Gonellisme i espanyolisme o dos forasters en el poder a les Illes

Espanyolisme tothom sap què significa perquè el patim constantment. Del gonellisme, encara que hagi viscut el seu naixement i el seu atzarós sobreviure, en deixaré una succinta definició de Viquipèdia: “El gonellisme és com anomena el mallorquinisme al corrent que s'autoproclama defensor de la identitat balear presumptament amenaçada pel catalanisme. Els gonelles solen defensar la permanència de les Illes Balears dins l'estat espanyol i s'enfronten a qualsevol intent vertebrador dels Països Catalans.” I qui no el conegui i en vulgui saber més coses pot recórrer a l’enciclopèdia citada. De la paraula foraster, em referesc a l’accepció del Diccionari català-valencià-balear que diu així: “Castellà de nació o de llenguatge (Mall.); cast. castellano. Parlar foraster (o en foraster): parlar en castellà.” Fetes les explicacions convenients del títol, anem per feina i descabdellem la troca.

L’expresident del Govern i exdirigent del PP, Cristòfol Soler, aquell que va ser foragitat del poder pel seu partit que va encimbellar Jaume Matas (presumpte delinqüent i expresident de la Comunitat i del PP, que haurà de presentar un aval de 3 milions d’euros per evitar la presó després de ser acusat de 9 delictes per la Justícia), segons el Diari de Balears, diu que el discurs lingüístic del president del PP actual José Ramón Bauzá i el de Carlos Delgado, el seu rival en les primàries celebrades pel PP i que obté una vicepresidència executiva (en aquests moments que escric l’article, el president presenta el seu equip, naturalment, en foraster) són iguals i tots dos junts ( i sense que la resta estigui disposada a impedir-ho) estan disposats a carregar-se tot el que s’ha fet per la normalització lingüística del català. Volen destruir la Llei de Normalització Lingüística de 1986, aprovada pel PP, el decret de mínims, aprovat en temps de Jaume Matas, que estableix que l’ensenyament en català s’ensenyarà almenys durant un 50% del temps lectiu o un terç de temps si introdueixen el trilingüisme i volen que el català sigui un mèrit i no un requisit per accedir a la funció pública. De fet, a l’escola volen introduir el que va defensar els anys 70, l’associació Rosa Sensat i que va ser un fracàs, és a dir, que els centres ofereixin línies d’ensenyament en català i en castellà simultàniament.

Soler adverteix que la paraula català no apareix ni una sola vegada ni al programa de Bauzá ni al de Delgado, i alerta que això és deixar la porta oberta al secessionisme lingüístic. L’altre dia en una entrevista, el president del PP va dir que el que es parlava aquí només era mallorquí, i volen que els llibres ensenyin modalitats, etc. Aquest expresident del Govern de les Illes Balears és el que augura una etapa de gonellisme i espanyolisme, i si el seny no abunda a l’hora d’anar a votar un partit que té tanta corrupció demostrada ja, i tanta de presumpta, ens faran recordar l’època dels anys setanta, durant la qual la societat civil lluitava per defensar la democràcia. Ara ho haurem de fer per defensar la llengua, la cultura i la identitat.

El president a la roda de premsa que feia mentre escrivia l’article ha dit que es feia una total renovació. Mentida podrida! Ha fet quatre canvis, però de renovar, res de res, ja que manté persones que fa vint anys que es troben en el poder, tota una generació, i a més, en qüestions lingüístiques retrocedeix al paleolític, també als anys setanta, ja que és en aquella època que va sorgir la polèmica citada, que ja ha estat superada durant els 40 anys que han seguit el naixement d’aquella aberració lingüística, l’inventor de la qual també es troba imputat en els casos de corrupció que abunden per aquí.

Un altre dels que manen en el PP és l’actual batle d’Inca, Pere Rotger, que ha estat capaç de rebutjar una iniciativa del Bloc en defensa de la unitat del català, acte que ja es devia fer per intentar frenar el que ens pot caure, si el seny falla i guanyen les eleccions amb majoria absoluta. Aquest home, que no és foraster, és ben mallorquí, volia aigualir la proposta defensant el castellà. Bé, allò, que ja sabem, les ordres que tenen de Madrid tots els del PP.

Després de tota una vida dedicada a l’ensenyament, la major i darrera part d’ella dedicada a la normalització del català a l’escola, sense aconseguir-ho, i comprovar que ve gent que farà complir el refrany recollit a Vinarós: “Forasters ne vindran que de casa mos trauran.”, no puc entendre que hi hagi indígenes que col·laborin en aquest colonialisme, és a dir, que actuïn com a “col·laboracionistes” dels invasors.

Ortografia entretinguda 2 a Catalunya Ràdio de la mà de Màrius Serra

Aquest dimecres, dia 31, "Ortografia entretinguda” de Bassa, Cabot, Díaz i Lladonet serà una de les sis recomanacions literàries per a Setmana Santa de la meva secció "Lecturàlia" a "El matí de Catalunya Ràdio". Salutacions cordialshttp://www.catradio.cat/pcatradio3/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=2099Màrius Serra

Espanya és més que un club?

Per contestar aquesta pregunta m’és igual com consideri cadascú el concepte d’Espanya. N’hi ha que fins i tot hi inclouen Portugal, perquè quan veuen el mapa del sud d’Europa, troben que tot el que veuen dibuixat, en forma d’hexàgon o heptàgon irregulars, tot això és Espanya, i si ho saben, també n’existeixen que enyoren l’imperi perdut. Em referesc a l’Espanya que exclou certs territoris com Catalunya (pensen en la Catalunya estricta, la de les quatre províncies) i que només els volen perquè suposen que això els beneficia econòmicament o perquè volen pertànyer a un país que tengui una gran extensió. A aquesta Catalunya només la volen per la suma de territori o per l’aportació econòmica que reben, ja que així com la tracten, sembla que si fos un matrimoni actual, ja faria molt de temps que tendrien el divorci i l’hauria sol·licitat Espanya, ja que Catalunya mai no s’hagués atrevit a fer-ho.

Estic parlant d’aquests que no poden consentir que Joan Laporta parli de política, perquè és president d’un club de futbol, però deixen que el president Zapatero, que és polític, parli de futbol, o deixen que Joan Carles de Borbó parli del que li véngui de gust, si segons la Constitució espanyola és el rei. Qualcú pensarà que aquí també hi ha hagut caps pensants que tampoc no hi han estat d’acord i eren d’aquí. Bé, ells sabran per què volen viure en un món hipòcrita i que es digui el que no es pensa o que es calli el que un vol dir. És molt positiu i ja era ben hora que el Barça, que és més que un club, tengués un president, que fos més que un president, per esser independentista i perquè és capaç de manifestar-ho sense cap tipus de mania ni por. A més de ser independentista és molt valent, i no s’agenolla com tantes i tantes persones que s’han agenollat sempre, per molt que les hagin apallissades.

Per què l’afició futbolística, de quasi tots els camps, quan vol fer enfadar els aficionats del Barça els diu: “¡Puta Barça y puta Cataluña!”? Això ja ho deien, en temps d’altres presidents menys valents i apallissats. I ara, li canten al president, com va passar l’altre dia a Saragossa: “¡Laporta, cabrón; España es tu nación!”. Aquesta cançoneta i d’altres semblants que fa estona que corren pels camps de futbol no tenen importància i no se’ls n’ha de donar, però serveix per veure quin és l’estat de la qüestió i com s’ha format la gent per Espanya durant molts d’anys en contra dels habitants del Principat que siguin desobedients. Se l’insulta, però es vol que sigui espanyol, aquesta és la contradicció. Serà perquè el voldrien submís i agenollat? Perquè si li tenguessin vertadera ràbia no voldrien que fos espanyol, ni tampoc no voldrien que Catalunya fos Espanya, la voldrien fora, però per aquí no hi passen, això són figues d’un altre paner i “la pela és la pela”, però per als espanyols.

Els “villaratos” i totes les maledicències que s’envien al Barça, per esser un club català, és per l’enveja que tenen. Ja els agradaria poder dir que el Reial Madrid és més que un club. Tot això m’ha fet recordar una lliçó de Formación del Espíritu Nacional, quan tenia 15 anys. L’he cercada al llibre, ja que l’he guardat més de cinquanta anys, i com que no em varen obligar a tenir els llibres compartits a la classe (un invent en el qual no hi crec), he pogut comprovar el que es deia, quan es volia que no es donàs importància a la llengua per esser una nació diferent a l’espanyola. Deia així: “España no se justifica por tener una lengua, ni ser una raza, ni por ser un acervo de costumbres. España es mucho más que una raza, es mucho más que una lengua: España es una unidad de destino en lo universal.”

És per això que pens que les persones que comandaven España en aquell temps, si comandassin avui, haurien dit i escrit que Espanya és més que un club i així impedirien que aquesta frase fos patrimoni del Barça i de Catalunya.

Un projecte engrescador

Ara Horitzons
Un projecte engrescador
Joan Lladonet 24/03/2010 Vistes: 23
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
El Portfolio el va posar en marxa el Departament de Política Lingüística del Consell d'Europa i a l'Estat espanyol pretén afavorir una visió integrada de l'ensenyament de les llengües de cada centre; incrementar els coneixements i les habilitats d'ensenyament en el marc de l'enfocament pedagògic comunicatiu i constructivista; augmentar la coordinació del professorat de llengües, fomentar la realització d'experiències i divulgar-les per diferents mitjans, revistes, exposicions, webs, etc.Solament els objectius anteriors justifiquen el fet que s'hagi posat en marxa aquest projecte a diverses escoles i instituts de les Illes Balears, però tenint en compte que tenim una llengua pròpia, la catalana, s'ha de voler dur a terme un objectiu del Portfolio, del Consell d'Europa, que diu que el PEL ha de servir per a afavorir l'enteniment i la tolerància entre els ciutadans d'Europa per mitjà del coneixement d'altres llengües i cultures. Que es consolidi el fet que la llengua vehicular és la llengua catalana, que se li apliqui l'enfocament comunicatiu per ensenyar-la i que les altres s'ensenyin tenint en compte els coneixements ja impartits en català.Després de parlar amb una persona que ha practicat el PEL uns quants anys al seu institut, he pogut saber que el que es feia era posar en marxa la innovació, cada professor o professora de llengua feia activitats més creatives que les que podien aparèixer en el llibre de text, i després aquestes es comunicaven en les reunions que feien, a més de l'èxit que havia obtingut la persona que les havia experimentat. Segons totes aquestes explicacions, després cadascú les adaptava a la llengua que ensenyava i també les posava en pràctica. Només el fet d'intercanviar aquestes experiències ja valia la pena haver posat en marxa aquest projecte.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
L’experiència d’aprendre llengües en pluralPublicada el 24/03/2010 per Andreu Mir a Horitzons

Sempre n'hi ha de disposats a activar el conflicte lingüístic

Intentaré posar-vos en situació, per entendre el comportament de molts i moltes catalanoparlants que intenten evitar un conflicte, que es converteix manta vegades en un estrès sobreafegit. Posau-vos dins la pell d’una dona de trenta anys i escaig, que s’aixeca el dematí i observa que el seu fill segueix amb la tossina del dia anterior, malgrat li hagi donat totes les medecines receptades fa uns dies per la seva pediatre. És un dissabte i no té feina, per tant, el pot dedicar al seu infant. El seu home sí que té unes quantes tasques a fer, però se n’adonen que el fill moqueja molt i que té dificultats per respirar. No és la primera vegada que els constipats li baixen cap als pulmons i es veu que embossen els bronquis. Pensen que hauran d’anar al centre de salut, al metge d’urgències.

El fill té just té una vintena de mesos i és una època en què li agrada estar molt actiu, es troba a punt de començar a xerrar; de fet, amb el seu llenguatge, xerra com una cotorra, i ja repeteix moltes paraules. Els pares, preocupats, li administren la medecina recomanada, perquè pugui respirar millor, segurament té cortisona, perquè li augmenta el nerviosisme una cosa fora mida. Els pares veuen que no millora, i pensen que si avui és dissabte, demà serà diumenge i serà pitjor, a més, demà tenen un àpat familiar, i finalment decideixen acudir a urgències.

Allà, un centre de salut d’una zona turística, es troben la consulta plena, i es decideixen a esperar. Al nin no hi ha qui l’aturi, es posa a jugar amb les portes de l’entrada que són d’aquelles que s’obren soles, quan perceben la proximitat de qualque persona; el pare i la mare s’esforcen perquè el nin estigui quiet. Després es posa a jugar amb les cadires de rodes per als malalts que no poden caminar. El nin està nerviós, la mare encara s’hi posa més, així que decideixen que el pare se l’emportarà a passejar pel carrer i la mare ja avisarà quan toqui entrar. Com que tots els que esperen són adults, la mare demana a un guarda de seguretat si no es pot donar prioritat al nin, que té un nerviosisme elevat, per haver d’esperar i per la medicació que pren. Li diuen que ha d’esperar el seu torn, i just quan entra la darrera persona que tenien davant, ella avisa el pare i el nin, perquè ja els toca a ells. A la fi podran entrar i resoldre la situació.

L’espera final segueix essent tensa, just quan pensen que podran entrar veuen que arriba un jovenot amb un braverol a la cara, acompanyat de dos policies, es veu que ha tengut alguna baralla i li han pegat algun cop de puny. Sense més ni pus, es planten davant la porta de la consulta, toquen i parlen amb la infermera, i quan surt el malalt, entra aquell jove i els policies es queden a parlar amb el guarda de seguretat. El matrimoni amb el fill se sulfuren, se’ls disparen tota casta d’hormones, i es planten davant els policies i els demanen si troben que està bé que els hagin passat davant un nin, amb molta necessitat i que fa més d’una hora que espera. El policia els diu que no és cosa seva, que ha estat cosa de la doctora.

Segueixen esperant amb els nervis destrossats; a la fi surt el jove que s’havia barallat i ells entren, i l’home demana a la doctora si és veritat que ha fet passar aquell adult, abans que el nin que estava molt més necessitat. La doctora diu que sí, i que el nin no s’estava ofegant, per haver-lo de fer passar. Els pares li demanen tot enfadats a veure si té fills, discuteixen i la doctora acaba per treure’ls fora i que ja entraran en estar més calmats. El guarda de seguretat els aconsella que vagin a urgències a l’hospital i ells finalment diuen que els atenguin que no diran res més. Els atenen i acaba el malson.

El que no he explicat és que, mentre esperaven, havia saltat una espurna que havia fet augmentar molt l’estat de nervis que havien anat acumulant durant el matí, i és que la mare havia demanat en veu alta a veure qui era la persona que havia arribat en darrer lloc, i un home havia saltat i havia dit: “En castellano, hombre, siempre con la misma canción de querer hablar en una lengua ininteligible”. La mare no li havia contestat i se n’havia anat a demanar al guarda de seguretat que li digués quan li corresponia entrar a la consulta. Aquest és el preu que s’ha d’haver de pagar per ser fidel a la llengua, però estau ben segurs, que haver mantengut la fidelitat lingüística, després et compensa en escreix.

Polítics de paraula?

(Aquest article i el d'en Pere qualsevol que hi ha a continuació han estat publicats a la revista Ressò de Campos, núm. 206 de febrer-març de 2010)
Els esdeveniments ocorreguts fa que es posi en tela de judici el fet de l’existència de polítics que tenguin paraula. Supòs que aquest serà el tercer i darrer article que escric sobre el tema. Els dos anteriors tenien com a motiu el fet que el batle Guillem Ginard hagués faltat a la seva paraula després d’haver governat amb un pacte amb Campos pel Canvi i haver pogut obtenir la batlia gràcies als vots d’aquest partit. Però a l’hora de la veritat, després d’haver governat dos anys i mig, va expulsar els dos regidors i es va negar a cedir la batlia. Fins a aquest moment el batle d’UM no havia complert la paraula, i, en canvi, els regidors de CpC no havien fallat, perquè la responsabilitat que els carregava el batle sobre l’impediment del camp de golf de Son Baco, no era responsabilitat dels dos o tres regidors ni havien pactat mai que s’hagués de fer. Llavors i tenint en compte el que es deia i es publicava, vaig escriure els dos articles anteriors en els que s’afirmava que Guillem Ginard no era un batle de paraula.

Els esdeveniments ocorreguts a partir de final de 2009 i començament de 2010 fan que no em quedi més remei que seguir tractant el tema, encara que amb algunes variants i un context una mica diferent. La qüestió que sé en aquests moments és la mateixa que abans. Les meves fonts són el que s’ha dit , el que s’ha escrit en la premsa, dit en la ràdio i la televisió, i a més un díptic publicat pel Partit Popular i enviat a totes les llars de Campos, titulat: Un batle sense paraula ni firma. El que s’havia xerrat i firmat ha estat paper banyat. En aquest document apareix clarament que els cinc regidors del PP i els tres de CpC, es posen d’acord per presentar una moció de censura contra el batle Guillem Ginard, per entregar el govern de l’Ajuntament de Campos al partit polític que va obtenir un major nombre de vots, que és el PP. En el document s’afirma que varen ser els regidors de Campos pel Canvi els que varen fer la proposta als del PP i aquests varen acceptar. I l’altre document que he pogut llegir és un díptic publicat per Campos pel Canvi i enviat també a totes les famílies campaneres, titulat: Explicacions necessàries de Campos pel Canvi. En aquest document s’explica per què els polítics d’aquest grup varen canviar la seva postura i el seu compromís, i, per tant, dos d’ells no varen complir la paraula ni la signatura donades.

Què havia passat? Que abans que se celebràs el ple en el qual s’havia de votar la moció de censura, el batle Ginard, va intentar recompondre el pacte, afirmant que si la moció de censura no prosperava, ell dimitiria i després podria obtenir la batlia un regidor de CpC o el que corresponia segons el pacte inicial que era Joan Juan. La moció de censura no va prosperar, perquè només la varen votar els cinc regidors del PP i Guillem J. Vidal Ollers, de CpC. Després es va iniciar un període de negociacions per veure de quina manera es governaria l’Ajuntament de Campos, que va acabar amb el nomenament de Joan Juan, com a batle. S’havia fet justícia, les aigües havien tornat a mare, i Guillem Ginard, finalment havia complert la seva paraula, però per la força dels fets ocorreguts. És a partir d’aquests moments que s’editen els dos díptics explicats anteriorment, perquè el poble tengui fidel notícia del que havia ocorregut i pogués jutjar amb coneixement de causa.

Queda clar que Joan Juan no ha complert la seva paraula ni la seva signatura i ell n’és ben conscient i explica amb molta clarividència les causes de la seva decisió, que no repetiré perquè el document existeix. I en aquest document CpC afirma el següent: “Era més important mantenir la paraula o rectificar quan encara hi érem a temps si teníem la sensació que ens equivocàvem?” Clar, varen optar per no tenir paraula i rectificar. D’aquesta manera impedien que el Partit Popular, que pràcticament havia governat sempre fins a aquesta legislatura no ho tornàs a fer. Per la meva part, he de manifestar que estic content que Joan Juan sigui batle de Campos, perquè s’ho mereixia, i m’agradaria que es notàs la seva actuació a l’Ajuntament. L’únic que em sap greu és la manera com ho hagut de ser, quan tot, si hagués anat com havia d’anar, era molt més senzill.

La lliçó que he après és que en qüestions polítiques existeixen massa interessos creats, massa conveniències, i que segurament això ha estat una de les causes per les quals no he volgut entrar en el joc de la política. De totes maneres no estic d’acord que en Joan Juan no sigui un batle de paraula, perquè quan no va complir-la encara no era batle. En aquell moment era un polític, i pel que es veu, poden fallar a la seva paraula, si cal. De totes maneres, seguesc tenint fe amb el batle de Campos, Joan Juan i estic convençut que actuarà d’acord amb la conveniència de la majoria del poble i que no fallarà a la seva paraula com a batle. Que així sigui.

Xerrades d'en Pere qualsevol i la seva filla

Corrupció i destitucions

Aquesta vegada m’han donat una feinada. A la filla d’en Pere qualsevol no se li ha ocorregut res més que enviar-me la darrera conversa per a publicar, amb un vídeo, on se’ls veu a tots dos xerrant. Me l’ha enviat amb un intercanvi d’opinions amb el Messenger. I a mi no m’ha quedat més remei que posar en marxa el vídeo i aturar-lo, prendre notes, tornar-lo a posar en marxa, tornar-lo a aturar, seguir escrivint i així successivament. I finalment, una vegada anotada tota la conversa, passar les notes a l’ordinador, al Word, i aquí teniu el resultat.

- Filla meva, ha estat molt gros això de carregar-se tots els consellers i càrrecs derivats d’aquests, del Govern i del Consell Insular i els regidors amb càrrec de l’Ajuntament. Això ha estat molt gros, massa gros. Tota aquesta gent d’UM no en devia tenir la culpa d’allò que estava passant.
- Segur que no tenien la culpa tots, però ja feia estona que hi havia persones d’aquest partit que estaven imputats i el partit no prenia mesures per solucionar-ho.
- Com que no! I que no havien expulsat en Vicens, aquell que al final va abandonar el càrrec de diputat del Parlament?
- Sí, però n’hi havia d’altres com en Miquel Nadal que es negaven a abandonar tots els càrrecs, després d’haver-li retengut el passaport i ara li acaben de posar una fiança de 600.000 euros.
- Aquest Nadal pot ser hagués hagut de dimitir, però quina culpa tenien els càrrecs que no havien estat imputats?
- Pensa que quasi no en quedava cap sense imputar, sense haver-se de presentar davant la justícia a donar comptes de la seva mala o dubtosa gestió. Crec que el president Antich va fer una bona actuació política. Així és com s’haurien de solucionar les coses.
- Però ara s’ha quedat en minoria i no ho tendrà fàcil governar. Pensa que si aquesta conversa és per a la revista Ressò de Campos, allà va passar una cosa semblant. Es varen carregar tots els regidors de Campos pel Canvi, perquè el batle els acusava de no haver fet res per impedir la no urbanització i camp de golf de Son Baco.
- Però allà no varen ser tots els regidors; n’hi va haver un que va dimitir i a més no estaven imputats per cap jutge ni havien fet res mal fet.
- Però el batle es va trobar que no podia governar i va haver de fer marxa enrere i tornar al principi. A veure si això és el que haurà de fer Antich si vol governar.
- Crec que el president el que hauria de fer si no pot governar és convocar eleccions i que les urnes decideixin.
- Això és el que li diuen els altres i ell no ho vol fer de cap de les maneres.
- Perquè ell espera que el PP li presenti una moció de censura i que UM cavi la seva pròpia tomba donant-li suport.
- Per què creus que cavarien la seva pròpia tomba?
- Perquè correrien el perill de desaparèixer com a partit. Has de tenir en compte que els votants d’aquesta terra perdonen moltes malifetes i corrupteles als polítics de torn, però si ara s’uneixen els dos partits que més corruptes han tengut quan han governat junts, farien obrir els ulls a moltes persones que fins ara han romàs cegues.
- Vols dir que els votants tendrien en compte si han posat mà al calaix i han omplert pots de cola-cao amb els doblers que se n’han duit?
- Clar que sí. El caràcter illenc segurament tolera que els polítics posin mà al calaix si els permeten fer-ho també a ells, no pagant tants d’imposts, declarant terrenys urbanitzables, deixant fer infraccions a hisenda, etc. Però no toleren que els agafin per beneits, si se n’adonen que damunt la seva esquena n’hi ha uns quants que es volen fer milionaris. I això sembla que és el que ha passat.
- De totes maneres, el PSOE no surt tan ben parat com vol semblar aquí, perquè vaig llegir que en tot l’estat té més persones imputades que el PP.
- Tens raó, però sembla que aquí, a les Illes, sí que poden donar alguna lliçó, perquè no han fet les coses tan malament com la dreta, ni com el centre-dreta.
- I tu trobes estrany que hi hagi gent que enyori en Franco?
- Clar que sí que ho és d’estrany. En temps del dictador la corrupció era cent vegades pitjor, però no es podia aclarir, no es podia saber i si se sabia no es podia publicar, i com que la gent no sabia res, creia que res no passava.
- És vera, basta veure com el mateix Franco, que la seva família no tenia on caure morta i quan va morir tenien una fortuna que encara els dura. Esperem que tot es resolgui i posin en marxa alguna acció de govern que ajudi a sortir de la crisi.
- Pare, de la crisi serà difícil sortir-ne. Avui encara he vist com l’expresident Aznar feia sermons a una universitat culpant el govern actual de la crisi, i mentre la gent no sàpiga que el principal culpable és la política que ell, Aznar, va posar en pràctica, serà difícil que ens en puguem sortir.