Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el. Mostrar tots els missatges
dilluns, 16 d’agost del 2010
dilluns, 26 de juliol del 2010
dimecres, 14 de juliol del 2010
dilluns, 12 de juliol del 2010
dimecres, 23 de juny del 2010
dilluns, 24 de maig del 2010
dijous, 25 de març del 2010
Espanya és més que un club?
Per contestar aquesta pregunta m’és igual com consideri cadascú el concepte d’Espanya. N’hi ha que fins i tot hi inclouen Portugal, perquè quan veuen el mapa del sud d’Europa, troben que tot el que veuen dibuixat, en forma d’hexàgon o heptàgon irregulars, tot això és Espanya, i si ho saben, també n’existeixen que enyoren l’imperi perdut. Em referesc a l’Espanya que exclou certs territoris com Catalunya (pensen en la Catalunya estricta, la de les quatre províncies) i que només els volen perquè suposen que això els beneficia econòmicament o perquè volen pertànyer a un país que tengui una gran extensió. A aquesta Catalunya només la volen per la suma de territori o per l’aportació econòmica que reben, ja que així com la tracten, sembla que si fos un matrimoni actual, ja faria molt de temps que tendrien el divorci i l’hauria sol·licitat Espanya, ja que Catalunya mai no s’hagués atrevit a fer-ho.
Estic parlant d’aquests que no poden consentir que Joan Laporta parli de política, perquè és president d’un club de futbol, però deixen que el president Zapatero, que és polític, parli de futbol, o deixen que Joan Carles de Borbó parli del que li véngui de gust, si segons la Constitució espanyola és el rei. Qualcú pensarà que aquí també hi ha hagut caps pensants que tampoc no hi han estat d’acord i eren d’aquí. Bé, ells sabran per què volen viure en un món hipòcrita i que es digui el que no es pensa o que es calli el que un vol dir. És molt positiu i ja era ben hora que el Barça, que és més que un club, tengués un president, que fos més que un president, per esser independentista i perquè és capaç de manifestar-ho sense cap tipus de mania ni por. A més de ser independentista és molt valent, i no s’agenolla com tantes i tantes persones que s’han agenollat sempre, per molt que les hagin apallissades.
Per què l’afició futbolística, de quasi tots els camps, quan vol fer enfadar els aficionats del Barça els diu: “¡Puta Barça y puta Cataluña!”? Això ja ho deien, en temps d’altres presidents menys valents i apallissats. I ara, li canten al president, com va passar l’altre dia a Saragossa: “¡Laporta, cabrón; España es tu nación!”. Aquesta cançoneta i d’altres semblants que fa estona que corren pels camps de futbol no tenen importància i no se’ls n’ha de donar, però serveix per veure quin és l’estat de la qüestió i com s’ha format la gent per Espanya durant molts d’anys en contra dels habitants del Principat que siguin desobedients. Se l’insulta, però es vol que sigui espanyol, aquesta és la contradicció. Serà perquè el voldrien submís i agenollat? Perquè si li tenguessin vertadera ràbia no voldrien que fos espanyol, ni tampoc no voldrien que Catalunya fos Espanya, la voldrien fora, però per aquí no hi passen, això són figues d’un altre paner i “la pela és la pela”, però per als espanyols.
Els “villaratos” i totes les maledicències que s’envien al Barça, per esser un club català, és per l’enveja que tenen. Ja els agradaria poder dir que el Reial Madrid és més que un club. Tot això m’ha fet recordar una lliçó de Formación del Espíritu Nacional, quan tenia 15 anys. L’he cercada al llibre, ja que l’he guardat més de cinquanta anys, i com que no em varen obligar a tenir els llibres compartits a la classe (un invent en el qual no hi crec), he pogut comprovar el que es deia, quan es volia que no es donàs importància a la llengua per esser una nació diferent a l’espanyola. Deia així: “España no se justifica por tener una lengua, ni ser una raza, ni por ser un acervo de costumbres. España es mucho más que una raza, es mucho más que una lengua: España es una unidad de destino en lo universal.”
És per això que pens que les persones que comandaven España en aquell temps, si comandassin avui, haurien dit i escrit que Espanya és més que un club i així impedirien que aquesta frase fos patrimoni del Barça i de Catalunya.
diumenge, 21 de març del 2010
Sempre n'hi ha de disposats a activar el conflicte lingüístic
Intentaré posar-vos en situació, per entendre el comportament de molts i moltes catalanoparlants que intenten evitar un conflicte, que es converteix manta vegades en un estrès sobreafegit. Posau-vos dins la pell d’una dona de trenta anys i escaig, que s’aixeca el dematí i observa que el seu fill segueix amb la tossina del dia anterior, malgrat li hagi donat totes les medecines receptades fa uns dies per la seva pediatre. És un dissabte i no té feina, per tant, el pot dedicar al seu infant. El seu home sí que té unes quantes tasques a fer, però se n’adonen que el fill moqueja molt i que té dificultats per respirar. No és la primera vegada que els constipats li baixen cap als pulmons i es veu que embossen els bronquis. Pensen que hauran d’anar al centre de salut, al metge d’urgències.
El fill té just té una vintena de mesos i és una època en què li agrada estar molt actiu, es troba a punt de començar a xerrar; de fet, amb el seu llenguatge, xerra com una cotorra, i ja repeteix moltes paraules. Els pares, preocupats, li administren la medecina recomanada, perquè pugui respirar millor, segurament té cortisona, perquè li augmenta el nerviosisme una cosa fora mida. Els pares veuen que no millora, i pensen que si avui és dissabte, demà serà diumenge i serà pitjor, a més, demà tenen un àpat familiar, i finalment decideixen acudir a urgències.
Allà, un centre de salut d’una zona turística, es troben la consulta plena, i es decideixen a esperar. Al nin no hi ha qui l’aturi, es posa a jugar amb les portes de l’entrada que són d’aquelles que s’obren soles, quan perceben la proximitat de qualque persona; el pare i la mare s’esforcen perquè el nin estigui quiet. Després es posa a jugar amb les cadires de rodes per als malalts que no poden caminar. El nin està nerviós, la mare encara s’hi posa més, així que decideixen que el pare se l’emportarà a passejar pel carrer i la mare ja avisarà quan toqui entrar. Com que tots els que esperen són adults, la mare demana a un guarda de seguretat si no es pot donar prioritat al nin, que té un nerviosisme elevat, per haver d’esperar i per la medicació que pren. Li diuen que ha d’esperar el seu torn, i just quan entra la darrera persona que tenien davant, ella avisa el pare i el nin, perquè ja els toca a ells. A la fi podran entrar i resoldre la situació.
L’espera final segueix essent tensa, just quan pensen que podran entrar veuen que arriba un jovenot amb un braverol a la cara, acompanyat de dos policies, es veu que ha tengut alguna baralla i li han pegat algun cop de puny. Sense més ni pus, es planten davant la porta de la consulta, toquen i parlen amb la infermera, i quan surt el malalt, entra aquell jove i els policies es queden a parlar amb el guarda de seguretat. El matrimoni amb el fill se sulfuren, se’ls disparen tota casta d’hormones, i es planten davant els policies i els demanen si troben que està bé que els hagin passat davant un nin, amb molta necessitat i que fa més d’una hora que espera. El policia els diu que no és cosa seva, que ha estat cosa de la doctora.
Segueixen esperant amb els nervis destrossats; a la fi surt el jove que s’havia barallat i ells entren, i l’home demana a la doctora si és veritat que ha fet passar aquell adult, abans que el nin que estava molt més necessitat. La doctora diu que sí, i que el nin no s’estava ofegant, per haver-lo de fer passar. Els pares li demanen tot enfadats a veure si té fills, discuteixen i la doctora acaba per treure’ls fora i que ja entraran en estar més calmats. El guarda de seguretat els aconsella que vagin a urgències a l’hospital i ells finalment diuen que els atenguin que no diran res més. Els atenen i acaba el malson.
El que no he explicat és que, mentre esperaven, havia saltat una espurna que havia fet augmentar molt l’estat de nervis que havien anat acumulant durant el matí, i és que la mare havia demanat en veu alta a veure qui era la persona que havia arribat en darrer lloc, i un home havia saltat i havia dit: “En castellano, hombre, siempre con la misma canción de querer hablar en una lengua ininteligible”. La mare no li havia contestat i se n’havia anat a demanar al guarda de seguretat que li digués quan li corresponia entrar a la consulta. Aquest és el preu que s’ha d’haver de pagar per ser fidel a la llengua, però estau ben segurs, que haver mantengut la fidelitat lingüística, després et compensa en escreix.
dimecres, 17 de març del 2010
dimecres, 24 de febrer del 2010
Encara queden seqüeles del 23 F
29 anys després del cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981, encara suren en l’ambient i en la ment de moltes persones les mateixes idees que varen fer que alguns guàrdies civils (amb alguns militars com a comandament) duguessin endavant l’assalt al Congrés dels Diputats. Són idees semblants a les que es reflectiran a l’Estatut català, una vegada se li hagi aplicat l’afaitadora del Tribunal Constitucional. No havia passat ni un mes que Tejero havia entrat a l’hemicicle atemorint la majoria de diputats, quan ja Rodolfo Martín Villa, ministre d’Administració Territorial presentava una llei d’harmonització de les disposicions sobre la llengua de les comunitats autònomes. Ja en aquella llei es deixava clar que les paraules “nació” i “nacional”, només es podien referir a la totalitat de l’Estat, ni més ni pus que allò que intenten avui la majoria de membres de l’alt tribunal.
Segons podem llegir a La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, en la presentació de la Llei al Senat, Martín Villa afirmava: “Y no puede haber una España fuerte que no se asiente en una nación única, con una sola ciudadanía política, con un idioma común, y con el respeto público y notorio a un mismo texto constitucional”. Aquest discurs el subscriuria avui una majoria de diputats del parlament espanyol. Era el temps en què Blas Piñar, de l’extrema dreta, era diputat i denunciava al govern espanyol l’existència de pressions perquè els mestres que no sabessin català, haguessin d’abandonar Catalunya. Era quan 2.300 intel·lectuals (quina mena d’intel·lectuals?) signaven un manifest en què es denunciava la discriminació dels castellanoparlants. Ni més ni pus que el que denuncien avui, alguns d’aquells intel·lectuals i alguns dels seus hereus. Segueixen sense aportar cap raó sòlida en les seves argumentacions intel·lectualoides, semblen talment les opinions d’aquests tertulians que utilitza Tele 5, sense cap tipus de formació, ni la més mínima informació del món, que com més grossa la diuen, més aplaudiments del públic reben (es veu que els alimenten bé), i la cadena guanya més audiència.
També podem llegir com es va manar a l’Alta Inspecció de l’Estat “velar por el cumplimiento de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de sus derechos y deberes en materia de educación, así como de sus derechos lingüísticos y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado, de acuerdo con las disposiciones aplicables”. És una de les altres seqüeles que encara cuegen i que són les que el PP vol posar en marxa de seguida que torni a tenir el poder i que ja en parlava en un article anterior.
Així va ser com es va aprovar la LOAPA, aquella famosa llei d’harmonització, que va trobar ben desperts i ferms els dirigents dels partits CiU i PNB, els quals varen presentar un recurs d’inconstitucionalitat, que va servir per eliminar quasi la meitat de l’articulat. Amb el que restava de la LOAPA es va fer la LOFCA (Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes), que va servir per aquesta funció fins a l’actualitat, que seria modificada pel nou articulat dels nous estatuts, però pel que sembla, les seqüeles del 23 F són tan importants que segurament es notaran a la part del finançament també en les retallades que es pensa fer o que ja s’han fet, però no les fan públiques, a l’Estatut.
Segons podem llegir a La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, en la presentació de la Llei al Senat, Martín Villa afirmava: “Y no puede haber una España fuerte que no se asiente en una nación única, con una sola ciudadanía política, con un idioma común, y con el respeto público y notorio a un mismo texto constitucional”. Aquest discurs el subscriuria avui una majoria de diputats del parlament espanyol. Era el temps en què Blas Piñar, de l’extrema dreta, era diputat i denunciava al govern espanyol l’existència de pressions perquè els mestres que no sabessin català, haguessin d’abandonar Catalunya. Era quan 2.300 intel·lectuals (quina mena d’intel·lectuals?) signaven un manifest en què es denunciava la discriminació dels castellanoparlants. Ni més ni pus que el que denuncien avui, alguns d’aquells intel·lectuals i alguns dels seus hereus. Segueixen sense aportar cap raó sòlida en les seves argumentacions intel·lectualoides, semblen talment les opinions d’aquests tertulians que utilitza Tele 5, sense cap tipus de formació, ni la més mínima informació del món, que com més grossa la diuen, més aplaudiments del públic reben (es veu que els alimenten bé), i la cadena guanya més audiència.
També podem llegir com es va manar a l’Alta Inspecció de l’Estat “velar por el cumplimiento de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de sus derechos y deberes en materia de educación, así como de sus derechos lingüísticos y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado, de acuerdo con las disposiciones aplicables”. És una de les altres seqüeles que encara cuegen i que són les que el PP vol posar en marxa de seguida que torni a tenir el poder i que ja en parlava en un article anterior.
Així va ser com es va aprovar la LOAPA, aquella famosa llei d’harmonització, que va trobar ben desperts i ferms els dirigents dels partits CiU i PNB, els quals varen presentar un recurs d’inconstitucionalitat, que va servir per eliminar quasi la meitat de l’articulat. Amb el que restava de la LOAPA es va fer la LOFCA (Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes), que va servir per aquesta funció fins a l’actualitat, que seria modificada pel nou articulat dels nous estatuts, però pel que sembla, les seqüeles del 23 F són tan importants que segurament es notaran a la part del finançament també en les retallades que es pensa fer o que ja s’han fet, però no les fan públiques, a l’Estatut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)