Vexacions, discriminacions i humiliacions d’un o d’una indígena1

Fa temps que això va passar, però per a la Història els fets no prescriuen com a la Justícia. El mal que s’està fent a la llengua catalana i a la nostra identitat no s’esborraran mai i així passaran a la història més negra els que han ostentat el poder i fet malbé el patrimoni comú, com a destructors i traïdors. El que contaré a continuació va passar a una botiga de roba, roba de moda, a Custo Barcelona.

Un dia, al vespre, acompanyada de dues amigues, una senyora, la nostra indígena, va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues camisetes, ja que aquesta tenda hi està especialitzada, i han propagat el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. El problema, segons la indígena és que consideren que l’èxit obtengut no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, tot exigint-los que ho facin en castellà.

La indígena en qüestió, després de mirar diverses camisetes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les embolicassin i allà es va produir una situació inesperada a qualsevol país del món. La compradora va demanar:

“Com que aquestes camisetes són per regalar per Nadal, si no anassin bé, m'acceptaran que les canviï?”

“Si habla así no la entiendo”, va respondre l'encarregat.

“I no hi ha cap dependenta que m'entengui?”

“Aquí no hay nadie que hable así.”

Tot sentint-se impotent, vexada i humiliada davant de tothom, la indígena va respondre:

“Doncs no vull les camisetes, ja us les podeu quedar!

I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:

“Això no quedarà així!”

Efectivament, la indígena es va posar en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i va denunciar Custo Barcelona pel tracte vexatori que havia rebut i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya". Doncs bé, tots els catalanoparlants que es trobin en situacions similars haurien de fer com la indígena. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es demostra la més absoluta indefensió que patim quan ens trobam davant aquesta casta de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet d’haver parlat en català. Si això no passa més vegades és perquè molta gent canvia de llengua abans que li exigeixin que ho faci i no hem d’oblidar mai que una llengua deixa d’existir quan deixa d’utilitzar-se.

 ¹ S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.

Nota 1: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no solen aparèixer tots els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda i qui l’ha provocada.

Nota 2: Atenció. A partir d’ara podran aparèixer les vexacions que s’hagin volgut infligir als lectors. Si vos ha passat alguna cosa que vos ha impedit poder parlar en català, m’ho contau i apareixerà a aquests articles. Ja sabeu que no apareix el nom de les persones, si no voleu que aparegui. Em podeu escriure a escllad1@hotmail.com.