El 1969, Rafael Ninyoles ja denunciava i preveia que persones que havien nascut molts anys abans i que naixerien molts anys després adoptarien aquesta actitud destructiva que actuaria en contra seva. Són molt aclaridores les seves paraules: “Diem que autoodi és el sentiment d’inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres d’un grup. L’actitud més simple és, naturalment, la de negar la pertinença a aquest grup. Quan una comunitat lingüística és objecte de discriminació, els seus membres poden generalment adoptar l’idioma dominant i abandonar el propi” Continua explicant que això comporta el sentiment d’hostilitat contra aquells que hi continuen integrats. També diu que pot ocórrer que davant l’animositat provinent del propi grup, aquells poden sentir-se com a ‘traïdors’ o deslleials als seus congèneres. A continuació afirma que el pas de l’idioma que es considera ‘inferior’ a l’idioma dominant sovint va lligat a una intolerància militant respecte als qui segueixen usant aquell idioma. Arriben a considerar-se més fins perquè parlen l’idioma dominant i menyspreen els altres, perquè els consideren baixos.
Jo hi afegiria que una manera d’eliminar el problema per a sempre és que desaparegui la llengua, considerada baixa, i deixa d’haver-hi persones que hagin de renegar d’ella. Quan aquest autoodi es converteix en pur odi, i això s’introdueix a la ideologia o a les idees d’un partit o als seus dirigents (cas d’alguns membres del Govern de les Illes Balears), quan aquest partit es proposa eliminar una llengua que fa nosa, és molt perillós, perquè obliga molts dels seus membres a renegar i trair una cosa molt valuosa com és la seva llengua i el partit els sol obligar a canvi de prestigi, poder i càrrecs. A vegades per defensar-se cerquen excuses per justificar les seves accions de traïdoria. Això és el que passa a molts de militants del PP de pobles de l’interior, que per justificar els atacs del seu partit a la llengua, diuen que aquests no existeixen, sinó que totes les accions que es dediquin a convertir aquella llengua en normal són imposicions. I aquí han trobat la taula salvadora per justificar la seva deslleialtat, diuen que estimen molt la llengua, però que aquesta no s’ha d’imposar, oblidant que la llengua dominant sempre s’ha imposat per molt que el rei s’entossudeixi a negar-ho i alguns de pensament alienat a creure-ho.
Imaginau-vos una mare que té un fill amb molts de problemes. Aquests consisteixen que uns quants dels seus companys no el poden veure perquè treu bones notes a l’escola i sempre té alguns privilegis; aquests companys l’amenacen, l’insulten i li peguen, obligant-lo a no fer els deures perquè tregui males notes. La seva mare ho sap, perquè el seu fill li ho ha contat, però ella li diu: “Ai, fill meu, jo t’estim molt, però no treguis tan bones notes, no estudiïs tant i fes-te amic d’aquests que et peguen, fes el perdut com fan ells, riu-te’n del professor. Tu saps que no podem imposar-los que no et peguin. Hem d’aconseguir que t’estimin. Si t’estimen et respectaran i si et peguen t’aguantes, perquè no els podem imposar res.” Vos imaginau que això pugui ser possible? Segur que creis que això és impossible. Doncs no ho és tant. S’ha demanat a vint i escaig batles de l’interior de Mallorca si creien que la llengua catalana, la llengua pròpia de Mallorca, havia de ser requisit (obligació) o mèrit (devoció) per accedir a llocs de funcionari de l’Administració pública, quan a tots els pobles del món ho és, i quasi tots, quasi el 100% d’aquests batles han contestat que era suficient que fos mèrit. Només esser mèrit significa que la gent del poble no podrà esser atesa en la llengua pròpia d’aquí, quan el funcionari no sàpiga aquesta llengua i que no s’exigeixi la llengua catalana a les persones provinents d’altres indrets de parla espanyola, significarà que se’n podran riure i ocupar els càrrecs de les persones d’aquí, que s’han passat tota la vida estudiant la seva llengua. Si parles amb ells, amb els batles, per no sentir-se traïdors, diuen que estimen la llengua catalana però que no s’ha d’imposar, però la seva ànsia de poder i de càrrecs fa que adoptin una postura que no fa més que debilitar la llengua. I si continuen per aquest camí la posen en un atzucac, en un carreró sense sortida. La història els coneixerà per la seva traïció.
La llàstima és que el batle de Campos, persona que supòs que va néixer durant la dècada dels anys 80, sigui un d’aquests que condemna la llengua pròpia dels campaners. És una vertadera llàstima, encara que si ha après a reflexionar, és a temps de rectificar i ajudar a impedir aquest assalt a la llengua dels i de les campaneres. L’ajuntament de Campos té un bon exemple a seguir. El camí que ha obert l’ajuntament veïnat de Porreres, demanant que la llengua de Porreres i de Campos i de la resta de pobles sigui un requisit per als funcionaris, com ho és qualsevol llengua pròpia a tots els ajuntaments democràtics del món.
Jo hi afegiria que una manera d’eliminar el problema per a sempre és que desaparegui la llengua, considerada baixa, i deixa d’haver-hi persones que hagin de renegar d’ella. Quan aquest autoodi es converteix en pur odi, i això s’introdueix a la ideologia o a les idees d’un partit o als seus dirigents (cas d’alguns membres del Govern de les Illes Balears), quan aquest partit es proposa eliminar una llengua que fa nosa, és molt perillós, perquè obliga molts dels seus membres a renegar i trair una cosa molt valuosa com és la seva llengua i el partit els sol obligar a canvi de prestigi, poder i càrrecs. A vegades per defensar-se cerquen excuses per justificar les seves accions de traïdoria. Això és el que passa a molts de militants del PP de pobles de l’interior, que per justificar els atacs del seu partit a la llengua, diuen que aquests no existeixen, sinó que totes les accions que es dediquin a convertir aquella llengua en normal són imposicions. I aquí han trobat la taula salvadora per justificar la seva deslleialtat, diuen que estimen molt la llengua, però que aquesta no s’ha d’imposar, oblidant que la llengua dominant sempre s’ha imposat per molt que el rei s’entossudeixi a negar-ho i alguns de pensament alienat a creure-ho.
Imaginau-vos una mare que té un fill amb molts de problemes. Aquests consisteixen que uns quants dels seus companys no el poden veure perquè treu bones notes a l’escola i sempre té alguns privilegis; aquests companys l’amenacen, l’insulten i li peguen, obligant-lo a no fer els deures perquè tregui males notes. La seva mare ho sap, perquè el seu fill li ho ha contat, però ella li diu: “Ai, fill meu, jo t’estim molt, però no treguis tan bones notes, no estudiïs tant i fes-te amic d’aquests que et peguen, fes el perdut com fan ells, riu-te’n del professor. Tu saps que no podem imposar-los que no et peguin. Hem d’aconseguir que t’estimin. Si t’estimen et respectaran i si et peguen t’aguantes, perquè no els podem imposar res.” Vos imaginau que això pugui ser possible? Segur que creis que això és impossible. Doncs no ho és tant. S’ha demanat a vint i escaig batles de l’interior de Mallorca si creien que la llengua catalana, la llengua pròpia de Mallorca, havia de ser requisit (obligació) o mèrit (devoció) per accedir a llocs de funcionari de l’Administració pública, quan a tots els pobles del món ho és, i quasi tots, quasi el 100% d’aquests batles han contestat que era suficient que fos mèrit. Només esser mèrit significa que la gent del poble no podrà esser atesa en la llengua pròpia d’aquí, quan el funcionari no sàpiga aquesta llengua i que no s’exigeixi la llengua catalana a les persones provinents d’altres indrets de parla espanyola, significarà que se’n podran riure i ocupar els càrrecs de les persones d’aquí, que s’han passat tota la vida estudiant la seva llengua. Si parles amb ells, amb els batles, per no sentir-se traïdors, diuen que estimen la llengua catalana però que no s’ha d’imposar, però la seva ànsia de poder i de càrrecs fa que adoptin una postura que no fa més que debilitar la llengua. I si continuen per aquest camí la posen en un atzucac, en un carreró sense sortida. La història els coneixerà per la seva traïció.
La llàstima és que el batle de Campos, persona que supòs que va néixer durant la dècada dels anys 80, sigui un d’aquests que condemna la llengua pròpia dels campaners. És una vertadera llàstima, encara que si ha après a reflexionar, és a temps de rectificar i ajudar a impedir aquest assalt a la llengua dels i de les campaneres. L’ajuntament de Campos té un bon exemple a seguir. El camí que ha obert l’ajuntament veïnat de Porreres, demanant que la llengua de Porreres i de Campos i de la resta de pobles sigui un requisit per als funcionaris, com ho és qualsevol llengua pròpia a tots els ajuntaments democràtics del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada