Ara encara ho és, perquè ho diu l’Estatut que va aprovar més del 90% del Parlament de la CA de Catalunya, perquè també va ser aprovat pel Congrés i pel Senat de l’Estat espanyol i perquè el va aprovar el poble català del Principat en un referèndum. Això fa que el sentiment que té el poble català de ser una nació quedi legalitzat. Ningú no ha pogut, ni pot ni podrà esborrar el fet que Catalunya sigui una nació. Però ara estic parlant del fet de legalitzar-lo en una Carta Magna com és l’Estatut. Doncs, uns quants lletrats elegits pel PP i pel PSOE tenen la facultat d’esborrar tot el que ha aprovat el poble i els tres parlaments i poden indicar i escriure que legalment Catalunya (Principat) no és una nació. Per arribar a aquesta decisió i alguna més d’aquest estil han necessitat anys i encara no se sap exactament el dia que faran pública la seva determinació.
Tot això perquè volen que quedi clar que a l’Estat espanyol només hi ha una sola nació, Espanya, i que la resta no assoleixen aquesta categoria. Volen que el fet de tenir una cultura, una llengua, una literatura, una història, uns costums, unes tradicions pròpies i diferents a la resta de l’Estat no sigui determinant per ser una nació, sinó que això només són fets diferencials que formen part de la diversitat i que enriqueixen la unitat de l’Espanya seva, ja que tota la diversitat l’han explotada, l’exploten i la volen seguir explotant en benefici propi i no dels catalans. Aquesta gent espanyola sap que això que defensen no és veritat, i saben que la llengua i la cultura i la literatura que l’acompanya són fets determinants per ser una nació. Per això l’han reprimida, l’han perseguida, l’han prohibida i no la volen a cap de les seves institucions. Amb aquesta conducta ratifiquen que no la consideren seva i determinen que els catalans no som espanyols.
El que m’interessa manifestar és que la conducta que adopten no és diferent que la que adoptava el Govern de Franco, ni tots els opressors dels pobles diferents als espanyols. La demostració està en els llibres de Formación del Espíritu Nacional dels anys 50 del segle passat, durant la segona dècada del govern del dictador, llibres que vaig haver d’estudiar quan feia el batxillerat. Vos transcriuré, en castellà, un fragment de la lliçó 14, que es titulava “LA PATRIA” i que un dels seus apartats parlava de la tesi romàntica de la nació i deia així: “Nace con la Revolución francesa y parte del hecho de que «nación» viene de nacer, identificando a la nación con lo nativo. Por esto, lo que determinaba una nación eran los caracteres étnicos, lingüísticos, topográficos y climatológicos. Nación, según este criterio, es la unidad geográfica de raza o de idioma. Allí donde aparezca una lengua, una variedad, puede aparecer una nación. Tal criterio romántico del nacionalismo hace aparecer cosas tan peregrinas y negativas como el nacionalismo tortosino, que se concreta en la frase popular: «No somos catalanes, ni valencianos; somos tortosinos.» La concepción romántica de la nación es el origen de toda clase de separatismos, y el patriotismo así sentido es, como diría José Antonio en «La gaita y la lira»: «La clase de amor que invita a disolverse, a ablandarse. A llorar. El que se diluye en melancolía cuando plañe la gaita. Amor que se abriga y se repliega cada vez más hacia la mayor intimidad; de la comarca, al valle nativo; del valle, al remanso, donde la casa ancestral se refleja; del remanso, a la casa; de la casa, al rincón de los recuerdos. Todo eso es muy dulce, como un dulce vino. Pero también como en el vino, se esconde en esa dulzura embriaguez o indolencia.»”
Estan plens de l’esperit de la falange. Per això no prohibiran mai un partit que usa símbols del temps de la dictadura i els permetran fer tota casta de manifestacions, perquè de fet el seu pensament principal és el mateix. Sembla que han estudiat i han assimilat llibres com aquest, i això és el que ens volen aplicar. N’han alienat uns quants, però no ho podran fer amb el poble català, que ha format, forma i formarà la seva pròpia nació.
Tot això perquè volen que quedi clar que a l’Estat espanyol només hi ha una sola nació, Espanya, i que la resta no assoleixen aquesta categoria. Volen que el fet de tenir una cultura, una llengua, una literatura, una història, uns costums, unes tradicions pròpies i diferents a la resta de l’Estat no sigui determinant per ser una nació, sinó que això només són fets diferencials que formen part de la diversitat i que enriqueixen la unitat de l’Espanya seva, ja que tota la diversitat l’han explotada, l’exploten i la volen seguir explotant en benefici propi i no dels catalans. Aquesta gent espanyola sap que això que defensen no és veritat, i saben que la llengua i la cultura i la literatura que l’acompanya són fets determinants per ser una nació. Per això l’han reprimida, l’han perseguida, l’han prohibida i no la volen a cap de les seves institucions. Amb aquesta conducta ratifiquen que no la consideren seva i determinen que els catalans no som espanyols.
El que m’interessa manifestar és que la conducta que adopten no és diferent que la que adoptava el Govern de Franco, ni tots els opressors dels pobles diferents als espanyols. La demostració està en els llibres de Formación del Espíritu Nacional dels anys 50 del segle passat, durant la segona dècada del govern del dictador, llibres que vaig haver d’estudiar quan feia el batxillerat. Vos transcriuré, en castellà, un fragment de la lliçó 14, que es titulava “LA PATRIA” i que un dels seus apartats parlava de la tesi romàntica de la nació i deia així: “Nace con la Revolución francesa y parte del hecho de que «nación» viene de nacer, identificando a la nación con lo nativo. Por esto, lo que determinaba una nación eran los caracteres étnicos, lingüísticos, topográficos y climatológicos. Nación, según este criterio, es la unidad geográfica de raza o de idioma. Allí donde aparezca una lengua, una variedad, puede aparecer una nación. Tal criterio romántico del nacionalismo hace aparecer cosas tan peregrinas y negativas como el nacionalismo tortosino, que se concreta en la frase popular: «No somos catalanes, ni valencianos; somos tortosinos.» La concepción romántica de la nación es el origen de toda clase de separatismos, y el patriotismo así sentido es, como diría José Antonio en «La gaita y la lira»: «La clase de amor que invita a disolverse, a ablandarse. A llorar. El que se diluye en melancolía cuando plañe la gaita. Amor que se abriga y se repliega cada vez más hacia la mayor intimidad; de la comarca, al valle nativo; del valle, al remanso, donde la casa ancestral se refleja; del remanso, a la casa; de la casa, al rincón de los recuerdos. Todo eso es muy dulce, como un dulce vino. Pero también como en el vino, se esconde en esa dulzura embriaguez o indolencia.»”
Estan plens de l’esperit de la falange. Per això no prohibiran mai un partit que usa símbols del temps de la dictadura i els permetran fer tota casta de manifestacions, perquè de fet el seu pensament principal és el mateix. Sembla que han estudiat i han assimilat llibres com aquest, i això és el que ens volen aplicar. N’han alienat uns quants, però no ho podran fer amb el poble català, que ha format, forma i formarà la seva pròpia nació.
Publicat un nou article a Indirecte i al blog sobre la nació.
ResponEliminaJa tens raó. El centralisme és el major signe pobresa cultural que demostren els castellanoparlants. Voldrien que Espanya no tengués cap llengua que no sigui la castellana, això ens dóna arguments a l'hora de defensar que no ens sentim espanyols. El problema més gran de tot això és que els mateixos catalans no defensam el que és nostre com toca. A l'institut on faig classes, a Campos, el meu alumnat parla tot d'una en castellà quan es troben davant d'una persona que parla castellà, i ho troben un fet molt normal, també diuen molts de barbarismes i no mostren interès en dir les coses ben dites.
ResponElimina