CERCANT LA LLIBERTAT: de juliol 2013

Aquesta vegada faré una excepció i transcriuré una carta publicada al Diari de Balears el 15 d’abril de 2011, perquè el seu autor (l’indígena) és escriptor i pens que és just que surti el seu nom. Aquí la teniu:

“Can Joan de s’Aigo

Ja fa uns set o vuit anys que ens passà el mateix i amb el mateix individu. Ens passam moltes hores, durant l’any, explicant a estrangers, peninsulars i principatins on és Can Joan de s’Aigo, que, per altra banda, era per a la nostra família un lloc de reunió i de consum bastant freqüent. Era. Vam anar disminuint el nombre de visites a aquest lloc tan maco i emblemàtic. El que explicaré d’aquest dissabte passat només és la repetició del que ja fa temps i del que ha anat passant a clients i amics, gent major, que han visitat aquest lloc i han sortit amb un punt agredolç bastant injust.

Dissabte, després de sortir de la llibreria, vam dinar pel barri i vam voler fer les postres al lloc de “dolços i quemullars” més emblemàtic de Mallorca. Quan el veterà cambrer acabà de recitar la varietat de gelats, el nostre fill en demanà un de maduixa. Com un llamp fou tallant i desagradable, un cop més, contestà al nin que “d’aquest no en tenim”. La seva mare i servidor ens vam mirar, ens semblava impossible que aquest paio repetís la història un altre cop. Com que no ens ho crèiem, vaig demanar si era tan amable de tornar a repetir la llista. Quan arribà a “fresa” li vaig dir que el nin es referia a això i que ell ja ho sabia. Ens va dir que a Mallorca no es diu així i, que no en tenien de maduixa, o fresa... o res! D’un rampell el vam fer recular tot dient que deixàs la seva política barata per al carrer i servís el nostre fill i a nosaltres. Un altre cambrer, també mallorquí, s’atracà per saber què passava i el vaig informar del que s’estava repetint eternament. Els estrangers s’ho miraven i menjaven tranquil·lament. Vingué el canvi de torn i arribà un cambrer barbut que després d’informar-se’n ens mirà talment com ho fan els quinquis del Llobregat, però amb molta menys classe. Un cop informat pel rei dels gonelles, sortí, i en castellà, com el “lucerito del alba” fent voltejar portellons ens digué si volíem demanar res. Van fer veure que no havíem demanat... i no ens van servir.

Servidor no està avesat a aquests conflictes, ni a discutir amb imbècils davant els infants. Imbècils que si no fossin nascuts a Mallorca hauríem de denunciar per xenòfobs. La mala educació cap als infants només la poden dur a terme els mateixos feixistes que pinten a les parets de les escoles on els fills dels seus conciutadans estudien en la seva llengua. Vam sentir tanta violència i odi per part d’aquests individus que assegur al propietari d’aquest negoci que mai més no indicarem a ningú, ni molt manco recomanarem més a cap visitant de Catalunya que es fiqui a berenar a la Caverna. Fa massa anys que es deixa passar amb el rotllo de la paciència i de la tolerància, que un nazi mallorquí servesqui els seus teutons (que hem hagut d’orientar des de la botiga perquè hi arribin), mentre ens maltracten impunement vulnerant els nostres drets constitucionals.

Com que sabem que molts visitants i clients nostres ja s’havien queixat i nosaltres mateixos també ja havíem viscut el mateix, un cop més, discriminats i maltractats en un lloc públic, demanam a les autoritats que obrin expedient a un local que si continua així s’hauria d’il·legalitzar, car vulnera totes les condicions assumibles en un estat de dret. Així i tot, facin el que facin, o no, sàpiguen (senyors propietaris d’aquest negoci), que mai més explicarem a ningú on es troba ubicada, i els assegur que ens estalviarem moltes hores a l’any, no els exager gens. Trencarem la tradició que el nostre padrí Martínez ens ensenyà visitant-los de tant en tant. Aquest padrí, que no sabia parlar castellà, quan hi anava demanava un gelat de fraules, però és clar, eren altres temps i la imbecil·litat encara no hi regnava.

Sense cap oficina on adreçar la nostra indignació, seguírem com a bons golafres i vam acabar menjant un gelat de neula que ens serví (per un finestró) un estranger que ens digué que ens entenia i que li anava molt bé, que estava estudiant català i que malgrat que, encara, no el parlava, l’entenia perfectament. El nostre fill es cruspí el gelat de maduixa al banc del “si no fos” i de passada entengué, definitivament, el significat d’aquest nom i comprovà, abans de tornar a casa, que prop (i fora) de Casa Juan del Agua hi ha vida intel·ligent. Gràcies senyor director.

ÀLEX VOLNEY. Palma”

Si això passàs amb el Govern actual, a aquest cambrer li posarien una medalla o el promocionarien a director general de Política Lingüística.

¹S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.

Nota:Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no solen aparèixer tots els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda i qui l’ha provocada.

Joan Lladonet