Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 23 d’abril de 2010

Els Jocs Olímpics de Barcelona no es varen realitzar gràcies a Samaranch



De tant en tant, m’agrada recordar als possibles lectors que no faig els meus escrits en representació de ningú, i que procur que la meva visió sigui la d’una persona que viu amb els sentits oberts al món i que després de molts d’anys d’experiència vivencial m’he anat formant una idea de les coses que passen; també, segurament per mor dels ensenyaments rebuts, ja que no vaig néixer sabent-ho tot i som el que he viscut i les múltiples influències del meu entorn, unes assimilades i altres rebutjades. Per tant, com a persona normal i corrent, afirm perquè ho pens, que els Jocs Olímpics de 1992 no es varen celebrar a Barcelona, perquè Juan Antonio Samaranch volgués, sinó que ell des del lloc de feina al qual havia arribat, per les circumstàncies que siguin, va fer el que va poder perquè els Jocs Olímpics se celebrassin a Espanya, i aquell any, la ciutat espanyola que s’havia presentat era Barcelona. Si la ciutat fos estat Sevilla o Madrid, ell hauria fet el mateix, i la selecció de la ciutat depenia de milers de persones, la majoria catalanes. Convindria recordar-les totes i repetir el funeral de cap d’estat a cada una d’elles.

Sembla que els personatges il·lustres, que volen engrandir les glòries d’Espanya, ara ens volen fer creure que una sola persona és capaç de poder fer el que ella vol en qüestions de seleccionar ciutats per a les Olimpíades. Jo no vull creure, perquè les persones que han de votar són moltes, que actuïn de manera parcial i no avaluïn les condicions de la ciutat en qüestió per atorgar-li el seu vot. Samaranch va votar a favor de la ciutat espanyola, però només va ser un vot. A Barcelona i a la resta de la nació catalana hi va haver moltes, moltíssimes persones que varen treballar perquè el vot els fos favorable, i el mèrit és de tothom. Que ara els manaies actuals hagin muntat un circ de grandesa inusual i insospitada és un fet del qual hauran de rendir comptes en el futur. Ho han volgut així i així ho han tengut. Ho han fet perquè ho podien fer, i nosaltres, els que assistim astorats a tant de fast no ens queda res més que recordar-ho i posar cada persona en el seu lloc, com a mínim al nostre arxiu de la memòria.

N’hi ha que demanen si li han dedicar un carrer, un estadi o l’han de fer fill il·lustre o predilecte d’aquesta ciutat espanyola. Segurament l’hi faran. Però també pot ser que d’aquí a no tants d’anys hi hagi una altra formada de polítics que des de la distància, puguin extreure el gra de la palla i li llevin la placa o li girin el retrat i el posin cap per avall. Mai no se sap. A vegades ens comportam com una colla de babaus. En un país, estic parlant d’un país espanyol, on s’exalça una persona perquè es dedica anys i anys a criticar el pare de la seva filla, i que arribin a anomenar-la princesa del poble, també es pot fer un funeral de cap d’estat monàrquic a Juan Antonio Samaranch. Aquests dies Barcelona ha estat una ciutat espanyola com les altres. Semblava que la sentència del TC havia determinat la desaparició de l’Estatut i havia restablert la Catalunya de “las cuatro provincias. Pot ser que no tengui raó, mai m’he cregut que la meva fos l’única veritat, però l’he volguda deixar damunt la taula, és a dir, publicada, gràcies a Indirecte.cat.



1 comentari:

  1. Publicat un article sobre la pèrdua de memòria ocorreguda després que morís Juan Antonio Samaranch.

    ResponElimina