Vexacions, discriminacions i humiliacions d’un o d’una indígena1

            Avui i sense que serveixi de precedent, he trobat la notícia d’una vexació no habitual, ja que no es fa a una persona que parla en català (en el dialecte que sigui), sinó que es fa a una persona que parla en espanyol (dialecte mexicà o modalitat mexicana, si voleu), i vos en faré cinc cèntims:           

                               Expulsat per parlar en espanyol                

            Fa uns quants anys, en ple segle XXI, un jove de 16 anys, Rubio de llinatge i d’origen mexicà, va ser expulsat durant dos dies del seu institut de Kansas City (EUA) per parlar en espanyol en els corredors del centre. En aquest institut hi acudien alumnes de diverses minories ètniques. Aquest va ser un escàndol i va generar en el seu moment una gran polèmica sobre l’ús de l’espanyol als EUA. La família de l’escolar volia posar una demanda contra l’institut en què imposaven aquest tipus de càstig. Un professor en sentir parlar en espanyol aquest jove, havia acudit al despatx de la directora, Sra. Jennifer Watts, la qual va cridar el pare i va treure defora l’alumne durant 48 hores.

                  Obligat a parlar en espanyol en un judici a Castelló

            Un indígena valencià, diputat, va acudir fa cert temps a declarar en un judici en qualitat de testimoni en el cas Fabra (aquest que ara han condemnat). Només començar l’interrogatori, l’advocat de Carlos Fabra va protestar perquè el diputat ho feia en català (perdó, valencià) i va demanar que ho fes en espanyol, perquè desconeixia l’idioma propi del País Valencià. A aquesta petició s’hi va sumar la jutgessa, que va dir que tot i que entenia l’idioma, desconeixia algunes paraules (tots en desconeixem alguna, o no?). El diputat va recordar a l’advocat i a la jutgessa que ell es trobava emparat per l’article 7 de l’Estatut que diu: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per a assegurar-ne el coneixement. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. S’atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià...”

            Però per imperatiu judicial l’indígena va haver de continuar en espanyol (dialecte castellà). Quan va sortir de fer la declaració obligatòria va lamentar l’incident i va afirmar que era necessària una veritable normalització lingüística que evitàs als valencians aquest tipus d’humiliacions. I va desitjar que algun dia això ja no passàs. Si en tornàs a parlar avui en dia, hauria d’afirmar que la cosa ha empitjorat, igual que aquí, tot són ordres de Madrid, i una bona colla d’indígenes que per un plat de llenties o una bona cadira, s’han convertit en col·laboracionistes.

           

 ¹ S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.

Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no