Vexacions, discriminacions i humiliacions d’un o d’una indígena1

  

                               Agressions lingüístiques d’un guàrdia civil

           

            L’indígena protagonista d’aquesta història és un advocat fiscalista, que cada divendres agafava un vol a l’aeroport del Prat per a anar a estudiar un màster a Madrid. Aquest divendres, l’empleat de seguretat el va obligar a passar el detector de metalls dues vegades. Això va fer que dos agents de la guàrdia civil s’hi apropassin i demanassin si tenia algun problema. Els va respondre en català que no en tenia cap de problema. Llavors, el caporal, amb actitud burlesca i agressiva, li va exigir que li parlàs en castellà, i com que no va rebre cap resposta, se’l va endur a una sala petita.

            Sembla esser que en aquest moment l’indígena va canviar d’idioma, però tot i això el guàrdia civil li va pegar amb una porra o un element metàl·lic a la cama i després el va colpejar cinc vegades a la cara amb la mà estesa, mentre li cridava: Polaco de mierda! Habla ahora en catalán si tienes cojones! L’altre guàrdia, que era més jove, s’estava mirant la feta. L’indígena va demanar a l’agressor el nombre de la placa, cosa que no va voler fer. Acte seguit el guàrdia civil el va treure de la sala i el va denunciar per insults i no voler-se identificar.

            A continuació, l’indígena va denunciar el guàrdia civil als Mossos d’Esquadra per agressió continuada i aquests el varen acompanyar a fer-se una revisió mèdica i li varen tramitar la denúncia. L’indígena, que era advocat, va afirmar que estava disposat a arribar fins al final. No queda més remei.

                              A Cortefiel tallen el bacallà en castellà

            L’indígena i la seva dona varen acudir al Cortefiel del Portal de l’Àngel, de Barcelona. Es varen adreçar en català a un dependent de la secció de vestits d’home, qui els va dir que no els entenia i que li parlassin en castellà. La indígena li va demanar si feia poc que era a Catalunya i el dependent li va contestar que no tenia cap obligació de saber el català ni cap intenció d’aprendre’l, i que com que ell els havia parlat en castellà, els indígenes tenien l’obligació de contestar-li en castellà.

            L’indígena es va emprenyar molt davant aquesta situació i li va dir que havia de respectar l’entorn cultural on vivia. Un encarregat, sense cap mirament, va intervenir dient que ja ens atendria ell i que si teníem res a dir, escriguéssim una carta a Madrid. L’indígena va respondre que si havia d’escriure alguna carta era allà mateix i no a Madrid. Un altre indígena que se n’havia adonat del que passava i que era advocat els va dir que escrivissin una carta a la Generalitat, perquè hi havia constància que havien passat uns quants casos com aquell.

            Després els indígenes varen parlar amb la directora qui va intentar disculpar el dependent, dient que era italià. A això, l’indígena li va respondre que no era cap justificació per la mala resposta que els havia donat.

            Quan va sortir de l’establiment, l’indígena pensava que seria necessari que establiments com aquest instal·lats arreu dels Països Catalans haurien de rectificar o rebre respostes adequades dels indígenes que els visitassin. També desitjava que les institucions haurien de donar suport a actituds com la seva en defensa del país.

            A mi aquest part de la nostra història m’ha fet pensar en la situació tan terrible que tenim aquí. Amb uns governants que actuen com a forasters colonitzadors i renegats de la seva condició d’indígenes que els varen llegar els seus avantpassats. Quina desgràcia!  

¹ S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.

Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no solen aparèixer tots els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda i qui l’ha provocada.

                                                                                         Joan Lladonet