Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 27 de febrer de 2010

La realitat supera la presumpció d’innocència


Que una sola persona imputada sigui innocent és suficient motiu perquè sigui declarada presumptament culpable i no culpable, és allò de totes les persones acusades són innocents fins que la Justícia no demostri el contrari. És una mica la raó per què no s’ha d’acceptar mai la pena de mort, per a poder defensar que no mori, encara que només sigui una sola persona innocent i per la mateixa raó i algunes més, també s’ha de rebutjar la cadena perpètua. Fet aquest aclariment també vull afirmar que hi ha més persones culpables que les imputades, és a dir, hi ha moltes persones que no han aconseguit el grau de presumptament culpables, que ho són.

També se suposa que hi ha alguns fiscals i alguns jutges de diferents territoris que fan més feina que els altres. Des de fa bastant de temps, fiscals i jutges fan una feinada a les Illes Balears, perquè no s’atura la desfilada de polítics als jutjats. També són molts els polítics que han dimitit del seu càrrec per mor de la seva imputació en algun o alguns delictes. Primer varen esser polítics del PP, un darrere l’altre i n’hi ha que ja compleixen penes de presó, després varen continuar amb polítics del PP, juntament amb d’altres d’UM, i algun del PSOE, fins que darrerament la passarel·la cap als jutjats és ocupada només per polítics i polítiques d’UM. La traca, no se sap si la final, ha estat la dimissió de qui ho ha estat tot en aquest partit, i ara era la segona autoritat política a les Illes, Maria Antònia Munar. Aquest ha estat un cas, no sé si únic a la història, en què els imputats d’escales de comandament inferiors han anat apuntant cap a dalt fins que han caigut uns quants presidents de partit. Es pot dir que la plana major d’UM, en un moment determinat, ha anat desfilant pels jutjats, com si la tasca realitzada no tengués ni un sol pam de net, acusats d’haver fet malbé l’erari i d’haver utilitzat de mala manera, i per beneficiar-se’n indirectament o directa, el poder.

Durant el mes de març, passarà pels jutjats el cappare que va ser del PP i de la Comunitat Autònoma, Jaume Matas, per l’enriquiment ràpid que va aconseguir durant el seu mandat ell i la seva família. També hi ha hagut persones de rang inferior al que va tenir ell que s’han encarregat de retornar-li la seva responsabilitat, per molt que hagués volgut posar aigua pel mig; sembla que haurà de respondre d’algunes malifetes, encara que no se sap fins on es voldrà furgar ni si d’alguna manera es voldrà tapar, com ja s’ha fet altres vegades, un escàndol d’una magnitud tan gran.

Això fa que moltes persones perdin la confiança en la democràcia i en els polítics, però el que tots hem de saber és que una cosa és que ara es pugui conèixer la corrupció de molts de polítics, quan en temps de no democràcia n’hi havia més que no n’hi ha ara, i també s’ha de saber que ni tan sols ara, es descobreix tota la corrupció existent. Molts presumptament culpables són vertaders culpables i a vegades de més càrrecs dels que se’ls acusa, i molts que no són investigats també són culpables i no seran descoberts mai. És com si haguessin nascut amb una estrella de la sort.

De totes maneres, i abans de perdre la fe en la democràcia, ens hem de demanar qui és o qui són els responsables de tanta malversació del poder polític conferit per haver guanyat en unes eleccions o haver obtingut la majoria a través de pactes. Responsables ho som tots, i aquí és on cau bé la cita evangèlica: Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Les persones totalment íntegres tenen dificultat per guanyar eleccions, perquè quan una persona té un càrrec que li confereix poder, té una cua de gent que aconsegueix que no pugui actuar des del punt de vista ètic. A la cua hi ha familiars, familiars dels familiars, amics dels familiars, persones del partit, familiars de persones del partit, amics de persones del partit, etc. que demanen favors a l’autoritat per haver-lo votat. Si una persona es manté fema a fer complir la llei, perd primer l’amistat i després el vot. I si cau unes quantes vegades, la veu corre, les demandes es multipliquen fins que arriben els que amb la cartera plena demanen canvis de planejaments urbanístics o concessions de serveis. Molts polítics mesclen el fet de lucrar-se personalment amb el fet de beneficiar el partit, i pensen que si fan feina per al partit es netegen la consciència.

La solució de tot plegat encara és llunyana, però l’escola per una part amb els més joves i la societat civil, per una altra, tenen una tasca ingent per aconseguir que l’ètica es generalitzi el màxim possible entre totes les persones en general, especialment entre les que tenen responsabilitat política. No podem perdre l’esperança!

dimecres, 24 de febrer de 2010

Encara queden seqüeles del 23 F


29 anys després del cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981, encara suren en l’ambient i en la ment de moltes persones les mateixes idees que varen fer que alguns guàrdies civils (amb alguns militars com a comandament) duguessin endavant l’assalt al Congrés dels Diputats. Són idees semblants a les que es reflectiran a l’Estatut català, una vegada se li hagi aplicat l’afaitadora del Tribunal Constitucional. No havia passat ni un mes que Tejero havia entrat a l’hemicicle atemorint la majoria de diputats, quan ja Rodolfo Martín Villa, ministre d’Administració Territorial presentava una llei d’harmonització de les disposicions sobre la llengua de les comunitats autònomes. Ja en aquella llei es deixava clar que les paraules “nació” i “nacional”, només es podien referir a la totalitat de l’Estat, ni més ni pus que allò que intenten avui la majoria de membres de l’alt tribunal.

Segons podem llegir a La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, en la presentació de la Llei al Senat, Martín Villa afirmava: “Y no puede haber una España fuerte que no se asiente en una nación única, con una sola ciudadanía política, con un idioma común, y con el respeto público y notorio a un mismo texto constitucional”. Aquest discurs el subscriuria avui una majoria de diputats del parlament espanyol. Era el temps en què Blas Piñar, de l’extrema dreta, era diputat i denunciava al govern espanyol l’existència de pressions perquè els mestres que no sabessin català, haguessin d’abandonar Catalunya. Era quan 2.300 intel·lectuals (quina mena d’intel·lectuals?) signaven un manifest en què es denunciava la discriminació dels castellanoparlants. Ni més ni pus que el que denuncien avui, alguns d’aquells intel·lectuals i alguns dels seus hereus. Segueixen sense aportar cap raó sòlida en les seves argumentacions intel·lectualoides, semblen talment les opinions d’aquests tertulians que utilitza Tele 5, sense cap tipus de formació, ni la més mínima informació del món, que com més grossa la diuen, més aplaudiments del públic reben (es veu que els alimenten bé), i la cadena guanya més audiència.

També podem llegir com es va manar a l’Alta Inspecció de l’Estat “velar por el cumplimiento de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de sus derechos y deberes en materia de educación, así como de sus derechos lingüísticos y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado, de acuerdo con las disposiciones aplicables”. És una de les altres seqüeles que encara cuegen i que són les que el PP vol posar en marxa de seguida que torni a tenir el poder i que ja en parlava en un article anterior.

Així va ser com es va aprovar la LOAPA, aquella famosa llei d’harmonització, que va trobar ben desperts i ferms els dirigents dels partits CiU i PNB, els quals varen presentar un recurs d’inconstitucionalitat, que va servir per eliminar quasi la meitat de l’articulat. Amb el que restava de la LOAPA es va fer la LOFCA (Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes), que va servir per aquesta funció fins a l’actualitat, que seria modificada pel nou articulat dels nous estatuts, però pel que sembla, les seqüeles del 23 F són tan importants que segurament es notaran a la part del finançament també en les retallades que es pensa fer o que ja s’han fet, però no les fan públiques, a l’Estatut.

Una manera més de sobreviure


Ara Horitzons
Una manera més de sobreviure
Joan Lladonet 24/02/2010 Vistes: 22
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
O de viure d'una manera determinada. L'aprenentatge per a la vida des de l'escola maternal fins acabar els estudis universitaris no hauria de requerir més ensenyament que l'habitual que s'ofereix a l'escola, a l'institut o a la universitat. Però sempre hi ha hagut necessitat de fer més per moltes i molt variades raons per part d'algun sector dels membres de la comunitat educativa: per part de l'alumnat, perquè temien defraudar els pares que s'havien cregut que tenien unes aptituds superiors a les reals; per part del professorat, perquè des del temps en què es patia més fam que un mestre d'escola, sempre han cregut convenient augmentar el sou que guanyaven fent hores extraordinàries i per part de les famílies per tranquil·litzar-se les consciències de no poder dedicar més temps i ajuda a la seva prole. Aquestes han estat les principals raons perquè un sector de la població acudís a les classes de repàs i ara a les que es puguin proporcionar a través d'internet.Aquestes classes de repàs no eliminen el fracàs escolar en general, perquè les famílies de la majoria de l'alumnat que fracassa tenen dificultats per poder viure i, per tant, no es poden pagar repassos, i l'alumnat que no vol estudiar, no ho vol fer ni a l'escola ni amb classes de repàs ni a través d'internet. Aquestes classes són molt positives per a l'alumnat que és conscient que té alguna deficiència de comprensió i sap perfectament que necessita ajuda. Aquest infant que sap què necessita i vol posar-hi remei pot rebre classes no habituals. És el mateix cas que un malalt que explica bé els símptomes de la seva malaltia al metge, llavors aquest pot ajudar-lo a curar-se. Si no hi ha la voluntat d'aprendre, els repassos es converteixen en una manera de sobreviure per part d'alguns membres de la comunitat educativa.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
Repassos on-line, un recurs a l’alçaPublicada el 24/02/2010 per Andreu Mir a Horitzons

diumenge, 21 de febrer de 2010

La lliure elecció de llengua, un altre parany del PP



Encara que no és nou d’ara, ha agafat certa embranzida a partir de les consignes del cervell de la FAES i que van adreçades a les seves hosts residents a tots els territoris on es parlen “las otras lenguas o dialectos”, aquestes que tanta nosa els fan, tant als que no pertanyen a aquests territoris com als que hi viuen però han renegat de tots els trets identitaris, perquè troben que podran aconseguir més prebendes i podran destacar més si serveixen altres senyors. S’ha de dir que així com en el Principat aquesta lluita i aquests atacs encara es veuen una mica llunyans (però d’una altra manera supòs que sabeu que al president Pujol se’l volia privar de parlar en català en una tenda), a Galícia, al País Basc, al País Valencià i a les Illes Balears els tenim a sobre. I cada batalla particular que es perd repercuteix a la resta de territoris que tenen un problema semblant, si no s’hi posen remeis indestructibles, que existeixen, però que la majoria no s’atreveix a dur endavant.

Em referiré al problema que tenim a les Illes, on quan governen els socialistes amb altres forces de l’esquerra i de la dreta no avancen en temes lingüístics, deixen fer en alguns aspectes i retrocedeixen en altres. En aquests moments que han romput el pacte amb UM, sembla difícil que es pugui recompondre i tot sembla dat i beneït perquè el PP recobri el poder. Llavors aquest PP amb la vella tropa més decantada cap a la dreta i les noves figures que destaquen per tenir tots els defectes del conservadurisme pur i dur, ens fan pensar en un futur ben negre per a la normalització lingüística de la llengua catalana. S’ha de dir que els dos candidats a presidir el PP, duen el tema lingüístic com a bandera, i encara que cap dels dos no són els inventors de les idees que expressen, sí que manifesten que ells són els que les han fabricades. Segur que això és una recomanació aznariana de la FAES.

Un dels dos no ha nascut aquí i l’altre és com si no fos d’aquesta terra, però s’hi senten i volen fabricar una regió a la seva mida d’espanyols universals, volen convertir un territori que té la seva història, la seva literatura, la seva llengua, la seva cultura, la seva identitat, etc. diferents a altres territoris de l’Estat, en un tros de terra amb una història, cultura, literatura, costums, i llengua idèntics a l’espanyola; volen esborrar tot el que és el nostre país, la nostra nació i ho volen convertir en regió espanyola, de l’”España cañí”. Com que ells no tenen identitat illenca volen esborrar la de tots els habitants de les Illes, enlluernats pel partit que representen o poden representar, que és el que tradicionalment té majors simpaties de la població, per culpa de l’educació rebuda des de temps immemorials.

Per aconseguir el poder tenen com a bandera unes quantes solucions: lliure elecció de llengua a l’escola, per impedir que n’hi pugui haver que facin ensenyament en català; que a l’Administració el català sigui un mèrit i no un requisit, perquè el personal triï altres maneres de fer mèrits que no siguin les lingüístiques; i el trilingüisme o el multilingüisme com una altra manera de restar temps al que es dedica a la llengua catalana. No tenen cap necessitat de defensar les altres llengües estrangeres, encara que sí saben que aquest fet els proporciona vots, i això ja és motiu suficient, el que volen és aprimar la llengua catalana, rebaixar-la, anul·lar-la, fer-la prescindible, no necessària, fent arribar a la conclusió que no fa falta la seva normalització. I en aquesta línia es troben els dos candidats a presidir el partit que té moltes probabilitats de governar durant les properes legislatures. Que els fats i tots els que puguin ens ajudin i que totes les persones que tenen consciència de país estiguin preparades per oposar-se amb totes les seves forces als canvis intolerables que aquests dirigents volen fer. Necessitarem una forta resistència davant tanta incomprensió. Una vegada més es disposen a colonitzar-nos i desposseir-nos de la nostra personalitat i identitat.

dissabte, 13 de febrer de 2010

La necessitat de jubilar-se als 67 anys és una altra gran mentida



El Govern estatal actual no es cansa d’improvisar mesures contra la crisi, que no tenen cap ni peus i que demostren que no s’escolten els assessors, o que aquests no serveixen per a res i els poden acomiadar a tots. Les bases sobre les quals volen sustentar l’edifici de fer pagar als treballadors les posades de mà al calaix de les institucions, a l’especulació de la construcció o a les piràmides financeres trontollen i no s’aguanten de per enlloc. No pot esser que un govern teòricament socialista i progressista es carregui l’estat del benestar per un caprici de qualsevol dels seus manaies. Per tant, farem bé els treballadors a secundar una i mil i una vagues per fer canviar aquesta innecessària decisió. Ni som economista ni endeví per poder vaticinar el futur, però no crec que sigui necessària aquesta mesura per les raons següents:

Diuen que un dels motius és que ha augmentat l’esperança de vida. En els darrers trenta anys ha augmentat uns quatre anys, tant als homes com a les dones i això significa que hi haurà més persones que cobraran la jubilació i no es podrà pagar. Mentida! Si s’aconsegueix que morin menys infants i menys persones joves per les causes que sigui, augmenta l’esperança de vida i no augmenta la gent que cobra la pensió de vellesa. És suficient mirar-se les esqueles per veure que les persones que moren avui i les que morien fa 30 anys tenen una edat semblant. En moren avui a totes les edats, igual que fa tres dècades. En moren als 90 i als 100 algunes, igual que ocorria llavors, però moren menys persones joves i això no afecta la jubilació. En tot cas, si apliquen aquesta norma hauran de fer jubilar les dones als 70 o als 71 anys perquè tenen més esperança de vida.

Un altre motiu és que s’haurà de dedicar un tant per cent més elevat del Producte Interior Brut. Això no és cap raó de pes, perquè es necessitaria més tant per cent si no augmentàs el PIB, cosa que no ha ocorregut durant els darrers trenta anys, que ha augmentat i molt. I si el país és més ric, més doblers pot dedicar a les persones de la tercera edat. A més, si per una part diuen que estam sortint de la crisi, o que ho farem l’any 2010, per què preparen allargar dos anys la jubilació i munten tota aquesta progressió aritmètica de dos mesos en dos mesos per arribar a la jubilació l’any 2024, si l’any 2024 (si som independents haurem d’exigir el mateix al nostre propi govern), amb un estat (si tenim el nostre estat, també ocorrerà el mateix) que farà 14 anys que ha sortit de la crisi no tendrà cap problema per poder pagar una bona jubilació als seus treballadors? Per què preparen una jubilació com si haguéssim de viure en crisi sempre?

Per tant, si l’augment de l’esperança de vida no és un allargament de la vida de les persones velles i si no hem de viure en una crisi perenne, per què se’ls ocorre posar en marxa aquesta proposta com si fos la salvació d’un país que és a punt de fer fallida?

És d’una absoluta evidència que la crisi només l’està pagant la classe treballadora. La resta no se’n tem i es beneficia de la contenció de preus. Només els que han perdut la feina, els que estan en perill de perdre-la o tenen un treball precari i mal pagat són els que pateixen la crisi. La resta viu com si res no hagués passat. I per què ara s’entesten a carregar el mort d’una problemàtica que pot ocórrer d’aquí a vint anys, i ho tornen posar tot a les espatlles dels mateixos? Perquè les classes benestants s’hauran procurat tenir una bona vellesa d’alguna altra manera (gràcies als estalvis dels desgraciats i dels miserables, ja que els faran treballar més anys), i seguiran jubilant-se anticipadament, amb mensualitats milionàries. Això sí que és una vergonya!

El que ha de fer un govern socialista és impedir les jubilacions anticipades i així haurà retardat dos anys el pagament de les jubilacions, ja que segons vaig llegir, sembla que ara és com si tothom es jubilàs als 63 anys. Doncs, que es posi la jubilació per a tots als 65. Vol dir que se suprimeixin les anticipades i que es deixi allargar la jubilació de manera voluntària i amb estímuls, com va ser la proposta d’augmentar un 2% la mensualitat per cada anys que s’allargàs la jubilació i no sé si aquesta norma està en vigor. Existeixen molts de recursos per posar en marxa abans de carregar-se l’estat del benestar i menys un govern progressista.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Els espanyols usurpadors sempre peguen primer


Per allò de pegar dues vegades i sempre dur-nos avantatge. Quan dic usurpadors vull dir colonitzadors, invasors o renegats, és a dir, tots aquells que ens volen convertir en una província d’Espanya i que destaquem només a l’hora de pagar tributs i res més. Aquests són els que han après a utilitzar la tàctica de pegar primer per poder pegar dos cops. Només vos posaré tres exemples, però n’hi ha a betzef.

El primer ha estat la manera com els colonitzadors espanyols tertulians del futbol han tractat el cas de l’expulsió de C. Ronaldo del Madrid. En lloc de parlar del cas, mostrar imatges i intentar demostrar que havia fet força suficient per rompre el nas al jugador contrari, l’han defensat dient que el president de la federació de futbol i el col·legi d’àrbitres ajudaven el Barça, que Messi havia fet el mateix i no li havien tret ni targeta groga, que si no havia romput el nas és perquè era petit i no havia arribat tan amunt, etc. Han enverinat tant l’esdeveniment que si els haguessin deixat, haguessin enviat el Barça a mitjan taula classificatòria que és allà on el voldrien veure. Què ha passat? Que durant tota la setmana només s’ha parlat d’aquest tema i... què han aconseguit? Que en el primer partit després de tanta maledicència, s’hagi condicionat tant els àrbitres que el Barça ha acabat el partit amb 9 jugadors, amb dos expulsats, i ara encara es queixen perquè no els han posat dos partits de càstig. I no és casualitat. Saben bé el que fan aquests que no entenen de futbol i que volen el Madrid campió.

El segon exemple el tenim quan es vol aconseguir alguna cosa que és completament legítima, com és el cas d’exigir que els productes elaborats al Principat estiguin almenys etiquetats en català. És el mínim que es pot fer. Doncs, aquests personatges o altres, perquè en tenen de totes les especialitats, fins i tot tenen taxistes lingüistes, munten campanyes mediàtiques, per internet i per allà on faci falta per boicotejar els productes catalans, especialment si van etiquetats en català i així impedeixen que els empresaris catalans vulguin etiquetar en la seva llengua. És un altre exemple, d’avançar-se en el combat de boxa, perquè volen noquejar el contrari.

L’altre exemple d’espanyol colonitzador és que quan se n’adonen que la llengua, símbol màxim d’identitat catalana no espanyola, avança, que es va normalitzant, ho volen impedir així com sigui, i és quan intenten aplicar també la tàctica de pegar primer. I s’inventen una campanya dient que el castellà desapareix del territori català, que a l’escola no s’ensenya, que l’Administració només t’atén si parles en llengua catalana, que ja no es pot anar a aquell territori sense parlar la seva llengua, que no es pot opositar ni es pot treballar en el món de la Justícia si no la coneixes. Fins i tot, les sales de cinema tendran pel·lícules en català. Una carretada de mentides més grans que catedrals, per allò que no fos cosa que avançassin alguna passa més. Per veure si d’aquesta manera frenen la normalització, perquè sempre hi ha algú que els creu. Aquesta és la seva tàctica.

I aquestes persones tant poden ser tertulianes, taxistes, gent d’anar per casa, com polítics. De fet aquesta és l’estratègia aznariana propiciada per la FAES. I dins el territori català també n’hi ha una bona gernació de gent venuda a la causa de l’engoliment espanyol. Però no triomfaran. Aconseguirem que vagin amb la coa entre les cames. Hem d’aconseguir utilitzar una altra estratègia nosaltres, i aquest seria el cas de votar un govern independentista que declaràs la independència. Quedarien esblanqueïts i noquejats.

Una pandèmia docent


Ara Horitzons
Una pandèmia docent
Joan Lladonet 10/02/2010 Vistes: 26
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
Si ets un professor o una professora que arriba il·lusionat a l'escola i espera conviure amb alumnes, ensenyar-los i educar-los, i quan ets a classe sempre n'hi ha algun o alguna que intenta torpedinar o boicotejar la teva feina; si aquest maltractament psicològic s'allarga durant molt de temps; si has aplicat mesures disciplinàries per solucionar el problema i has rebut amenaces de maltractament físic per part dels infractors o de familiars seus, o s'ha arribat a cap tipus d'agressió física; si t'ocorre tot això, et trobes en perill de convertir-te en una persona estressada i "cremada" a causa de la teva professió.Les arrels es troben en una societat que ha perdut el nord, per múltiples causes, principalment les de consumir sense fre, i per aconseguir-ho cerca sistemes per obtenir doblers per fer-ho i no dedica temps a la cura dels infants, que sense cap tipus de direcció responsable, pretenen assistir a l'escola, tot divertint-s'hi. Per tant, es tracta que cada escola es posi d'acord a educar el seu alumnat en la responsabilitat, sense tenir por d'imposar la disciplina necessària, i amb l'aquiescència familiar de moltes persones que segueixen pautes adequades; seguir mètodes coherents i unificats en el tracte d'aquest alumnat díscol, fins a aconseguir que es vegi aïllat; aplicar tots els mètodes que tengui l'escola a la seva disposició i intentar fer canviar el comportament d'aquests personatges. Un altre sistema és canviar la metodologia d'impartir les classes, fer-les més divertides, més motivadores, implicant en els aprenentatges la major part de l'alumnat. Sempre s'ha de tenir en compte que el professor o la professora és l'autoritat dins la classe, que l'ha d'exercir, però sempre ha d'actuar amb la justícia per endavant, i ha de tenir el suport de l'equip directiu.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
1 opinió
Notícies relacionades
Amb maltractaments no s’educaPublicada el 10/02/2010 per Andreu Mir a Horitzons
L'opinió del lector
Escriu el teu comentari
↓ ↓
Nom
↓ ↓
Email
↓ ↓

Opinions
Pàgina 1 de 1
Millor no es pot dir.La feina menys valorada socialment es l'educacio í les coses si no canvien no se que farem
Xisca, fa 15 minuts
Valoració: 2

diumenge, 7 de febrer de 2010

L'STEI-i presenta un material didàctic a Menorca



Inicio Actualidad Sociedad El STEI presenta un material didáctico para trabajar sobre la paz
El STEI presenta un material didáctico para trabajar sobre la paz
Sábado 30 de Enero de 2010 15:18 Sociedad
1
2
3
4
5 ( 0 Votos ) · Compartir


La consellera Caules estuvo en la presentación del material didácticoEl STEI ha presentado un CD-ROM y un material didáctico, dirigido especialmente a alumnos del segundo ciclo de la Eduación Secundaria Obligatoria y Bachillerato, sobre el tema de la paz. Este material educativo, que ha elaborado el sindicato gracias a una ayuda del Consell en la convocatoria de ayudas para la sensibilización con el tercer mundo, se presenta como una opción abierta a formar ciudadanos más abiertos al diálogo.
Es por esto que el material didáctico no se presenta en exclusiva para la enseñanza en las escuelas o institutos, sino que se puede trabajar desde cualquier ámbito y para cualquier edad. Ambos materiales, CD-ROM y guía y unidad didácticas van en una misma línea, tocando los mismo temas y siguiendo un mismo orden, para que un soporte sea complementario del otro durante el trabajo que se realice con todo el material.
El STEI presentó esta obra este pasado viernes en un acto al que asistieron los autores del trabajo, Joan Lladonet i Escales y Pere Polo Fernández, y la consellera de Esports i Cooperació Internacional, Àngela Caules. Es desde esta consellería que se ha subvencionado este material, que lleva por título 'El bé més preuat, la pau'.
Tags:



publicidad

dissabte, 6 de febrer de 2010

La diversió de Déu


Un dia d’aquests em vaig posar a pensar, no sé si a reflexionar, sobre el déu que em varen ensenyar que existia, el de la Bíblia, o el que sigui de qualsevol religió o secta, i vaig pensar en les coses terrenals que succeïen. A mi se’m va ocórrer que si existís (que no ho puc creure) es trobaria ben assegut allà dalt, per poder veure el que passava a la terra amb suficient perspectiva i estaria ben divertit, perquè seria com si assistís a una funció contínua de teatre, a estones ben entretinguda, a estones ben seriosa i trista. Això de divertida, seriosa o trista seria per la part de responsabilitat que tendria en els fets i en l’obra representada.

Veuria tota aquesta guarda de milionaris que s’han enriquit damunt l’esquena de molts que viuen en la misèria i pensaria com es divertiria el dia que tocassin a la porta del cel i els enviàs a viure davall un pont com les persones més miserables i que es cremassin eternament.

Darrerament s’havia entretengut amb tota la colla de corruptes de l’Estat espanyol i es divertia moltíssim, perquè tant els era robar al poble com assistir a missa a fer pregària, tant els era posar mà al calaix com assistir amb un ciri a la processó de Setmana Santa, com si de les persones més bones del poble es tractàs. Arribaria a la diversió total quan els rebria i els faria passar tota la seva vida per davant com si es tractàs d’una pel·lícula i els ensenyaria la seva incongruència.

Es divertia moltíssim quan sentia una colla de cardenals que atribuint-se el paper de parlar en nom seu deien tantes barbaritats i que amb la seva actuació condemnaven tantes persones a malalties terribles com la SIDA en impedir que utilitzassin preservatius en la realització de l’acte que ell havia programat quan els havia creat, o que no volguessin viure amb dones, quan ell havia creat la primera parella. Esperava ensenyar-los la cartilla, el dia que tocassin a les portes del paradís.

Tenia també alguns problemes quan estava observant el gran teatre del món, i era el fet que ja havia posat en mans dels serveis jurídics per defensar-se de les demandes que rebria per part dels 200.000 que havien mort en el terratrèmol d’Haití. Temia que aquest terratrèmol fos causat per una deficient construcció del planeta Terra, i podria rebre més d’una demanda, per haver construït el món tan malament, que s’estava esfondrant per diferents parts. Es veu que els arquitectes havien fet malament els càlculs. Això ja li havia passat moltes vegades, encara no s’havien acabat de resoldre les demandes de terratrèmols anteriors.

Una cosa semblant ja li havia passat quan feia foc a l’olla per alimentar tota aquella gernació i no el graduava com tocava i vessava per diferents forats anomenats volcans, que havien causat la destrucció de pobles que no tenien cap culpa, més que haver viscut a un lloc que no era l’adequat, però també s’havien equivocat en els càlculs. També havia tengut més d’una querella criminal per aquesta causa.

Igualment li havia ocorregut quan havia creat el vent, que havia fet sense adonar-se que en certes circumstàncies bufàs de manera descontrolada i causàs força desgràcies. Si alguna vegada una bufada de vent feia rodolar alguna persona, això feia riure, però si tombava un edifici o uns quants i matava moltes persones, això suposaria que li demanarien el llibre de reclamacions, i es trobaria que els pobladors del cel, més de la meitat li haurien posat algun plet.

Fins i tot no podia creure que s’hagués equivocat a l’hora d’establir les fronteres adequades entre els països i no entenia com els espanyols s’havien apoderat dels catalans i ara no estaven disposats a retornar-los el que era seu, la llibertat. Quan pensava en aquest assumpte feia un posat seriós, i deia que quan els responsables i els col·laboradors tocassin a les portes del cel, rebrien un bon escarment.

Estava pensant i reflexionant en totes aquestes coses, quan vaig sortir dels meus pensaments, va semblar que em despertàs, i vaig pensar que ens havíem de trobar més sols que la una, que no podia ser que existís tal personatge que es divertís tant observant la seva obra fallida, que tampoc podia existir un lloc on s’hi protestàs tant per sentir-se estafats.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Ens volen fer continuar sota l'or i la sang de la bandera d'Espanya



No poden consentir que un equip que representa una “regió” separatista, sigui el líder de la lliga espanyola de futbol. No poden permetre que una terra que es fa dir nació tengui un club que bati el rècord del que han pogut fer tots els clubs espanyols des que va començar a haver-hi futbol. No poden admetre que existeixi un club de futbol que dugui avantatge al Madrid i que tengui un president que declari que vol que la seva terra s’independitzi d’Espanya. Se senten vexats i humiliats perquè no consideren que el Barça sigui un club espanyol. Ells són els que ens aboquen cap a la independència.

Per això l’única defensa o justificació que usen és que perquè el Barça ocupi el primer lloc és que s’ha d’haver fet trampa, els àrbitres han d’haver ajudat el Barça i enfonsat el Reial Madrid. Si no s’haguessin fetes tantes injustícies, el Madrid seria el líder d’aquesta i de totes les lligues que han existit i les que encara han d’existir. Tota aquesta tropa, com diria Aznar o qui sigui, que omplen planes de diaris madrilenys o fan el cuc de l’orella malalt per les ràdios i televisions espanyolistes, amb cara de pomes agres i amb veu de persona estafada, em recorden el pensament que es desprenia dels llibres de “Formación del Espíritu Nacional”, que em feien memoritzar, i que tenien un discurs ben semblant a l’actual, però en el camp de la política. Que ningú dubti que tota aquesta discussió és completament política. Aquest és un paràgraf d’una de les lliçons que es pretenia que aprenguessin tots els habitants que tenien uns 15 anys, els anys 50 del segle passat, del lloc que anomenaven Espanya: “El conseguir que cada catalán tuviera su propia casa y su huertecillo familiar, o el soñar con que todo vasco pudiera contemplar el fragante verdor de sus montes amados, era la máxima ambición de los nacionalismos vasco y catalán. He aquí la fuerza del nacionalismo romántico. Y por esos ideales, los pueblos catalán y vasco fueron capaces de arrancar un Estatuto que les desintegraba de la gran empresa colectiva de los españoles, olvidando que Cataluña y Vasconia llegaron a la grandeza de la fama universal cuando vascos y catalanes, como españoles, supieron asombrar al mundo con sus hazañas, realizadas no bajo el color separatista de la bandera local, sino bajo el oro y la sangre de la bandera de España.”

Aquesta genteta ho té molt clar, o amb ells i sotmès o et tiraran tota la cavalleria a sobre. El Barça està en el seu punt de mira, especialment per la significació independentista del seu actual president, però sempre hi ha estat, perquè en estendre el fet que “és més que un club”, ells sempre han entès que era com una punta de llança de Catalunya contra Espanya, i, per tant, el voldrien sempre darrera el símbol d’espanyolitat que representa el Reial Madrid, que des del temps que va rebre la superprotecció del “generalísimo” i les restants que ha anat rebent a través de la història, de bon grat o per la força dels diners (la darrera empenta els ha arribat a través de l’especulació i els tripijocs), han d’aconseguir superar el rival que els humilia o en tot cas han d’estendre la brama que només a través d’embulls ha pogut aconseguir la seva privilegiada posició. El Barça ha de vèncer el Madrid a la copa d’Europa, ara i quan tots dos representin estats diferents.

Un enfocament globalitzador


Ara Horitzons
Un enfocament globalitzador
Joan Lladonet 03/02/2010 Vistes: 15
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
La utilització del diari per a la realització d'un aprenentatge global suposa treballar amb un dels recursos didàctics més complets que existeixen. La lectura del diari serveix per situar-se en l'espai i en el temps, coordenades indispensables per saber situar-se dins la vida. Com és natural, l'aprenentatge que es pot fer a partir del diari requereix altres elements complementaris, com poden ser els mapes, els atles, els diccionaris, les enciclopèdies, els recursos que proporciona internet (si no hi ha dificultats per accedir-hi), llibres, etc. Amb el diari es pot aprendre llengua en tots els nivells educatius, especialment les quatre habilitats lingüístiques, que són les que indiquen si s'ha après una llengua o no, ciències socials, ciències naturals, matemàtiques, etc. Des de sempre, hi ha hagut mestres que a partir de la lectura del diari han aconseguit que els seus alumnes aprenguessin. Per fer això, s'ha de tenir domini sobre la professió i s'ha de saber que els vertaders aprenentatges no depenen d'un llibre de text ni del fet d'acabar el currículum establert o no.La majoria de docents el sol utilitzar com a recurs didàctic per a l'ensenyament de la llengua o d'algun apartat de les ciències socials, des del coneixement de quins són els principals gèneres periodístics, l'objectivitat i la subjectivitat de les notícies i els articles, la veracitat o la mentida, etc., fins a saber situar en el món el lloc on s'ha produït el terratrèmol que tantes morts ha causat i a partir d'aquí quedar motivats per estudiar la geografia i la història d'aquell territori. Es pot treballar el lèxic, l'ortografia i la morfosintaxi a partir dels textos periodístics i es pot iniciar la confecció d'un diari o d'una revista de classe o de l'escola, i infinites activitats més.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
Llegir el diari a classePublicada el 03/02/2010 per Andreu Mir a Horitzons