dimarts, 31 de desembre del 2013
Apliquen la repressió franquista i foragiten la llibertat d'expressió
dijous, 26 de desembre del 2013
Xerrades d’en Pere qualsevol i la seva filla: 20 anys d’escola
Aquesta vegada sí que va ser una casualitat molt grossa. Qui m’havia de dir que al sopar – exposició, que havia organitzat el grup “Recordarem els anys 50, 60 i 70”, em trobaria amb en Pere qualsevol i la seva filla, als quals no els havia dit res ni els havia convidat. Resultava que eren amics de la família d’un mestre de Campos, ja mort, i que venien a acompanyar la família en aquest acte tan agradable. Els vaig explicar que a mi m’havien convidat com a mestre, perquè devers el 1960 havia fet un any de classe a l’escola Fra Joan Ballester i que, a més, havia fet les pràctiques a les escoles, quan estudiava de mestre. Com que aquest dia me’n vaig anar abans que acabàs l’acte, només vaig tenir temps de dir a la filla que en tenir alguna xerrada, me l’enviassin. Tres dies després vaig rebre un correu electrònic en el qual ja m’havien escrit la conversa que havien tengut en Pere i la seva filla, precisament sobre l’acte en el qual havíem coincidit. Aquesta és la xerrada (escriuré les intervencions entre cometes, perquè moltes vegades els guionets desapareixen a la impremta):
“Ahir mentre sopàvem vaig sentir que feies unes quantes observacions a la persona que tenies al teu costat sobre aquell acte, com si fossin de crítica i no ho vaig entendre, vols que en parlem?”, va dir en Pere.
“Podem parlar de l’acte d’una manera global o dels comentaris que vaig fer a la meva amiga”, contestà la filla.
“Vaig trobar que va ser un acte molt complet, molt variat i que demostrava que els organitzadors hi havien dedicat moltes hores de feina.”
“Tens tota la raó del món en el que acabes de dir, jo també estic d’acord que aquest acte va ser molt variat i complet, però em vols dir què hi pintaven les autoritats per allà, el batle i el president de la Mancomunitat, per exemple?”
”Dona, també podien voler homenatjar els mestres d’aquella època i tenien tot el dret a fer-ho.”
“Tenien dret a assistir al reconeixement, però no tenien cap motiu per haver de repartir els obsequis que es feien als mestres, com si l’acte l’haguessin organitzat ells.”
“A la gent li agrada que les autoritats s’involucrin en els actes que organitza el poble.”
“D’acord, i per això ho critic. S’apunten a qualsevol acte per anar conservant els vots o per fer-ne de nous. I a aquest acte no crec que hi haguessin fet gaire mèrits.”
“Dona, devien haver deixat aquella nau, que deu esser de l’Ajuntament als organitzadors per poder dur a terme aquell acte.”
“Pare, aquella nau, si l’administra l’Ajuntament, és del poble, i el poble tenia dret a usar-la sense haver de fer cap agraïment a les autoritats. L’agraïment es feia als mestres.”
“Supòs que la paròdia que feien damunt l’escenari aquell home i aquella dona et degué agradar, perquè varen fer riure molt.”
“Sí, pare, em va agradar i ho varen fer bastant bé, però no varen vigilar gaire el llenguatge. He demanat al padrí si en els anys 50 i 60 jugaven amb “tiraxines”, i m’han dit que no, que aquesta paraula va arribar molt més tard, a través del castellà. En aquell temps jugaven amb un “tirador”. Això ho haguessin pogut vigilar un poc més.”
“Massa varen fer. Jo trob que en varen encertar moltes i segurament no devien cobrar per la gran feina que varen fer.”
“Tens raó. Ho varen fer molt bé, però jo et dic els defectes que els vaig trobar, i en el llenguatge en varen fer algun més i no era per qüestió de les modalitats.”
“De totes maneres, supòs que vares trobar alguna cosa ben feta. No fas més que criticar.”
“L’exposició estava molt bé, les explicacions a les fotografies fos estat massa; el sopar es va servir amb molta rapidesa, l’acte d’agraïment als professors va ser ben correcte, però no es va dir ni una sola paraula sobre el conflicte que tenen els mestres d’avui en dia amb les autoritats educatives, per mor del TIL”.
“No tocava xerrar de l’educació d’avui, era un acte que es feia per als ensenyants dels 50, 60 i 70.”
“Tens raó, però jo , personalment, pens que els mestres actuals també en mereixen un i de ben gros d’homenatge, encara que les autoritats només cerquen castigar-los i reprimir-los.”
“Bé, filla, les teves paraules sobre el fet que et va agradar l’acte en general són les que més m’importen. Tu que sempre cerques punta a totes les coses, ja saps que l’any passat es va fer l’agraïment als músics, enguany s’ha fet als mestres. Quina recomanació faries als organitzadors per a l’any que ve?”
“Sense dubtar-ho ni un segon, et diré que jo els recomanaria que fessin un homenatge als pagesos. S’ho mereixen.”
dilluns, 23 de desembre del 2013
El menyspreu dels colonitzadors
dimarts, 17 de desembre del 2013
Ni contra Catalunya ni contra els Països Catalans
http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/11250/ni-contra-catalunya-ni-contra-els-paisos-catalans
dimarts, 10 de desembre del 2013
dimarts, 3 de desembre del 2013
Vexacions, discriminacions i humiliacions d’un o d’una indígena1
“Estamos en
España”
Un
control de trànsit a un veí d’Almenara, localitat castellonenca, es va
convertir en un autèntic malson per al nostre indígena. Un agent de la guàrdia
civil en sentir-lo parlar en valencià li va etzibar: “Hable en castellano que para eso estamos en España”. Aquest malson
pot acabar amb la retirada del permís de conduir i una condemna de nou mesos de
presó.
Tot
això perquè la versió de la Guàrdia Civil
assegura que l’indígena no duia el cinturó de seguretat ni l’armilla reflectant
i que, a més, es va negar a sotmetre’s a un control d’alcoholèmia. Aquestes
tres faltes comporten una multa de 900 euros i la retirada dels 12 punts del
permís de conduir. L’indígena no s’ha quedat braços creuats i ha denunciat els
agents per denúncia falsa. Serà, doncs, una jutge de Castelló qui decidirà en
una sentència que ja es pot haver fet pública qui té raó. El denunciat afirma
que la denúncia dels agents va ser per parlar en valencià i no voler sotmetre’s
a la seva autoritat, així com toca a qualsevol indígena que no vol esser
discriminat, vexat, ni humiliat. Explica que “en cap moment em van dir si podia
parlar-los en castellà. Si m’ho haguessin demanat amb educació no hauria tingut
cap problema a canviar de llengua, però no va ser així i fins i tot em van
amenaçar.”
No pot ser mai que fos la
guàrdia civil
Aquesta
endemesa va passar a un indígena ciclista d’un poble del pla de Mallorca.
Aquest indígena circulava per un carrer del poble i en un moment determinat un
cotxe que li anava al darrere va començar a fer sonar el clàxon, com si li fes
nosa. Ell no podia fer res, perquè al costat hi havia cotxes aparcats i no es
podia retirar. Quan va estar cansat de sentir la botzina, va fer senyals amb el
braç que no podia fer res més. Es va girar i va veure un home amb una camisa
vermella que conduïa el cotxe. El ciclista quan va poder es va aturar i va
posar un peu a la voravia per mantenir l’equilibri. El cotxe, semblant a un
jeep, es va travessar davant la bicicleta, impedint que pogués circular i va
baixar l’home vestit de vermell. L’indígena li va entimar: “Què passa si jo no
he fet res!!!” Aquell home li va etzibar: “¿Qué passa? Hábleme en castellano.
Soy guardia civil.” L’indígena li va contestar que tenia el dret constitucional
de poder xerrar en mallorquí. A més, li va retreure que anava vestit de paisà.
Aquell suposat guàrdia li va dir que podia anar vestit com volgués. Llavors
l’indígena li va dir: “Idò podem cridar la guàrdia civil, a veure què diu”.
Aquí va ser quan aquella persona li va amollar: ¡“Maleducado! I va partir cap
al cotxe. Quan va ser dins el cotxe i abans de partir, l’indígena encara va ser
a temps de dir-li: “El maleducat ets tu, bossot!
1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i
les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a
persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els
morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els
que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels
catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han
aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o
me’ls han contat. Mai no solen aparèixer tots els protagonistes, però sí els
llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda i qui l’ha provocada.
dilluns, 2 de desembre del 2013
El pitjor president de la història
Subscriure's a:
Missatges (Atom)