Total de visualitzacions de pàgina:
dimarts, 30 de juliol del 2013
dilluns, 29 de juliol del 2013
Vexacions, discriminacions i humiliacions d’un o d’una indígena1
Aquesta vegada faré una excepció i transcriuré una carta publicada al
Diari de Balears el 15 d’abril de 2011, perquè el seu autor (l’indígena) és
escriptor i pens que és just que surti el seu nom. Aquí la teniu:
“Can Joan
de s’Aigo
Ja fa uns set o vuit anys que ens passà el mateix i amb el mateix
individu. Ens passam moltes hores, durant l’any, explicant a estrangers,
peninsulars i principatins on és Can Joan de s’Aigo, que, per altra banda, era
per a la nostra família un lloc de reunió i de consum bastant freqüent. Era.
Vam anar disminuint el nombre de visites a aquest lloc tan maco i emblemàtic.
El que explicaré d’aquest dissabte passat només és la repetició del que ja fa
temps i del que ha anat passant a clients i amics, gent major, que han visitat
aquest lloc i han sortit amb un punt agredolç bastant injust.
Dissabte,
després de sortir de la llibreria, vam dinar pel barri i vam voler fer les
postres al lloc de “dolços i quemullars” més emblemàtic de Mallorca. Quan el
veterà cambrer acabà de recitar la varietat de gelats, el nostre fill en demanà
un de maduixa. Com un llamp fou tallant i desagradable, un cop més, contestà al
nin que “d’aquest no en tenim”. La seva mare i servidor ens vam mirar, ens
semblava impossible que aquest paio repetís la història un altre cop. Com que
no ens ho crèiem, vaig demanar si era tan amable de tornar a repetir la llista.
Quan arribà a “fresa” li vaig dir que el nin es referia a això i que ell ja ho
sabia. Ens va dir que a Mallorca no es diu així i, que no en tenien de maduixa,
o fresa... o res! D’un rampell el vam fer recular tot dient que deixàs la seva
política barata per al carrer i servís el nostre fill i a nosaltres. Un altre
cambrer, també mallorquí, s’atracà per saber què passava i el vaig informar del
que s’estava repetint eternament. Els estrangers s’ho miraven i menjaven
tranquil·lament. Vingué el canvi de torn i arribà un cambrer barbut que després
d’informar-se’n ens mirà talment com ho fan els quinquis del Llobregat, però
amb molta menys classe. Un cop informat pel rei dels gonelles, sortí, i en
castellà, com el “lucerito del alba” fent voltejar portellons ens digué si
volíem demanar res. Van fer veure que no havíem demanat... i no ens van servir.
Servidor
no està avesat a aquests conflictes, ni a discutir amb imbècils davant els
infants. Imbècils que si no fossin nascuts a Mallorca hauríem de denunciar per
xenòfobs. La mala educació cap als infants només la poden dur a terme els
mateixos feixistes que pinten a les parets de les escoles on els fills dels
seus conciutadans estudien en la seva llengua. Vam sentir tanta violència i odi
per part d’aquests individus que assegur al propietari d’aquest negoci que mai
més no indicarem a ningú, ni molt manco recomanarem més a cap visitant de
Catalunya que es fiqui a berenar a la Caverna.
Fa massa anys que es deixa passar amb el rotllo de la
paciència i de la tolerància, que un nazi mallorquí servesqui els seus teutons
(que hem hagut d’orientar des de la botiga perquè hi arribin), mentre ens
maltracten impunement vulnerant els nostres drets constitucionals.
Com
que sabem que molts visitants i clients nostres ja s’havien queixat i nosaltres
mateixos també ja havíem viscut el mateix, un cop més, discriminats i
maltractats en un lloc públic, demanam a les autoritats que obrin expedient a
un local que si continua així s’hauria d’il·legalitzar, car vulnera totes les
condicions assumibles en un estat de dret. Així i tot, facin el que facin, o no,
sàpiguen (senyors propietaris d’aquest negoci), que mai més explicarem a ningú
on es troba ubicada, i els assegur que ens estalviarem moltes hores a l’any, no
els exager gens. Trencarem la tradició que el nostre padrí Martínez ens ensenyà
visitant-los de tant en tant. Aquest padrí, que no sabia parlar castellà, quan
hi anava demanava un gelat de fraules, però és clar, eren altres temps i la
imbecil·litat encara no hi regnava.
Sense
cap oficina on adreçar la nostra indignació, seguírem com a bons golafres i vam
acabar menjant un gelat de neula que ens serví (per un finestró) un estranger
que ens digué que ens entenia i que li anava molt bé, que estava estudiant
català i que malgrat que, encara, no el parlava, l’entenia perfectament. El
nostre fill es cruspí el gelat de maduixa al banc del “si no fos” i de passada
entengué, definitivament, el significat d’aquest nom i comprovà, abans de
tornar a casa, que prop (i fora) de Casa Juan del Agua hi ha vida intel·ligent.
Gràcies senyor director.
ÀLEX VOLNEY. Palma”
Si
això passàs amb el Govern actual, a aquest cambrer li posarien una medalla o el
promocionarien a director general de Política Lingüística.
1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i
les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a
persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els
morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els
que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels
catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han
aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o
me’ls han contat. Mai no solen aparèixer tots els protagonistes, però sí els
llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda i qui l’ha provocada.
Joan Lladonet
dilluns, 22 de juliol del 2013
dimarts, 16 de juliol del 2013
Actuació de la dreta: tots amb una sola veu com si es tractàs d'una secta
http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/10426/actuacio-de-la-dreta-tots-amb-una-sola-veu-com-si-es-tractas-duna-secta
dimarts, 9 de juliol del 2013
dilluns, 1 de juliol del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)