Sempre n'hi ha de disposats a activar el conflicte lingüístic

Intentaré posar-vos en situació, per entendre el comportament de molts i moltes catalanoparlants que intenten evitar un conflicte, que es converteix manta vegades en un estrès sobreafegit. Posau-vos dins la pell d’una dona de trenta anys i escaig, que s’aixeca el dematí i observa que el seu fill segueix amb la tossina del dia anterior, malgrat li hagi donat totes les medecines receptades fa uns dies per la seva pediatre. És un dissabte i no té feina, per tant, el pot dedicar al seu infant. El seu home sí que té unes quantes tasques a fer, però se n’adonen que el fill moqueja molt i que té dificultats per respirar. No és la primera vegada que els constipats li baixen cap als pulmons i es veu que embossen els bronquis. Pensen que hauran d’anar al centre de salut, al metge d’urgències.

El fill té just té una vintena de mesos i és una època en què li agrada estar molt actiu, es troba a punt de començar a xerrar; de fet, amb el seu llenguatge, xerra com una cotorra, i ja repeteix moltes paraules. Els pares, preocupats, li administren la medecina recomanada, perquè pugui respirar millor, segurament té cortisona, perquè li augmenta el nerviosisme una cosa fora mida. Els pares veuen que no millora, i pensen que si avui és dissabte, demà serà diumenge i serà pitjor, a més, demà tenen un àpat familiar, i finalment decideixen acudir a urgències.

Allà, un centre de salut d’una zona turística, es troben la consulta plena, i es decideixen a esperar. Al nin no hi ha qui l’aturi, es posa a jugar amb les portes de l’entrada que són d’aquelles que s’obren soles, quan perceben la proximitat de qualque persona; el pare i la mare s’esforcen perquè el nin estigui quiet. Després es posa a jugar amb les cadires de rodes per als malalts que no poden caminar. El nin està nerviós, la mare encara s’hi posa més, així que decideixen que el pare se l’emportarà a passejar pel carrer i la mare ja avisarà quan toqui entrar. Com que tots els que esperen són adults, la mare demana a un guarda de seguretat si no es pot donar prioritat al nin, que té un nerviosisme elevat, per haver d’esperar i per la medicació que pren. Li diuen que ha d’esperar el seu torn, i just quan entra la darrera persona que tenien davant, ella avisa el pare i el nin, perquè ja els toca a ells. A la fi podran entrar i resoldre la situació.

L’espera final segueix essent tensa, just quan pensen que podran entrar veuen que arriba un jovenot amb un braverol a la cara, acompanyat de dos policies, es veu que ha tengut alguna baralla i li han pegat algun cop de puny. Sense més ni pus, es planten davant la porta de la consulta, toquen i parlen amb la infermera, i quan surt el malalt, entra aquell jove i els policies es queden a parlar amb el guarda de seguretat. El matrimoni amb el fill se sulfuren, se’ls disparen tota casta d’hormones, i es planten davant els policies i els demanen si troben que està bé que els hagin passat davant un nin, amb molta necessitat i que fa més d’una hora que espera. El policia els diu que no és cosa seva, que ha estat cosa de la doctora.

Segueixen esperant amb els nervis destrossats; a la fi surt el jove que s’havia barallat i ells entren, i l’home demana a la doctora si és veritat que ha fet passar aquell adult, abans que el nin que estava molt més necessitat. La doctora diu que sí, i que el nin no s’estava ofegant, per haver-lo de fer passar. Els pares li demanen tot enfadats a veure si té fills, discuteixen i la doctora acaba per treure’ls fora i que ja entraran en estar més calmats. El guarda de seguretat els aconsella que vagin a urgències a l’hospital i ells finalment diuen que els atenguin que no diran res més. Els atenen i acaba el malson.

El que no he explicat és que, mentre esperaven, havia saltat una espurna que havia fet augmentar molt l’estat de nervis que havien anat acumulant durant el matí, i és que la mare havia demanat en veu alta a veure qui era la persona que havia arribat en darrer lloc, i un home havia saltat i havia dit: “En castellano, hombre, siempre con la misma canción de querer hablar en una lengua ininteligible”. La mare no li havia contestat i se n’havia anat a demanar al guarda de seguretat que li digués quan li corresponia entrar a la consulta. Aquest és el preu que s’ha d’haver de pagar per ser fidel a la llengua, però estau ben segurs, que haver mantengut la fidelitat lingüística, després et compensa en escreix.