Publicat a la revista Ressò de Campos núm. 211 - Octubre de 2010

És UM un partit massa nacionalista?

Segons tot el que es publica als mitjans de comunicació em fa l’efecte que a les seus d’alguns o de tots els partits polítics es tafaneja, es maquina, s’ordeix i es preparen tota casta de tretes o ardits per atacar algú, per fastidiar, per venjar-se, per caçar vots o per col•locar-se; en canvi, no em sembla que estiguin treballant pel bé comú del poble, de l’illa, de la nació o de l’estat.
Aquesta impressió l’he tornada a tenir quan he sabut per la premsa que tota la UM campanera abandonava el partit. M’han fet pensar que ara estaran maquinant si fan un partit campaner, si el fan mallorquí, si el fan balear o si passen a formar part d’algun partit ja consolidat. Segur que durant totes aquestes discussions hi haurà algun aconsellador, dirigent o manipulador de fora del poble o d’algun altre partit que també intentarà que l’oli vagi allà on vol. Una gran majoria es deixarà emportar per la suposada saviesa dels seus dirigents. Que tenguin alguna hora bona i que alguna de les decisions que prenguin pugui beneficiar la majoria d’habitants del poble, que segur assisteixen astorats a tots aquests esdeveniments.
Quin és el cap visible de la decisió que s’ha pres? Guillem Ginard, exbatle de Campos, exdirector general de Cultura del Consell de Mallorca i actual president de la Mancomunitat del Migjorn. S’entén que hagi dissolt UM a Campos? Crec que no o jo no l’entenc. Guillem Ginard no és una persona de fiar. La seva actuació pública així ho indica. Va faltar a la paraula donada a CpC, quan es va negar a deixar la batlia i ha fallat a la disciplina de partit, quan ha navegat en sentit contrari durant molt de temps i quan, oblidant totes les prebendes que li havien concedit i tots els favors que li havien fet, ha traït també el partit amb la intenció de fer mal, encara que es vulgui disfressar d’actuar en defensa de Campos. Guillem Ginard, en els dos casos en què ha mostrat el llautó, no ha defensat els campaners, sinó a ell i a alguns pocs més.
En una democràcia es pot prendre aquesta decisió i moltes altres, perquè s’ha de respectar la llibertat d’expressió, la de pensament i la d’actuació, sempre que es respecti la llibertat dels altres, com és la meva, de parlar-ne. Només volia fer uns petits aclariments a manifestacions públiques que ha fet Ginard als mitjans: “No votàrem el codi d’UM perquè érem a berenar. L’ètica és una cosa que no es pot votar: o es té o no.” Li he de manifestar que no crec que tengui massa raó, ja que l’ètica és la ciència filosòfica que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. El partit, després d’haver tengut casos d’escassa o nul•la rectitud en el comportament humà, és a dir, casos de corrupció i de presumpta corrupció, és normal que per rentar-se la cara davant l’electorat, renovàs o recordàs aquests principis. I no es pot dir que es tenen o no es tenen, ja que s’aprenen, i tot el que s’aprèn, es pot adquirir durant tota la vida. N’hi ha que moren sense conèixer-la, l’ètica.
Una altra frase discutible és “Nosaltres no ens hem desviat del camí, ha estat la direcció de Ciutat que ha agafat un altre rumb”. En un partit, ja se sap, es prenen les decisions segons marquen els estatuts. Les sol prendre una assemblea de compromissaris o la comissió executiva o junta directiva, segons el nom que hagin posat als òrgans gestors, i democràticament s’han d’acceptar les decisions de la majoria. La direcció de Ciutat té l’obligació de fer el camí que li marqui l’òrgan corresponent.
La darrera frase que volia comentar és “Jo mai no he dit que no sigui nacionalista, però amb el gir nacionalista al qual ens referim, basta llegir la revista El Far, per veure que hi ha algunes coses que ni Esquerra Republicana escriu. Basta dir això.” Aquest és un argument que no s’aguanta ni té cap sentit, perquè un escrit a una revista, encara que sigui la del partit no té cap importància. A més no explica què diu i qui ho escriu, i demostra la seva vena regionalista. Sembla que és una qüestió personal amb el president actual d’UM, que crec, i és una opinió personal meva, que aspira a fer un partit honrat i que se situï en unes coordenades semblants a les de Convergència i Unió al Principat, o en tot cas, a Unió, és a dir, un partit nacionalista i de dretes. Si el que vol Guillem és fundar un partit regionalista i de dretes, sàpiga que aquest espai pretenen ocupar-lo els moderats del PP.

Joan Lladonet


L’infern se’ns mostra ben poderós

L’infern cristià és el lloc on van els condemnats pels pecats mortals que han comès durant tota la seva vida. És l’Estat on viuen els dimonis i el seu president de Govern és Satan o Llucifer. Segons m’explicaven quan era petit és un indret ple de foc i dolor on abunden les tortures i la por. A principi de la dècada dels 60 quan estudiava Magisteri, en el llibre de Religió apareixia el fet que hi havia dues penes a l’infern, una que causava dolor, que era el foc i una que era de sentit, que era la pena de no poder veure Déu, i aquesta era la més dolorosa, la més terrible, quedar per tota l’eternitat privat de la contemplació del creador, i és la que han adoptat els que han evolucionat una miqueta.

Record haver assistit a uns terribles sermons de Quaresma que es feien en aquella època. Em ve a la memòria una nit d’hivern de 1955, durant el mes de març, a l’esglesieta del Palmer en una zona on hi havia molts d’horts, i la gent havia acudit a un d’aquests sermons. Érem una cinquantena de persones, pagesos i pageses de la rodalia. També record un capellà amb sotana negra damunt una trona fent el sermó, no hi havia micròfons ni altaveus, però la seva veu retronava en aquell petit recinte. No he pogut retenir el contingut del sermó que feia, però sí la manera com ens atemoria a tots, pobres persones camperoles, tot amenaçant-nos amb el foc de l’infern. Moltes d’aquelles persones ja han mort i segurament hauran descobert la veritat sobre aquesta qüestió, encara que sigui perquè no l’han poguda descobrir, senzillament perquè s’estan convertint en pols i res més.

Han passat més de cinquanta anys i l’església cristiana s’ha anat defensant dient que el que deien no era el que volien dir, perquè el foc no existeix, o sí, altres diuen que no pot ser que un déu tan bo posi el càstig més gran que el més cruel dels homes, que ja és dir, però encara es fan debats per televisió on surten moltes persones que creuen en l’infern com a lloc de patiment i sofriment per passar-se tota l’eternitat cremant-se sense morir.

Si els que segueixen creient en el cel miren cap amunt, com fa en Messi quan marca un gol, els que creuen en l’infern haurien de mirar cap avall, cap a la terra, cap al centre de la Terra, quan fan una malifeta tipus corrupció, que és allà on hi ha el foc i ja no hi deuen caber, perquè la Terra no és tan gran per poder tenir en el seu si tots els que no han fet les coses bé, mentre vivien. Fixau-vos ara, quants de corruptes i presumptes corruptes tenim i aquests tenen l’infern ben garantit, si hi caben.

M’estranya, per tant, que els creients no parlin, pot ser que ho estiguin fent, però jo no ho sé, no ho he llegit, ni ho he vist ni sentit, que el foc que surt de sota la terra en forma de volcans no l’estigui enviant Llucifer. Es veu que han hagut de fer obres, han hagut d’engrandir l’infern i algun dels dimonis manobres han pegat una martellada allà on no tocava i han foradat la terra. D’aquí que el foc infernal s’hagi escapat de devers Islàndia, i després ha rebentat les canonades per Equador i per Guatemala i totes aquelles cendres no són més que el resultat de cremar condemnats i condemnades, que també n’hi ha.

Ara, per tant, és un bon moment perquè surtin els profetes i els messies a advertir que això és Sodoma i Gomorra i que, per tant, si no canvia aquesta forma de viure tan pagana i desmesurada en què solament es desitgen bens materials, sexe i plaers terrenals, que sàpiguen que el foc que va sortint a diferents indrets de la Terra és el senyal que tot s’acaba, se’ns mostra la seva existència, se’ns indica que l’infern hi és, i, per tant, o ens disposam a viure segons mana la santa mare església, catòlica, apostòlica i romana o arribarà aviat el dia del judici final que serà el moment en què es decidirà on tots hem d’anar a parar. I qui ho creu, que ho vagi a cercar.

Joan Lladonet