Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 17 d’agost del 2010

No plourà d'aquest tro; els EUA no han declarat la guerra al Principat, ni a les Illes ni a la llengua catalana.


Educar infants en els períodes no escolars


A finals de qualsevol curs escolar, hi ha grups de pares i mares de diferents llocs de l’Estat que reclamen perquè les vacances dels seus fills i filles són massa llargues. Més o manco pretenen que el curs s’allargui un mes més; s’hauria d’allargar durant el mes de juny i part del juliol, i s’hauria de començar a principis de setembre.


A principis de cada curs solen sorgir protestes en el sentit que durant l’època escolar, l’alumnat hauria de poder entrar abans a l’escola i hauria de poder sortir més tard. Totes aquestes propostes tenen una justificació. La majoria de pares i mares durant el mes de juny, juliol i setembre treballen (ara amb la crisi, no tant) i també n’hi ha que comencen la feina a les 8 del matí o abans, i n’hi ha que l’acaben a les 8 del vespre o més tard. Ja només falta que reivindiquin l’escola de nit, els treballadors i treballadores que ho fan durant aquesta franja horària.


Part del professorat es posa a la defensiva i pensa que els pares i mares volen llevar-los part de les seves vacances, que formen part dels seus drets laborals adquirits. El professorat malhumorat fa comentaris irònics pels corredors de l’escola i hi ha pares i mares que es freguen les mans, tot pensant que ja és hora que es retallin les llargues vacances d’aquesta colla de ganduls.


Certament, crec que es desenfoca la qüestió. Si a causa de la incorporació de la dona al treball hi ha hagut una transformació total de la societat, i han sorgit dificultats per atendre les persones grans de la família i complicacions per atendre els infants, aquesta darrera qüestió no es podrà encolomar al sector docent.


S’ha de saber que el cost de l’allargament de la jornada i del curs escolar haurà d’anar a càrrec de la societat. Si els matins hi ha alumnes que entren una hora més prest, i els horabaixes surten unes quantes hores més tard, cosa que és factible, perquè l’escola té patis, i llocs on poden passar el temps; si, a més, hi ha alumnes que allarguen el curs durant un mes més, hi haurà d’haver educadors, monitors, etc., que estaran al seu càrrec, i que d’alguna manera l’Administració hauria de pagar; això suposaria l’augment del pressupost educatiu, quan ara només s’està parlant de fer retalls.


La llargària del curs actual és la mitjana del que poden suportar tant alumnat com professorat. Durant part del mes de juny, els de juliol i agost, i part de setembre no existeix un clima adequat per poder fer classe. L’esforç que s’ha fet durant el curs escolar és suficient, i és necessari el descans per a l’alumnat, encara que molts després alternin el descans amb altres tasques; i també ho és per al professorat, que a part de la burocràcia necessària que ha de fer a final de curs i la preparació de les classes a principi, també hauria d’aprofitar aquest temps per formar-se, cursets, escoles d’estiu, viatges formatius, universitats d’estiu, lectures endarrerides, etc.


Si a tot això, hi afegim que hi ha pares i mares que han abdicat de la seva funció d’educadors i pensen que tot ho ha de resoldre l’escola o altres instàncies educatives, hem de pensar que la transformació social no ha fet més que començar.


Els pares i mares han de saber que l’educació dels infants està bàsicament en les seves mans. Si renuncien a educar durant totes les hores que no fan feina, que solen esser més de dues terceres parts del temps de l’any, l’educació dels fills i de les filles se’ls escaparà de les mans. Només vos posaré un exemple: si enviam els nostres fills i les nostres filles a una colònia o a una acampada perquè desitjam lliurar-nos d’ells i que ens els guardin unes altres persones, això repercutirà negativament en l’educació; en canvi, si els hi enviam perquè, a més que ells ho desitgen, creim que és bo que surtin i es desferrin de les faldes de la mare i dels calçons del pare, llavors hem de dir que estam educant bé.
Joan Lladonet, pedagog
Publicat a la revista del Polígon de Llevant "Llevantina" núm. 1, agost, 2010"

dilluns, 16 d’agost del 2010

Esperarem asseguts la solució de Sant Jaume


El rei de l’Estat aconfessional espanyol es va dedicar a demanar a l’apòstol Santiago, de tu a tu, o de majestat a vós, que volgués col·laborar a acabar amb la crisi i que il·luminàs els polítics i les autoritats perquè fossin capaços de trobar solucions constitucionals a tots els problemes, perquè Espanya no es trencàs ni es rompés, ni disminuïssin els seus actuals dominis.

Així que el cap de l’estat, com a àrbitre neutral i com a moderador de la situació va prendre part a favor del Tribunal Constitucional i va voler suposar que el que han desgraciat els homes, ho poden solucionar els sants. O com a mínim, que ningú no pugui dir, que no ho ha intentat. És ben igual que si les temperatures van pujant a la Terra per culpa del mal ús que hem fet els seus habitants dels productes que ens ha ofert, però que podem estar tranquils, perquè si aquest procés no s’atura, un 25 de juliol de qualsevol dels anys que han de venir el rei dels espanyols suplicarà a l’apòstol que ens ajudi a regular la temperatura, aquest ho farà i així tot quedarà solucionat. Si no pot resoldre aquest problema, tampoc no resoldrà l’altre.

Per tant, tot queda en una excusa que s’aprofita per manifestar l’opinió de l’única persona no elegida democràticament, perquè si queda molta gent monàrquica, que no n’hi hagi cap que s’adhereixi a certes vel·leïtats independentistes. I així ens trobam amb el rei rendit davant l’estàtua de l’apòstol implorant la seva intercessió, com si cregués que era possible que es produís.

Aquest espectacle em va recordar cert temps de la meva infància, que quan hi havia un període llarg de sequera, es feien concentracions a l’església per a pregar a Déu, a la Verge Maria i a tots els sants, que enviassin una bona pluja, perquè els camps poguessin reverdir o pogués arribar a bon port la collita. Era en aquell temps que encara t’havies de postrar de genollons al teu banc per fer la pregària, i vénga rosaris i més rosaris, i misteris i més misteris, i parenostres, i avemaries i gloriapatris. Record que els més infants que enteníem una mica el que passava, ens pensàvem que en sortir de l’església, començarien a aparèixer niguls i niguls, i al cap de poc temps cauria una pluja abundant. Pots pensar!

Supòs que ens prenien el pèl de mala manera, perquè era un temps en què es volien resoldre els problemes així; supòs que qualque vegada devia coincidir que com que ja tocava ploure, plovia l’endemà d’haver pregat i tothom devia pensar que era fruit de l’oració i això els preparava per seguir pregant. Quan això no succeïa, la pregària no era escoltada o no era seguida de la solució, el capellà aprofitava per dir que hi havia massa persones que estaven en pecat, i per això els totpoderosos no ens escoltaven, que havíem de ser millors i tal i pasqual.

Ara, els que escoltaren el rei o han llegit el fet a través dels diaris o l’han escoltat per ràdio o per televisió, si esperen que els polítics impulsats per l’apòstol siguin millors i més constituents, podran perdonar els corruptes, anar a votar en massa i esperar que l’apòstol hagi fet miracles, però aquesta espera millor que la facin ben asseguts i així no es cansaran d’esperar.

Mentre, als Països Catalans, que no tenim l’apòstol de patró, que creiem realment en l’aconfessionalitat, que no mesclam religió i política, és a dir, no mesclam ous i caragols, podrem seguir llaurant el camí cap a la independència per arribar a tenir la nostra Constitució i després ja veurem a quin fat l’encomanarem.

Joan Lladonet

Vexacions, discriminacions i humiliacions d'un o d'una indígena 1



El bilingüisme del PP és monolingüisme castellà

És vertaderament així a llarg termini, és com diu el titular, el seu objectiu és fer desaparèixer el català. Si hi ha gent del PP que no se n’ha adonat, ho sent molt. Aquest és el destí per a la llengua catalana, que quedi arraconada a l’ús familiar i col·loquial, primer, fins a desaparèixer. El pas d’elaborar documents bilingües és per als del partit que no poden consentir perdre la llengua, i tot d’una que sigui possible, passar a documents monolingües. Això és el que va pensar una indígena quan va llegir dins un bar de Marratxí, el programa de festes escrit solament en castellà (Marratxí és un poble dormitori de Palma on hi ha un batle que actua com si fos un foraster colonitzador). La indígena va començar a fer comentaris de desaprovació en veu alta, per a la madona del bar, sobre aquest fet.

Resulta que dins el bar hi havia una persona de les responsables que el programa s’hagués fet així, i es va entaular una discussió. Ja la coneixem, que si està escrit en castellà tothom l’entén i que si està en català, no, etc. La indígena que insistia que un lloc com Marratxí tenia dret a tenir el programa de festes en català, perquè la majoria de gent el sabia llegir i que, a més, és la llengua de la terra, i etc., etc. No es varen barallar, i al final l’anticatalà va trobar fins i tot simpàtica la indígena. No es varen posar d’acord, però varen poder dialogar. El colonitzador no es va deixar convèncer i va defensar que això era Espanya i el castellà la seva llengua i que tothom l’havia de conèixer. També li va avançar que tenia la intenció de canviar tots els rètols dels llocs públics que només estiguessin escrits en català... i posar-los només en castellà. Ah, i es va bravejar que la locutora de ràdio Marratxí, ràdio que té com a llengua vehicular el català, l’havia entrevistat i havia usat la llengua castellana. N’estava tot orgullós.

Tret defora per parlar en català

Un pacient indígena va acudir al Centre de Salut d’Inca, perquè tenia mal a alguna part del cos. L’indígena va explicar en català a la doctora el que li passava i la metgessa li va contestar que si no parlava en castellà, ja podia partir. L’indígena li va demanar que li fes un document on escrigués quins eren els motius pels quals no el volia atendre i la doctora es va negar a fer-lo i li va dir que abandonàs la consulta. El pacient indígena es va negar a fer-ho i la doctora va cridar un guarda jurat que el va treure defora sense contemplacions.

A partir d’aquell moment l’indígena va presentar una reclamació oficial a l’IB- Salut, contà els fets a la policia municipal d’Inca i els denuncià a l’Oficina de Drets Lingüístics de l’OCB. L’Organització defensora dels i de les indígenes considera que fets com aquest demostren les dificultats existents a la Mallorca de començament del segle XXI per ser servit i atès en la llengua pròpia en el sistema sanitari públic. Fets com aquest passen una vegada i una altra, mentre els responsables polítics, es comprometen, sense fer res, a acabar amb aquest tipus de situacions. L’entitat defensora dels indígenes afirma que això és un cas flagrant i inadmissible de discriminació per motius de llengua, i que atempta contra els drets bàsics de les persones. També exigeix a Salut que s’obri immediatament una investigació oficial dels fets, amb obertura d’expedient i que s’arribi fins a les darreres conseqüències. En tornarem a sentir parlar mai més d’aquest fet en el sentit de corregir-lo? Fins quan tolerarem que hostes vénguin que de casa ens treguin?

Joan Lladonet

1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no apareixen els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda.

L'orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, un exemple a seguir