entendido así.
Temas: Carlos Carnicero, David Miró, Defensor del Pueblo, discriminación lingüística, Enrique Múgica, Joan Lladonet, José Domingo, Ley de Acogida, Manuel Cuyàs, María Luisa Cava de Llano
Redacción
Domingo, 22 de agosto de 2010 | 04:52Compartir Comentarios (23)
Manuel Cuyàs Gibert (foto: manuelcuyas.blogspot.com).
El periodista Manuel Cuyàs, director adjunto del diario El Punt y redactor de las memorias de Jordi Pujol, ha cargado este domingo contra el diputado autonómico del Grupo Mixto José Domingo por ser el instigador del recurso que ha presentado la Defensora del Pueblo contra le Ley de Acogida de Cataluña por dar preferencia al catalán sobre el castellano.
Chivato, anticatalanista y retorcido
En un artículo en el diario Avui, Cuyàs califica a Domingo de ‘chivato’ de la Defensora -’que es una señora que parece Rita Barberá con otros vestidos y que, como la alcaldesa de Valencia es militante del PP’- y lo justifica porque ‘como su anticatalanismo no ha podido evitar que los inmigrantes antiguos, los españoles, sean formados en catalán a través de la inmersión lingüística, ahora procura que a los nuevos, a los de pasaporte extranjero, no les afecte el mismo trauma’. ‘Hay gente que se quita las espinas que llevan clavadas en el álma de forma muy retorcida‘, añade.
El veterano periodista mataronense, conocido por declarar que “la policía catalana ha de hablar en catalán [y] ha de pegar incluso en catalán“, echa en cara que el diputado no nacionalista utilice habitualmente el castellano y le reprocha que, a pesar de que ‘nació en Cataluña hace más de cincuenta años, [...] no se le ha oído decir nunca ni una palabra en catalán‘. ‘Gente que se pasa años y años en un lugar donde se habla una lengua que no es la suya familiar y que por tiempo que pase no sabe ni pedir un plato de sopa en el idioma del país’, insiste.
‘No sabe ni articular bon dia’
Cuyàs, el mismo que se vanagloriaba hace dos meses en TVE por apoyar a todos los rivales de la selección española de fútbol, explica que hay un camarero chino en un restaurante que frecuenta que le recita en catalán los nombres del pescado.
‘Ahora observemos a José Domingo’, continúa, ‘no sabe ni articular bon dia, y le viene un chino de la China que dice llamàntol (bogavante) y escórpora (cabracho) y sabe componer una oración principal y otra subordinada [en catalán] con todos los pronombres débiles en su lugar’.
‘¿Qué hace ante un caso similar José Domingo? Correr al receptivo Defensor del Pueblo no solo para cerrar cualquier tipo de futuro al catalán, que es su primera intención, sino también para que haga callar al chino y le evite el trance de quedar humillado y en evidencia‘, concluye.
Continúa la campaña contra el Defensor del Pueblo
Por otra parte, tras los insultos que inicialmente se lanzaron, por ignorancia, contra el anterior Defensor del Pueblo, Enrique Múgica (Puigcercós le acusó de ser “el mejor aliado del racismo” y “de la xenofobia” y Huguet de “falangista”), ahora la diana del nacionalismo es la Defensora en funciones, María Luisa Cava de Llano.
Joan Lladonet (foto: facewho.net).
Como muestra, un artículo del profesor de secundaria y editor de material didáctico Joan Lladonet de este jueves en directe.cat. El maestro cree que con el pasado político de la Defensora ‘queda clara’ su subordinación al PP de Madrid y de la FAES, que ‘tienen como uno de sus principales objetivos acabar con la lengua catalana‘.
Así, dice Lladonet, ‘cualquier denuncia que hagan los nacionalistas españoles de extrema derecha será atendida, si con la decisión que se adopte se puede hacer desaparecer la lengua catalana’. Y arremete contra ‘la extrema derecha ocupante y colonizadora’ y contra Cava de Llano que, como el PP, dice ‘que la política lingüística que se adopta es demasiado atrevida porque alarga demasiado la vida de la lengua, aunque no lo dicen con estas palabas’.
‘Un nacionalismo español lingüístico-territorial’
Pero no es el único caso. A David Miró este viernes en El Periódico tampoco le gusta que la Defensora del Pueblo defienda la libertad lingüística en Cataluña: ‘La coincidencia temporal del paseo imperial de José María Aznar por Melilla y el recurso contra la ley de acogida catalana de la defensora del pueblo (sic) dibuja los límites de un nacionalismo español lingüístico-territorial que, empecemos a admitirlo, se ha llevado por delante cualquier atisbo de reforma federalizante‘.
David Miró, periodista (foto: 'El Periódico')
Y remata señalando que ‘el recurso de María Luisa Cava de Llano es el yunque jurídico-institucional mientras que el desfile de Aznar es el martillo que avisa a los herejes, a través de las imágenes del telediario’. Aunque, eso sí, reconociendo que ‘el edificio lingüístico [de la Generalidad] está construido sobre este concepto nunca antes explicitado pero sí asumido: el catalán por encima del castellano en el ámbito público’.
Carnicero, en defensa de Múgica
El periodista Carlos Carnicero, desde elplural.com, ha sido una de las pocas voces que desde la izquierda se ha posicionado a favor de la libertad de elección lingüística. Y este domingo destaca que ‘la coherencia hace tiempo que se perdió y mucho más en la política catalana, de esa manera, puede entenderse que no haya una protesta pública por la falta de responsabilidad que significa impedir que los padres que quieran que sus hijos estudien en lengua castellana lo hagan, mientras el máximo responsable de que la enseñanza tenga que ser obligatoriamente en catalán, lleve a sus hijos al colegio alemán’.
Recuerda a ‘los analfabetos funcionales‘ a ‘los que disfrutan con la doble moral de aplicar unos criterios lingüistas en su familia y otros al resto de los catalanes’ y a ‘los perversos mal intencionados’ que Múgica fue militante del PCE, estuvo encarcelado por luchar contra Franco, fue un activo miembro del PSOE y padeció el asesinato de su hermano a manos de ETA.
Carnicero considera ‘inadmisible’ y ‘miserable’ la ofensa del consejero Huguet y opina que ‘el silencio del secretario general de los socialistas catalanes y president de la Generalitat, y también ex ministro del Gobierno de España, cuyos hijos se pueden dar el lujo de priorizar el estudio del alemán sobre el catalán sin que nadie le afee la conducta, da una idea de la descomposición moral que está sufriendo la política catalana’.
ACTUALIZADO DÍA 31: Este lunes, día 29, el diario Avui/El Punt ha publicado una carta de réplica del diputado autonómico José Domingo en respuesta al artículo de Manuel Cuyàs:
Un prejuicio es una convicción o creencia que provoca una actitud intolerante, persistente y hostil hacia ciertos temas o ciertos grupos de personas. Afirmaba Einstein que “es más fácil desintegrar un átomo que un prejuicio”.
El artículo que publicó el Sr. Manuel Cuyás con el título El chino y el catalán son una serie de prejuicios hacia los que defendemos la libertad lingüística y, además, se ceba conmigo cuando afirma que nunca he pronunciado ni una sola palabra en catalán. La condición de integrante de la comunidad castellanohablante de Cataluña y el hecho de que en mi actividad política utilice preferentemente el castellano para reivindicar su presencia en las instituciones no me convierte en un ignorante del catalán. Al contrario, hablo este idioma con asiduidad en mi esfera privada y también en intervenciones públicas (el Diario de Sesiones y el Boletín Oficial del Parlamento de Catalulña son buena prueba). A pesar de que no pude estudiar la lengua catalana en la escuela, lo he hecho posteriormente y he aprobado el nivel C de catalán, por tanto, según los parámetros del catalanismo al uso, se me puede considerar “normalizado”. Si el Sr. Cuyàs lo quiere comprobar, no tengo ningún inconveniente en entrevistarme con él para hablar de estos temas que tanto le apasionan y que en ocasiones le llevan a perder el sentido común.
Sus prejuicios le confunden y le hacen caer en el ridículo. La realidad está llena de catalanes que defienden su derecho a expresarse en lengua castellana y que conocen satisfactoriamente el catalán. También deberá empezar a asumir que los catalanes a quienes califica ofensivamente de “inmigrantes antiguos” tienen los mismos derechos que los de pura cepa. Personalmente, me ofende que me atribuya una finalidad tan innoble como la de evitar la formación de la gente en catalán cuando he defendido durante toda mi trayectoria cívica y política que las personas puedan ser escolarizadas en catalán y en castellano. Soy partidario de la suma de identidades en libertad y, por eso, en el debate de la ley de acogida propuse que la administración facilitase a los extranjeros residentes en Cataluña los medios para formarse tanto en catalán como en castellano, pero que correspondía a los inmigrantes decidir su primera lengua de acogida. Desgraciadamente, la ley no deja libertad y el inmigrante no puede configurar su proyecto lingüístico en función de sus intereses. La ley, para mí, es inconstitucional y el Defensor del Pueblo también lo ha entendido así.
Temas: Carlos Carnicero, David Miró, Defensor del Pueblo, discriminación lingüística, Enrique Múgica, Joan Lladonet, José Domingo, Ley de Acogida, Manuel Cuyàs, María Luisa Cava de Llano
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)