Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 31 de gener del 2010

En general l'actitud és més important que l'aptitud, i a l'educació també



Aquest article me l’ha suggerit Josep Melià Ques, recentment elegit president d’Unió Mallorquina que en el seu darrer article, del 28 de gener al Diari de Balears, que titulava Futur, i quan parlava de la necessitat de l’esforç, d’assumir riscos i responsabilitats per superar la crisi de valors, deia: “L’actitud és més important que l’aptitud. I prestam molta més atenció a l’aptitud i al currículum que a l’actitud, que acaba essent decisiva. Com diria aquell, ens cal un canvi de paradigma.” Crec que queda clar, l’aptitud és la que es té normalment, és la capacitat natural o que hem anat adquirint per desenvolupar un treball, però l’actitud és una predisposició apresa culturalment que fa que es valori la vida en general o qualsevol aspecte d’aquesta en particular, entre els quals es troba el treball a desenvolupar per millorar el futur.

Afirmaré i sempre amb el perill d’equivocar-me, perquè no tenc veritats absolutes, que amb l’aptitud no es desenvolupa l’actitud, però amb l’actitud sí que podem desenvolupar l’aptitud, que és el que finalment valora la societat. Pensem en un infant que té certes aptituds per a l’estudi en general, o per a alguna especialitat, com pot ser la música, la pintura, les matemàtiques, les ciències, les llengües, etc. Si volem que aquest nin o nina arribi al màxim de les seves possibilitats és molt necessari que l’eduquem desenvolupant-li l’actitud, ja que aquesta serà la que aconseguirà que acabi triomfant en l’aspecte que destacava aptitudinalment.

Posaré uns exemples d’esportistes famosos. Crec que Rafel Nadal és un exemple clar d’una persona que ha arribat a ser el número 1 del món gràcies a la seva actitud, ja que aquesta ha fet que milloràs la seva aptitud, que tota sola no li hagués servit per arribar a ser el millor. En canvi Federer, és una persona que és número 1, especialment gràcies a la seva aptitud, però amb una actitud excel·lent, una cosa semblant li passa a Messi en el futbol. D’esportistes molt bons, amb molt bona aptitud i que tenen una mala actitud que els impedeix arribar allà on haurien pogut fer-ho, tots en coneixem i no diré cap nom perquè no em voldria equivocar.

Tot això fa que conèixer que s’han d’educar i valorar les actituds per millorar el rendiment de les persones és bàsic per a les famílies a l’hora d’educar els infants, ja que massa vegades se’ls educa en actituds equivocades, se’ls estimula l’actitud cap a una alimentació inadequada, cap a uns jocs inadequats, cap a un oci perniciós i no s’estimula l’actitud cap a la lectura o cap a activitats beneficioses per al desenvolupament de les seves aptituds reals.

Per acabar volia aterrar a l’escola, ja que a partir de la LOGSE, una vegada detectat aquest aspecte, se’ns va indicar que a més d’ensenyar conceptes, havíem d’ensenyar procediments i actituds, i que a l’hora de valorar i posar notes també s’havien de valorar aquests tres vessants de l’ensenyament. Aquí vull manifestar que molts professionals se’n reien de les actituds i seguien valorant per sobre de la resta els conceptes. Pens que s’equivocaven, perquè si no els valoraven, tampoc no programaven els seus aprenentatges. Record que a les programacions de principi de curs se’ns demanava que féssim una distribució de com posaríem les notes dels continguts, procediments i actituds sobre 10, i que majoritàriament els conceptes destacaven. Alguns valoraven els conceptes amb 6 punts, els procediments amb 2 i les actituds amb 2. En el meu departament vaig aconseguir que es valorassin els conceptes amb 2, els procediments amb 4 i les actituds amb 4, això significava tenir-ho en compte a l’hora de preparar els aprenentatges de l’alumnat.

dimecres, 27 de gener del 2010

Escoles d'avantguarda


Ara Horitzons
Escoles d’avantguarda
Joan Lladonet 27/01/2010 Vistes: 16
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
Record les lluites i la il·lusió del professorat de les primeres escoles que varen fer ensenyament en català. Era aquell temps que existia el decret de bilingüisme, que suposava que es podia ensenyar el català (n'hi havia que posaven "mallorquín", "lengua balear" i d'altres noms). Aquest decret possibilitava que si volies fer ensenyament en català s'havia de demanar permís a les autoritats educatives i havies de tenir el consentiment dels pares i mares dels infants que assistien a l'escola. Tota una sèrie d'obstacles per impedir que es pogués dur a terme l'ensenyament en la llengua pròpia d'aquí. Les primeres escoles que varen vèncer tots els entrebancs posats pel Govern conservador de torn varen esser Mata de Jonc, el CP Rafal Vell, el CP de Campos (ara Joan Veny) i el CP de Montuïri (ara Joan Mas i Verd).

La CENC i aquestes escoles varen promoure les primeres trobades d'escoles mallorquines.En aquell temps es va discutir el nom que havien de tenir, es parlava que havien de dir-se escoles catalanes, perquè feien l'ensenyament en català, escoles mallorquines, com si fossin les úniques que tenien en compte la llengua pròpia de Mallorca, i també es defensava que es digués senzillament trobada d'escoles, ja que mallorquines ho són totes. Però, per allò de la por de no escandalitzar es va admetre el nom impropi d'escoles mallorquines per a les que feien tot l'ensenyament en català. Ara, la trobada ja està generalitzada, ja ho són la gran majoria d'escoles i s'ha perdut l'aspecte reivindicatiu que tenien. Tenint en compte com es va rearmant el PP, amb intenció de tornar a governar i atacar ferotgement la llengua catalana a l'escola, seria necessari que les escoles de les Illes tornassin a ser la punta de llança de la normalització lingüística.

dimarts, 26 de gener del 2010

Que ve el PP amb la seva proposta educativa, posau-vos a cobro!


Resguardau-vos, cercau l’aixopluc, que farà una calabruixada. Serà una calamarsada d’aquelles que fan matx per allà on passen. D’aquelles que fan època, ara s’usa dir que fan història. El PP, de tant en tant, intenta fer algun cop d’efecte per augmentar l’avantatge que li marquen les enquestes sobre el seu germà més bon al·lot, però igual d’inútil, que és el PSOE. Utilitza qualsevol excusa, pot ser el terrorisme, la crisi, l’atur, els immigrants, o qualsevol cosa que se’ls ocorri en el laboratori de la saviesa, la FAES aznariana. Ara li ha tocat el torn a l’educació.

Surt el cap visible Rajoy, que ja es veu amb els dos peus a la Moncloa i desempolsa les velles i usades tesis per fer les seves propostes. Diuen que el govern actual amb el seu model educatiu ha provocat el fracàs i l’abandonament escolar. Que ells amb les seves propostes aconseguirien combatre’ls i vèncer-los. No diuen però, que governaren 8 anys i els resultats educatius eren més o manco els mateixos que ara, i amb la Llei de Qualitat que volien posar en marxa, el fracàs escolar hagués augmentat. El fracàs escolar no és el resultat d’un mal sistema educatiu. De fet, la LOGSE és la millor Llei d’educació que ha existit, i la LOE, que ha perdut pistonada, també és millor que qualsevol que ha ideat el Partit Popular. Senzillament, les lleis del partit conservador no fan més que reivindicar el sistema rígid conceptual tradicional del temps de la dictadura: professor o professora que explica, alumne o alumna que escolta; després demostra que va escoltar perquè és capaç de repetir més o manco el que li havien explicat, paraula per paraula. Aquest sistema d’ensenyar, que encara perdura a massa centres, juntament amb la profunda crisi social que ha perdut els papers a l’hora d’educar, és el principal causant del fracàs escolar, fracàs que en certa mesura, sempre existirà.

S’ha de dir que aquest sistema perdura perquè és el més fàcil de dur a terme. S’utilitza un llibre de text, s’explica el tema, així com es va explicar l’any passat, i l’altre, i l’altre..., després es posen exercicis abundants, perquè l’alumnat estigui entretingut, i després es corregeixen entre tots i es comprova si s’ha après el concepte després d’haver donat un cert temps perquè es memoritzàs. Avui hem acabat la pàgina 45, el proper dia toca començar a la pàgina 46. Això és un mètode que no requereix ni tan sols fer una diplomatura. Em referesc a la manera de dur la classe. En canvi si has de coordinar els aprenentatges, si has de preparar el terreny perquè tothom pugui fer feina o pugui seguir el seu ritme, perquè puguin vèncer els obstacles que sorgeixen a cada moment, si has d’ajudar a aprendre a estudiar, a aprendre a aprendre, a aprendre a investigar, a aprendre a resoldre problemes, etc., la cosa es complica. Per tant, lluitarem contra aquest mètode, al·legarem que s’ha abandonat la memòria, que no s’exigeix esforç, que els alumnes en lloc d’estudiar, juguen; que passen de curs amb massa suspeses, que les notes ja no exerceixen de fuet per demostrar la superioritat d’uns per damunt dels altres, etc., i així ens va. Per tant, si el PP ha de reinstaurar el sistema de l’ensenyament de l’obediència cega, que els fats ens agafin ben preparats.

L’abandonament escolar és fruit d’una societat capitalista i consumista per excel·lència que ha fet que l’alumnat preferís treballar i guanyar 4 euros abans que seguir estudiant coses que no els interessaven. Els efectes de la crisi segur que reduiran l’abandonament escolar i això quedarà resolt.

La darrera que tornen treure a la llum és allò que no es cansen de repetir, que no s’ensenya el castellà ni en castellà (aquí sempre es refereixen a Catalunya, la Catalunya gran) i volen que la llengua castellana sigui vehicular a tot l’Estat, encara que només tenen la intenció de tombar el sistema que usa el Principat, la immersió lingüística, que no ha estat capaç d’aconseguir l’ús de la llengua catalana de la majoria d’estudiants de secundària.

Per tant, queda clar que el PP sempre que actua intenta destralejar contra el Principat, és com Azaña que deia que s’havia de bombardejar Catalunya cada 50 anys per tenir-los domesticats. En conseqüència, els catalans del Principat han de contestar deixant encara més aquest partit en una pura minoria. És un partit que no mereix tenir gaires diputats, que sempre han d’anar contracorrent i contra el poble català. S’acosten les eleccions, aquesta gent contrària al poble ja és ben coneguda, és hora que es noti encara més, especialment si volem que el sistema educatiu tengui cara i ulls.

divendres, 22 de gener del 2010

Els residents alemanys rebutgen el català


Això és el que es pot deduir d’una enquesta feta en el Mallorca Magazin i comentada al Diari de Balears per Bernd Jogalla, director del setmanari. Els resultats que es donen a les Illes, segurament són el que es poden constatar dels alemanys que resideixen a qualsevol indret dels PP CC. Quasi la meitat rebutgen les mesures que adopta el Govern per potenciar l’ús del català (que són poques), molts són els que creuen que les mesures existents són suficients i només un 10% les accepten perquè creuen que és necessari no perdre una part tan important de la cultura d’aquesta terra.

Entre les causes que al·leguen per a no voler saber res de la llengua del territori que els ha acollit o que els han venut hi trobam les que perceben també altres persones estrangeres que han decidit venir a viure entre nosaltres, i és el fet que no els serveix aquesta llengua per viure, perquè té pocs parlants i perquè aquí tots els entenen en la llengua dominant, la castellana. Aquest motiu també és al·legat per persones nadiues d’aquesta terra que només valoren el coneixement de llengües pels beneficis que els poden proporcionar. Són els que prefereixen que s’ensenyi als seus fills llengües estrangeres abans que la seva i pròpia d’aquí.

Una altra causa que apunten és que ells abans de venir aquí han estudiat castellà, que l’han anat practicant i que l’alemany i el castellà els sobren per relacionar-se amb els habitants d’aquesta terra i, per tant, el català sobra, idioma que s’han torbat a descobrir i que creuen que només és com una relíquia, per guardar dins una vitrina.

Una causa falsa que esgrimeixen és la del fet que quan van a l’Administració els parlin en català, que els imposin la llengua fa que sentin aversió cap a ella i que per aquesta raó no la volen estudiar. Aquesta argumentació és falsa, en primer lloc, perquè l’Administració sol atendre quasi sempre en castellà, més si els veuen amb cara d’estrangers, en segon, perquè aquest és l’argument que han sentit usar al Partit Popular i no fan més que repetir-lo. Això s’ha d’agrair al partit que vol fer desaparèixer la llengua catalana.

També aporta altres raons com que odien allò dels nacionalismes per la relació que tenen amb el passat nazi, que no comentaré per no ferir sensibilitats, però un motiu molt clar és el fet d’haver d’aprendre dues llengües oficials; creuen que amb una n’hi ha prou, i escullen la dominant, la mateixa que escullen els altres nouvinguts i molts dels autòctons.

Així que queda molt clar que l’única solució per resoldre aquesta qüestió, que suposa un entrebanc per a la normalització lingüística és que aquí només hi hagi una sola llengua oficial, el català, i així l’aprendran sense cap problema. I si el català no pot aconseguir l’estatus d’única llengua oficial estant dins l’Estat espanyol, no queda més remei que fer-ho fora d’aquest estat, dins un estat propi. No fer-ho així, a la llarga, és condemnar la nostra llengua a la desaparició.

diumenge, 17 de gener del 2010

A partir de... Catalunya (Principat) no serà una nació


Ara encara ho és, perquè ho diu l’Estatut que va aprovar més del 90% del Parlament de la CA de Catalunya, perquè també va ser aprovat pel Congrés i pel Senat de l’Estat espanyol i perquè el va aprovar el poble català del Principat en un referèndum. Això fa que el sentiment que té el poble català de ser una nació quedi legalitzat. Ningú no ha pogut, ni pot ni podrà esborrar el fet que Catalunya sigui una nació. Però ara estic parlant del fet de legalitzar-lo en una Carta Magna com és l’Estatut. Doncs, uns quants lletrats elegits pel PP i pel PSOE tenen la facultat d’esborrar tot el que ha aprovat el poble i els tres parlaments i poden indicar i escriure que legalment Catalunya (Principat) no és una nació. Per arribar a aquesta decisió i alguna més d’aquest estil han necessitat anys i encara no se sap exactament el dia que faran pública la seva determinació.

Tot això perquè volen que quedi clar que a l’Estat espanyol només hi ha una sola nació, Espanya, i que la resta no assoleixen aquesta categoria. Volen que el fet de tenir una cultura, una llengua, una literatura, una història, uns costums, unes tradicions pròpies i diferents a la resta de l’Estat no sigui determinant per ser una nació, sinó que això només són fets diferencials que formen part de la diversitat i que enriqueixen la unitat de l’Espanya seva, ja que tota la diversitat l’han explotada, l’exploten i la volen seguir explotant en benefici propi i no dels catalans. Aquesta gent espanyola sap que això que defensen no és veritat, i saben que la llengua i la cultura i la literatura que l’acompanya són fets determinants per ser una nació. Per això l’han reprimida, l’han perseguida, l’han prohibida i no la volen a cap de les seves institucions. Amb aquesta conducta ratifiquen que no la consideren seva i determinen que els catalans no som espanyols.

El que m’interessa manifestar és que la conducta que adopten no és diferent que la que adoptava el Govern de Franco, ni tots els opressors dels pobles diferents als espanyols. La demostració està en els llibres de Formación del Espíritu Nacional dels anys 50 del segle passat, durant la segona dècada del govern del dictador, llibres que vaig haver d’estudiar quan feia el batxillerat. Vos transcriuré, en castellà, un fragment de la lliçó 14, que es titulava “LA PATRIA” i que un dels seus apartats parlava de la tesi romàntica de la nació i deia així: “Nace con la Revolución francesa y parte del hecho de que «nación» viene de nacer, identificando a la nación con lo nativo. Por esto, lo que determinaba una nación eran los caracteres étnicos, lingüísticos, topográficos y climatológicos. Nación, según este criterio, es la unidad geográfica de raza o de idioma. Allí donde aparezca una lengua, una variedad, puede aparecer una nación. Tal criterio romántico del nacionalismo hace aparecer cosas tan peregrinas y negativas como el nacionalismo tortosino, que se concreta en la frase popular: «No somos catalanes, ni valencianos; somos tortosinos.» La concepción romántica de la nación es el origen de toda clase de separatismos, y el patriotismo así sentido es, como diría José Antonio en «La gaita y la lira»: «La clase de amor que invita a disolverse, a ablandarse. A llorar. El que se diluye en melancolía cuando plañe la gaita. Amor que se abriga y se repliega cada vez más hacia la mayor intimidad; de la comarca, al valle nativo; del valle, al remanso, donde la casa ancestral se refleja; del remanso, a la casa; de la casa, al rincón de los recuerdos. Todo eso es muy dulce, como un dulce vino. Pero también como en el vino, se esconde en esa dulzura embriaguez o indolencia.»”

Estan plens de l’esperit de la falange. Per això no prohibiran mai un partit que usa símbols del temps de la dictadura i els permetran fer tota casta de manifestacions, perquè de fet el seu pensament principal és el mateix. Sembla que han estudiat i han assimilat llibres com aquest, i això és el que ens volen aplicar. N’han alienat uns quants, però no ho podran fer amb el poble català, que ha format, forma i formarà la seva pròpia nació.

dimecres, 13 de gener del 2010

Una eina més


Ara Horitzons
Una eina més
Joan Lladonet 13/01/2010 Vistes: 28
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
L'escola ha estat acusada, i quasi sempre amb raó, que havia quedat despenjada dels avanços de la societat. Record que en el segle passat es deia que l'escola s'havia aturat en els mètodes del segle XIX i que s'havia de modernitzar. Molt em vaig estranyar, quan vaig estudiar Pedagogia (ja exercia de mestre feia quasi deu anys) i vaig comprovar que l'escola nova i l'escola activa s'havien desenvolupat en diferents països europeus a final del XIX i principi del XX. Aquí s'ha aplicat aquesta metodologia a part de l'Educació Infantil i Primària, però gran part del professorat de Secundària no ha tengut noves de la seva existència. Per això, els més renouers es varen oposar frontalment a la LOGSE (era una llei d'educació que possibilitava posar l'escola al dia). Molts comentaristes de mitjans de comunicació que només coneixien el mètode tradicional amb què havien estudiat varen criticar les metodologies més avançades, com ara segueixen culpant-les erròniament del fracàs escolar.Sembla que les TIC no aniran tan retardades en la seva aplicació a les aules com ho han fet els mètodes actius. Tota la societat està d'acord amb la utilització de l'ordinador a l'escola i tots els seus complements com poden ser tots els programes educatius existents, el recurs d'internet, els processadors de textos, etc. Una de les incorporacions més recents, que encara no ha arribat a l'escola és el llibre electrònic, que crec que complementarà i mai no substituirà els llibres actuals. És un recurs més, que s'ha de saber usar adequadament. Per això, farà falta formació permanent i adequada dins l'horari escolar per al professorat i a cada centre educatiu. Esperem que aquest recurs ajudi a motivar l'alumnat i que possibiliti els aprenentatges, que seguiran requerint esforç, constància i voluntat.

diumenge, 10 de gener del 2010

Com quedam? La responsabilitat de la crisi és de l'estat o del mercat?



Els meus escassos coneixements referents a Economia fan que només sàpiga les vocals d’aquesta matèria, però entre aquesta minsa coneixença hi ha el fet de saber que el sistema econòmic predominant es el neoliberalisme que té com a déu el mercat (economia de lliure mercat, que només reserva a l’estat la defensa nacional, la promulgació de lleis i el manteniment de l’ordre públic), el qual se n’encarrega de regular-ho tot. És allò de si hi ha molta oferta els preus baixen i si hi ha molta demanda els preus pugen, i en els dos casos també ocorre el mateix a l’inrevés. El mercat ha de ser totpoderós i l’estat s’ha d’aprimar, ha de privatitzar les empreses públiques i quasi ha de desaparèixer del mapa, s’han de deslocalitzar les empreses per produir a costos més barats, etc. L’estat no ha d’intervenir en qüestions econòmiques, el mercat serà qui s’encarregarà de regular-les. El neoliberalisme té com a objectiu eliminar l’educació i la sanitat públiques (que són les que a l’Estat espanyol tenen més funcionaris). És una mica el model nord-americà dels EUA, encara que el president Obama intenta solucionar el problema de la Sanitat pública i els contraris, els conservadors, li posen totes les traves que poden.

Però heus aquí que arriba una crisi econòmica que afecta greument les famílies amb menor poder econòmic, i resulta que el mercat és incapaç de regular res. El mercat no se’n va adonar quan s’estaven construint cases i pisos per als especuladors i no per a compradors reals; el mercat no se’n va adonar quan els bancs deixaven molts diners a moltes persones que amb els seus ingressos reals no els podrien tornar; el mercat no se’n va adonar que s’estaven creant i mantenint llocs de treball ficticis, que desapareixerien com per encanteri, quan totes les coses es posassin a son lloc. El mercat sabia, i qualsevol també, que quan els consumidors perdessin poder adquisitiu, per manca de sou o per tenir sous baixos repercutiria immediatament en la producció i en els empresaris. Es veu que el mercat no devia saber que no es podia aplicar la teoria de la piràmide per a l’obtenció de doblers sense esforç, ja que només se’n beneficien els que es troben a la cúspide.

Una vegada introduïts en una crisi tan brutal que fa que hi hagi molta gent necessitada i molta altra que està disposada a fer qualsevol cosa per obtenir uns quants euros, ja no em referesc als robatoris tradicionals, que augmenten, sinó a robatoris de gran necessitat com és el fet que hi hagi gent que es dediqui a robar els carrets de compra dels supers i dels hipermercats per obtenir l’euro que has necessitat per poder-lo usar; deia que quan ens trobam immersos en aquesta profunda crisi, que no és capaç de resoldre el totpoderós mercat, resulta que els totpoderosos amos de les multinacionals, que l’única conseqüència que pateixen és una disminució dels beneficis, volen recórrer a l’estat, perquè salvi la seva situació. Com quedam? No volíem un estat petit, amagrit, que quasi no existís, doncs per què segueixen recorrent a ell en lloc de recórrer al mercat? Deu ser que els defensors de les doctrines neoliberals s’han equivocat? Segurament, però, no ho reconeixeran mai.

Arribats en aquest punt, ja puc explicar que els partits conservadors són els més partidaris del neoliberalisme i que els socialdemòcrates també en són, encara que no desitgen empetitir tant l’estat com els primers, però el que més em sobta tant d’uns com dels altres, especialment dels neoconservadors és que es dediquin constantment a culpar l’estat o el govern de l’estat de la crisi i de no fer suficient per posar-hi remei, i per res acudeixen al mercat a reclamar solucions, aquells que havien manifestat que era omnipotent. Segurament haurien de plantejar-se canviar el mètode econòmic i no volen fer-ho perquè el neoliberalisme els ha aconseguit molts beneficis, encara que hagi estat per a poques persones, que són les que solen comandar en l’àmbit mundial.

Postscriptum: Aquest escrit me l’ha suggerit una de les moltes opinions que en aquest sentit ens arriben dels manaies dels partits en l’oposició i de persones que opinen en els mitjans de comunicació. Deia en castellà i el traduesc: “Són responsables Antich i els seus socis del govern regional de la dramàtica situació social i econòmica en què vivim?” Després els acusava de la seva incapacitat per crear llocs de treball i de tenir una bona nòmina de col·locats per mor del clientelisme polític i que els paguen amb els nostres imposts. No vos sona a periodista addicte als conservadors? Mentre el llegia, pensava, i el mercat?, on és el mercat?

Què els motiva a estudiar català?


Ara Horitzons
Diari de Balears, dimecres, 6 de gener de 2010

Sentir-se més integrat a Mallorca és la principal raó per la qual ciutadans estrangers es decideixen a aprendre la llengua de ca nostra. Un estudi elaborat per la Universitat de les Illes Balears ens dóna les claus per entendre-ho
Joan Lladonet 06/01/2010 Vistes: 141
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
Joan Melià i Llibertat Mestre, membres del GRESIB de la UIB, es varen proposar conèixer les motivacions i les característiques dels alumnes adults dels cursos per a estrangers, per a no catalanoparlants i de l'Escola Oficial d'Idiomes de Palma, i aquí trobareu unes quantes dades significatives del seu treball.
Per fer-lo, varen tenir en compte que a les Illes Balears l'entorn social no hi ajuda ni estimula, ja que aquest coneixement no és necessari ni en l'àmbit social ni en el laboral. El varen realitzar amb un qüestionari de 34 preguntes i el varen estructurar en sis apartats: dades generals; llengua i treball; motivacions per a l'aprenentatge; relacions socials; ús de la llengua catalana i percepcions sobre la llengua.
Els qüestionaris es varen passar als alumnes esmentats durant els mesos de maig i juny de 2006. El 57,8% procedien de l'Estat espanyol; el 27,1% eren llatinoamericans, el 12%, de la UE i el 3,1%, de la resta del món. Això fa que manifestassin que la seva primera llengua era el castellà (81,3%), l'alemany (6,4%), el gallec (2,7%) i cap altre grup no superava aquest darrer percentatge. El 84,4% d'aquests estudiants residia a la badia de Palma i el 15,6% restant, a la resta de Mallorca.
Motivacions
La motivació més significativa per inscriure's a un curs de català va ser la de poder sentir-se més integrats a Mallorca. Un 79,3% dels que contestaren la trobaren important; només un 8,7% la va considerar irrellevant. Per raons de feina o d'estudis: important, un 79%, i irrellevant, un 5,6%. Entre els menors de 50 anys, aquest causa augmentava.
Altres motivacions destacades varen ser: per tenir més cultura general, per ajudar els fills (els que en tenien) i per accedir a la cultura de Mallorca. Entre les raons que varen considerar més irrellevants, perquè segurament les trobaven innecessàries, hi havia les següents: per ampliar el cercle d'amistats, perquè la parella és catalanoparlant i perquè tenien compatriotes que ja ho havien fet. Es nota que els amics, la parella i els compatriotes no els parlaven en català.
Ús de les llengües
La gran majoria (el 96,3%) responien en castellà quan eren interpel·lats en aquesta llengua. És estrany que no resultàs el 100%. En canvi, quan eren els enquestats els qui interpel·laven en català, n'hi havia molts que declaraven rebre resposta en aquesta llengua (el 61,3%: el 15,1% sempre i el 46,2% si l'interlocutor era catalanoparlant); un 18,3% deia que sempre li contestaven en castellà.
Sobre oportunitats de parlar en català, en una escala de l'1 al 7, se situaven quasi al punt mitjà, en el 3,8. El fet més estrany és que els alumnes que vivien a la badia de Palma manifestassin que tenien més oportunitats de parlar en català que els que vivien a la resta de Mallorca, bastants dels quals en pobles. Una altra dada important és que un 31,4% veien la TV o escoltaven la ràdio en català freqüentment; de vegades, un 57,6%; i la resta, mai o gairebé mai. Llegien en català freqüentment, el 24,1%; de vegades, el 55,5%, i més d'un 20%, gairebé mai o mai. El grup amb menor índex de lectura en català era el que procedia de l'Estat espanyol, seguits dels llatinoamericans i dels d'estats membres de la UE.
Conclusions
Els autors de l'estudi arribaren a una sèrie de conclusions: el nombre de persones que seguien cursos de llengua catalana era molt baix, en comparació als que ho podrien fer i vivien a les Illes; els cursos existents no eren suficients ni la seva difusió era prou intensa; si la institució que promovia els cursos era d'aquí (el Govern, els ajuntaments, les EOI), l'assistència d'extracomunitaris era escassa; si l'organització no estava identificada amb les institucions públiques (ONG, per exemple), la inscripció d'extracomunitaris hi augmentava; el sector més interessat era el femení, perquè encara eren les que més es dedicaven a ajudar en l'aprenentatge dels fills; eren persones que feia menys de cinc anys que residien a les Illes Balears; la gran majoria eren poliglotes, ja que sabien dues o més llengües.
Recomanacions
A partir de l'estudi, J. Melià i Ll. Mestre afirmen que: s'ha d'ampliar l'oferta de cursos; se n'ha de passar l'organització a organismes més pròxims com els sindicats, organitzacions pròpies i ONG; se n'ha d'aconseguir una difusió més personalitzada i la utilització de punts d'informació en locutoris, consolats, sindicats, centres escolars, mitjans de comunicació específics, etc.; s'han d'organitzar activitats que permetin posar en pràctica els coneixements lingüístics (fomentar la interacció entre autòctons i al·lòctons mitjançant activitats com "Voluntaris per la llengua"); s'ha de conscienciar els catalanoparlants perquè adoptin actituds integradores i no separadores, i als no catalanoparlants, dels avantatges que suposa, a la llarga, el coneixement del català; que les institucions públiques siguin conscients que una actitud positiva per part seva i com a model a imitar afavoreix l'interès, i que una actitud negativa el dificulta. S'ha d'explicar clarament la voluntat d'integració i s'ha de lluitar contra els que volen fer arrelar actituds contràries als nouvinguts.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
6 opinions


Les dades del mapa són ©2009 Tele Atlas - Condicions d'ús

Mapa
Satèl·lit
Híbrid
//
Paraules clau:
aules
L'opinió del lector
Escriu el teu comentari
↓ ↓
Nom
↓ ↓
Email
↓ ↓

Opinions
Pàgina 1 de 1
Això, Pep, és mereixedor de denúncia a l'Oficina dels Drets Lingüístics: Correu electrònic: drets@ocb.catCorreu postal: Oficina dels Drets LingüísticsC. del Pare Bartomeu Pou, 31, baixos07003 PalmaTelèfon: 971 723 299Fax: 971 719 385
soci, fa 1 dia
Valoració: 0
Si ben fotuts. Avui un infermer m'ha dit a mi dirigete en español o sino nada , q vos pareix?
Pep, fa 4 dies
Valoració: 0
Estam ben fotuts
Pep, fa 4 dies
Valoració: 0
La llengua catalana té motivació zero i la culpa és totalment nostra. No hi ha prous fonts informatives que ajudin gaire a usar sempre el català, el fet que sabem castellà, fa que els inmigrants i els castellans es sentin protegits en castellà, ja que el català gira la llengua, per aquest costat tampoc tenim gaire força si nosaltres no ens imposam, cosa que no hauria de ser així, perquè un mallorquí hauria de poder parlar sempre en català sense cap prejudici. Els espanyols i els estrangers realment no veuen important l´'ús del català, perquè els espanyols se mengen tot el que poden i més, les televisions massives són en llengua estrangera ( castellà) o espanyol de Espanya, i ens volen fer creure que també ha de ser la llengua de Mallorca, l'Imperi fa estona que ha acabat, i fins que totes les televisions es facin la majoria en català o per igual en castellà, no se li estarà donant la importància que té a la nostra llengua, fet que resulta impossible que surtin les coses clares, i les dates correctes sobre el perquè els motiva a aprendre aquesta llengua, molts pares dels infants de la meva escola em diuen, estoy contento que aprenda catalan pero no se para que les servirá. Això és la crua realitat, en una escola de barri del centre de Palma i com el meu centre molts. Hem de ser realistes, i motivar primer els que som d'aquí, fer més teles que usin la nostra llengua, la catalana, i dur els cinemes més películes doblades al català.
Xisca, fa 4 dies
Valoració: 5
a mi un alumne me digué que el seu profe d català feia les classes en castellà i traduia al català quant no l'entenien, això es normal?
un qualsevol, fa 4 dies
Valoració: 1
El que s´ha de fer, és exigir el seu coneixement per a qualsevol feina que es faci a la Comunitat. De fet, realment és l´única cosa que els impeleix a aprendre la llengua: obtenir punts per accedir a un lloc de treball. No n´hi ha més. I qui pensa el contrari, s´engana. Això és fruit de molts d´anys d´observació dins les aules per a immigrants.
Professor, fa 4 dies
Valoració: 2

dimecres, 6 de gener del 2010

Galaicoportuguès, portuguès o gallec?



L’article anterior que vaig publicar a Indirecte El PP forma una legió disciplinada contra les llengües catalana, euskera, galaico-portuguesa... ha provocat un comentari que ha escrit Pol Porta i Mascreus del Masnou, que ha motivat el fet de dedicar-li un article per contestar el seu escrit. Segurament ho hagués pogut fer amb un altre comentari, però he preferit un article, per si hi ha més lectors que tenguin ganes d’intervenir en aquesta qüestió, si és que té categoria de polèmica.

En el meu article anomen el gallec com a galaicoportuguès (ho vaig fer amb guionet quan ha d’anar sense) i aquesta ha estat la causa de l’escrit de Pol Porta, que diu el següent. No he sabut si l’havia de corregir o no i no ho he fet (l’he posat en cursiva i entre cometes: “El gallec es gallec i prrou i no pas galaico-portugués. En un començament el portuguès es desprengué del gallec, però com galicia s'incorporà aviat a Castella, el gallec va anant-se acastellanant i el portugués fent camí com a llengua autònoma i per tant distantciant-se de les seves arrels gallegues. Ara son dues llengues tan distants com ho pot ésser el catala i el occità en la seva variant llenguadociana, que per ser se semblen més que no pas el llenguadocia amb el gascó que també es considerat occità. Si els catalans donem recolçament a anomenar el gallec llengua galaico-portuguesa, també crec que hauriem de dir el mateix amb el català: occitanocatalana. perquela veritat sigui dita, negant aquesta unita lingüistica llencem per la borda tota la riquesa que va produir la literatura trobadoresca d'aquella época a Europa. Jo penso que la literatura catalana i occitana antigues haurien d'anar juntes. Ambdues literatures sortirien guanyant. Siguem consecuent amb el que diem: si no aceptem aquesta realitat occitanocatalana, no volguem arreclar la galaicoportuguesa que no pertany al nostre univers català.”

Jo no li discutiré la seva argumentació, perquè no tenc coneixements suficients per fer-ho, així de senzill. No som un tertulià que ho sap tot. La frase que més m’ha sorprès i que he seguit sempre és “Només sé que no sé res” (la vaig aprendre en castellà, però en català és més convincent, perquè res és cosa en llatí). Mentre escrivia l’article, una persona que firma “hgjk” ha fet un comentari a l’article citat que subscric totalment, ja que aquesta és la meva idea, però continuaré amb l’article. Jo explicaré perquè quan parl del gallec solc escriure galaicoportuguès. Aquestes són les meves raons, que no arguments:

1a. Perquè som mallorquí i conec moltes argumentacions dels que diuen que el mallorquí no és català i les del gallec no és portuguès tenen una certa semblança.

2a. Perquè conec l’argumentari dels que diuen que el valencià no és català i sé que pel camí que van, si no hi ha grans canvis ho podrien aconseguir. Hi torn veure una certa semblança amb el que passa a la llengua pròpia de Galícia.

3a. Perquè sé que a Galícia existeixen tres grups que opinen sobre el tema i en els tres hi ha lingüistes acreditats que defensen la postura autonomista que seria la que defensa que la llengua és el gallec i que se sembla a l’espanyol. És la postura majoritària. Un altre grup que podríem anomenar portuguesista que defensa que el portuguès i el gallec són dialectes de la mateixa llengua, el grup reintegracionista, que defensa el mateix que l’anterior, però divergeixen en què els primers adopten l’ortografia i la fonètica del portuguès i els segons, també, però en fan una adaptació (el mateix que faig jo que utilitz les formes verbals en estàndard balear i no tots els lingüistes mallorquins hi estan d’acord. Podria ser que fos la majoria que no hi estàs, però això ara no em preocupa). Les dues darreres postures són minoritàries, però això no significa res, no és cap argument.

4a. Perquè la meva filla fa una desena d’anys que va acabar la carrera de Filologia catalana a la UIB i va fer una assignatura que era galaicoportuguès, que li era útil per al gallec i per al portuguès moderns.

5a. Perquè si un dia els espanyols aconsegueixen diluir el gallec i el valencià dins el castellà, jo no en voldré ser responsable. Sembla, no ho sé cert, que allunyar el gallec del portuguès significa acostar-lo al castellà, primer, per després fer-lo desaparèixer. La mateixa tàctica que es va fent amb el valencià, i que n’hi ha que estan disposats a fer aquí, amb el mallorquí, si ens descuidam.

Per tant, abans que es converteixi el català en espanyol, no estaria malament que ens ajuntàssim amb l’occità. Salutacions i salut per a l’any recent encetat.

Què els motiva a estudiar català?


Ara Horitzons
Què els motiva a estudiar català?
Sentir-se més integrat a Mallorca és la principal raó per la qual ciutadans estrangers es decideixen a aprendre la llengua de ca nostra. Un estudi elaborat per la Universitat de les Illes Balears ens dóna les claus per entendre-ho
Joan Lladonet 06/01/2010 Vistes: 14
Valoració
Puntuada amb 0 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrellesGracies per el teu vot
Joan Melià i Llibertat Mestre, membres del GRESIB de la UIB, es varen proposar conèixer les motivacions i les característiques dels alumnes adults dels cursos per a estrangers, per a no catalanoparlants i de l'Escola Oficial d'Idiomes de Palma, i aquí trobareu unes quantes dades significatives del seu treball.
Per fer-lo, varen tenir en compte que a les Illes Balears l'entorn social no hi ajuda ni estimula, ja que aquest coneixement no és necessari ni en l'àmbit social ni en el laboral. El varen realitzar amb un qüestionari de 34 preguntes i el varen estructurar en sis apartats: dades generals; llengua i treball; motivacions per a l'aprenentatge; relacions socials; ús de la llengua catalana i percepcions sobre la llengua.
Els qüestionaris es varen passar als alumnes esmentats durant els mesos de maig i juny de 2006. El 57,8% procedien de l'Estat espanyol; el 27,1% eren llatinoamericans, el 12%, de la UE i el 3,1%, de la resta del món. Això fa que manifestassin que la seva primera llengua era el castellà (81,3%), l'alemany (6,4%), el gallec (2,7%) i cap altre grup no superava aquest darrer percentatge. El 84,4% d'aquests estudiants residia a la badia de Palma i el 15,6% restant, a la resta de Mallorca.
Motivacions
La motivació més significativa per inscriure's a un curs de català va ser la de poder sentir-se més integrats a Mallorca. Un 79,3% dels que contestaren la trobaren important; només un 8,7% la va considerar irrellevant. Per raons de feina o d'estudis: important, un 79%, i irrellevant, un 5,6%. Entre els menors de 50 anys, aquest causa augmentava.
Altres motivacions destacades varen ser: per tenir més cultura general, per ajudar els fills (els que en tenien) i per accedir a la cultura de Mallorca. Entre les raons que varen considerar més irrellevants, perquè segurament les trobaven innecessàries, hi havia les següents: per ampliar el cercle d'amistats, perquè la parella és catalanoparlant i perquè tenien compatriotes que ja ho havien fet. Es nota que els amics, la parella i els compatriotes no els parlaven en català.
Ús de les llengües
La gran majoria (el 96,3%) responien en castellà quan eren interpel·lats en aquesta llengua. És estrany que no resultàs el 100%. En canvi, quan eren els enquestats els qui interpel·laven en català, n'hi havia molts que declaraven rebre resposta en aquesta llengua (el 61,3%: el 15,1% sempre i el 46,2% si l'interlocutor era catalanoparlant); un 18,3% deia que sempre li contestaven en castellà.
Sobre oportunitats de parlar en català, en una escala de l'1 al 7, se situaven quasi al punt mitjà, en el 3,8. El fet més estrany és que els alumnes que vivien a la badia de Palma manifestassin que tenien més oportunitats de parlar en català que els que vivien a la resta de Mallorca, bastants dels quals en pobles. Una altra dada important és que un 31,4% veien la TV o escoltaven la ràdio en català freqüentment; de vegades, un 57,6%; i la resta, mai o gairebé mai. Llegien en català freqüentment, el 24,1%; de vegades, el 55,5%, i més d'un 20%, gairebé mai o mai. El grup amb menor índex de lectura en català era el que procedia de l'Estat espanyol, seguits dels llatinoamericans i dels d'estats membres de la UE.
Conclusions
Els autors de l'estudi arribaren a una sèrie de conclusions: el nombre de persones que seguien cursos de llengua catalana era molt baix, en comparació als que ho podrien fer i vivien a les Illes; els cursos existents no eren suficients ni la seva difusió era prou intensa; si la institució que promovia els cursos era d'aquí (el Govern, els ajuntaments, les EOI), l'assistència d'extracomunitaris era escassa; si l'organització no estava identificada amb les institucions públiques (ONG, per exemple), la inscripció d'extracomunitaris hi augmentava; el sector més interessat era el femení, perquè encara eren les que més es dedicaven a ajudar en l'aprenentatge dels fills; eren persones que feia menys de cinc anys que residien a les Illes Balears; la gran majoria eren poliglotes, ja que sabien dues o més llengües.
Recomanacions
A partir de l'estudi, J. Melià i Ll. Mestre afirmen que: s'ha d'ampliar l'oferta de cursos; se n'ha de passar l'organització a organismes més pròxims com els sindicats, organitzacions pròpies i ONG; se n'ha d'aconseguir una difusió més personalitzada i la utilització de punts d'informació en locutoris, consolats, sindicats, centres escolars, mitjans de comunicació específics, etc.; s'han d'organitzar activitats que permetin posar en pràctica els coneixements lingüístics (fomentar la interacció entre autòctons i al·lòctons mitjançant activitats com "Voluntaris per la llengua"); s'ha de conscienciar els catalanoparlants perquè adoptin actituds integradores i no separadores, i als no catalanoparlants, dels avantatges que suposa, a la llarga, el coneixement del català; que les institucions públiques siguin conscients que una actitud positiva per part seva i com a model a imitar afavoreix l'interès, i que una actitud negativa el dificulta. S'ha d'explicar clarament la voluntat d'integració i s'ha de lluitar contra els que volen fer arrelar actituds contràries als nouvinguts.

dilluns, 4 de gener del 2010

El PP forma una legió disciplinada contra les llengües catalana, euskera, galaico-portuguesa...



Els dirigents del PP, com si es tractàs d’una secta, segueixen disciplinadament les consignes que sorgeixen de Madrid, i segurament del cervell central de les idees que és la FAES. La consigna de fa un parell d’anys, i que de cada dia es renova amb més fervor, és la d’aconseguir una Espanya una, gran i lliure, com la que els va quedar en perdre les darreres colònies ultramarines. I han d’atacar com l’avantguarda de qualsevol exèrcit, saben que l’arma més poderosa que tenen les nacions que formen l’Estat espanyol és la seva llengua. Per tant, les han d’atacar fins a exterminar-les (i eliminar el fet que siguin nacions damunt el paper com volen fer ara a l’Estatut), però n’han après, com que saben que perseguir llengües de manera oficial i amb la cara descoberta és cosa de borbons dels segles XVIII i XIX o de Francos i dictadors del segle XX, volen fer-ho “a la democràtica”, és a dir, enganant a part, si pot ser a la majoria, de la gent, i han ideat la manera de fer-ho, que és posar-se en el lloc de les víctimes i fer com si la llengua castellana, la llengua dominant, la llengua que imposen i s’imposa fos la víctima, i que els defensors de les llengües minoritàries fossin els dictadors que volen imposar aquelles llengües sobre la bona, l’única, la magnífica, la dels cents de milions de parlants.

Al País Basc no els preocupa massa la llengua, perquè és minoritari el seu ús, encara que desmuntaran tota la feina feta durant els anys de Govern nacionalista. A Galícia, seguint la tàctica expressada més amunt, deroguen el decret d’ensenyament del gallec vigent i en fan un de nou (ja s’han menjat l’idioma portuguès, per allò que no se’n vagin amb Portugal, i també el galaigo-portuguès, perquè no fos cas que perdés el galaico, i l’han deixat en gallec, per a més endavant convertir-lo en dialecte del gran castellà). En aquest decret deixen que els pares puguin triar l’idioma de l’ensenyament, amb la qual cosa creen ràpidament la separació entre la població, de cap manera la integració. Això és una conseqüència de la ràbia que tenen al sistema de la conjunció lingüística que s’aplica al Principat, i que se n’han adonat que és l’única manera de salvar l’idioma territorial i propi. Segons el president de la Xunta, Feijóo, el nou decret pretén establir un equilibri entre el gallec i el castellà, paper de víctima, diuen que ara està desequilibrat a favor del gallec, i això sabem que és una gran mentida, però ells segueixen la seva tàctica “democràtica”.

Són les mateixes consignes que seguia el PP a les Illes abans d’aquesta legislatura. Per tant, també hi inclouen el trilingüisme. Afirmen que “la intenció és que les matèries escolars s’imparteixin en quantitats d’un terç en gallec, un terç en castellà i un terç en anglès o una altra llengua estrangera i que els pares puguin triar el predomini d’una sobre l’altra.” Aquest final vol dir reduir el gallec a assignatura per ensenyar-lo. I sabeu què diuen aquestes persones que usen la tàctica d’actuar d’aquesta manera perquè afirmen que són víctimes dels nacionalistes? Doncs, diuen que l’objectiu final és acabar amb el monolingüisme. Com si el gallec o el català ja fossin monolingües en els territoris respectius. Diuen que “passam d’un decret en el qual s’imposava als infants la llengua amb què havien de parlar a classe a un decret en el qual se’ls dóna llibertat”. És una simbiosi total del paper de víctima i de la mentida. No se sap on acaba un ni on comença l’altra. He fet classes en català i sempre he tengut alumnes que parlaven en castellà i només he exigit que em parlassin en català quan els avaluava d’expressió oral. De la resta del temps només rebien recomanacions per part meva perquè el practicassin. I això és el que passa a la majoria de classes. Les úniques prohibicions són les que han fet “ells” en temps de repressió quan es prohibia i es castigava els que no parlassin en castellà.

A València sabem que tenen el valencià (català) ben estabornit. Si no fos per molta de gent que coneix clarament la seva història i la seva identitat, ja se l’haurien carregada, la llengua, com quasi ja han fet devers Alacant.

Com si d’un clon es tractàs el president del grup municipal del PP de l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha impugnat el Reglament d’Usos Lingüístics que aprovaren els altres partits durant el mes de novembre. Ha presentat un projecte alternatiu on es defensa la llibertat i el reconeixement del bilingüisme, perquè el castellà no sigui exclòs de l’Ajuntament. És el paper calcat i seguidor de la consigna esmentada amb els ulls clucs i l’enteniment rovellat.

Com que l’article es fa massa llarg, només em referiré que ja hi ha hagut una manifestació contra el decret del PP gallec i es prepara una vaga general en l’ensenyament per al dia 21 per defensar-lo a l’escola. Tanta sort que al Principat són un partit minoritari i no passen del ridícul, però allà on són majoritaris fan política de terra cremada.

Torrent de Pareis

2009.07.1...pps

Més murs de la vergonya

http://www.todosconelsahara.com/video3.asp

dissabte, 2 de gener del 2010

Vexacions, discriminacions i humiliacions d'un o d'una indígena1



Segueixen volent inculcar la por

Una indígena catalana d’origen peruà va ser insultada i sacsejada per la policia estatal a la comissaria que té aquesta a Barcelona, carrer Sant Antoni Maria Claret, 276.
A la indígena no se li va ocórrer altra cosa que parlar pel mòbil en català amb el seu marit. Això va ser una falta molt greu, a la casa dels policies atrevir-se a parlar en català, i per aquest motiu, per aquest atreviment va ser denunciada per “alteración de la seguridad ciudadana”, com en els millors temps del general revoltat. A la indígena se li va ocórrer discutir o dir que això era normal en la seva vida i això va servir perquè a la denúncia hi posassin també “por haber amenazado a un policía que no hablaba catalán”. Aquesta dona contava a un amic seu que li havien manat “vamos a un sitio más tranquilo” per llevar-la de la vista de testimonis presents que feien cua, com ella, per aconseguir documents identitaris. Li explicava l’odi que aquests policies deixaven entreveure entre bram i empenta: una tírria híbrida, fruit del menyspreu força arrelat al gremi policial, tant envers la gent de fenotip llatinoamericà com tothom que insisteix a emprar la llengua catalana. Segueixen insistint en el fet de convertir-nos en covards i fer-nos canviar, cosa que no aconseguiran.

Una malifeta que ens toca de prop

La persona indígena protagonista de la nostra història va anar al PAC de Campos on hi va trobar un substitut de la seva metgessa de família, era un doctor immigrant castellanoparlant. Ni entenia ni parlava el català. Tampoc no entenia l’historial de la indígena que el visitava, perquè estava redactat en català. La pacient va quedar molt estranyada que la sanitat pública de Mallorca permetés que es donassin aquestes situacions, per tant, va demanar el full de reclamacions i va fer la reclamació corresponent, tenint en compte la Llei de Normalització Lingüística i l’Estatut d’Autonomia, ja que aquesta manera d’actuar elimina els drets lingüístics als quals tenim dret. Això és també una conseqüència que el sindicat de metges es negàs al requisit del coneixement de català per poder exercir a la sanitat pública.

A la justícia tampoc no respecten els nostres drets lingüístics

L’indígena es va presentar a la Junta Electoral de Palma a l’avinguda d’Alemanya per entregar-hi tota la documentació per sol·licitar un espai electoral a Marratxí. La funcionària de l’Estat, que cobra el seu sou dels impostos dels ciutadans, es dirigí amb menyspreu cap a la persona que entregava la documentació per haver-se expressat en català. La dona li va retornar la paperassa dient-li: “Esto que me entrega no lo entiendo”. Una segona funcionària va acusar l’indígena de radical per parlar en català, mentre aquest li va contestar: “Jo no som radical, som mallorquí”. Aquest fet va ser denunciat a l’oficina de Drets Lingüístics de l’OCB, perquè la Delegació de Govern adoptàs les mesures pertinents, cosa que mai no sol fer aquesta Delegació.

A la Fira Medieval, també

Vos heu de situar en un poble de Mallorca on els carrers es troben ben ambientats: teles de colors penjant, escuts per totes parts, espases, paradetes ben guarnides amb tela de sac amb vestits antics, etc. A la plaça on es trobava el menjar, hi havia una tavernera que despatxava braç de porc, costellam de vedella i pop. Quan l’indígena li va demanar el menjar en la llengua dels nostres grans escriptors medievals, la llengua catalana, la llengua que es parlava en aquest poble durant l’Edat Mitjana, la tavernera va etzibar: “En castellano, joder, que estamos en España”. “És que a l’època medieval també venia gent de fora i ens maltractava a casa nostra?”, va pensar l’indígena mentre es dirigia a comprar el menjar en una altra paradeta.


1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no apareixen els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió psicològica.

Només té "paraula de batle" qui és un "batle de paraula"



D’això me’n vaig adonar abans que sortís la revista i vaig intentar canviar el títol
de l’article Paraula de batle, però imponderables de l’edició d’una revista va fer que no
pogués modificar-lo, ja que el títol correcte, segons el meu pensament final, havia de ser
Batle de paraula. He reflexionat sobre per què en principi vaig optar per l’anterior títol
i m’he remuntat en el temps a la meva infància. Era el temps en què ens feien creure que els pares sempre tenien la raó i l’honor i no mentien ni traïen, als mestres els passava el mateix, i com és natural, els qui comandaven, com era el batle d’un poble, eren homes exemplars, d’honor, no deien mentides i sempre es portaven com calia. Eren persones a les quals s’havia d’imitar. Per això i sense pensar-ho massa, vaig elegir el primer títol, quan se sap que existeixen batles de paraula i batles que no en tenen (com l’actual de Campos), igual que existeixen o no homes de paraula.
També em vaig quedar endarrer de tractar el batle de vós, tractament campaner, mallorquí, i, per tant, català. Crec que és un tractament que s’hauria de recuperar en el registre escrit i no perdre’s en l’oral, ja que ha estat substituït pel vostè, que té el seu origen en el “vuesa mercé”, crec. No es tracta d’una evolució de la llengua, sinó que es tracta d’una substitució. Una llengua que corre el perill de ser substituïda per una altra no es pot tractar com va fer UM al seu comunicat d’explicació de l’actuació del batle. La comunicació que va fer UM amb el títol Unió Mallorquina dóna respostes, per una cara i “Unió Mallorquina da respuestas”, per l’altra, a part de si són correctes aquestes expressions, fa que molta gent no aprengui la llengua que és necessari aprendre, i es vagi substituint igual que es van substituint paraules, expressions o tractaments. Per tant, en aquests papers, UM, no actuava d’una manera gens nacionalista, ni identitària, ni defensora de la llengua i el que feia era respondre o fer aclariments, ja que les respostes no es donen ni en català ni en castellà.
Tornant al motiu d’aquest escrit he de manifestar, per tant, que no existeix la paraula de batle, ja que entre molts l’han devaluada, que només els batles que tenen paraula podran retornar al pensament de tots que la paraula de batle és molt important.
Per tant, aquell article l’hauria acabat dient i referint-me a Joan Juan: “Segur que la seva paraula seria paraula de batle, ja que hauria estat un batle de paraula.”
Si les coses no canvien, sembla que el batle de Campos Guillem Ginard deixarà de ser-ho a final de 2009, no sé si la revista sortirà abans o després d’aquest esdeveniment, i ara sí em dirigesc a vós amb el tractament desitjat, encara batle de Campos. No sé quins consells vàreu seguir ni quin pensament vàreu adoptar per deixar de complir la vostra paraula, ja sé que com a polític no reconeixereu mai la vostra equivocació i que sempre direu que vàreu actuar com calia i en bé del poble, uns traeixen pel poble i altres ho fan per figures que el poble considera sagrades. Però vos vull recordar que a l’article passat deia (només modificaré el tractament): “Vós teníeu un gran futur i heu malbaratat tota la confiança que vos havíeu anat guanyant. I tanmateix no sé si acabareu la legislatura. Si l’ajuntament resta ingovernable, haureu de dimitir, si no vos presenten una moció de censura.” I així ha estat, no heu pogut aprovar els pressupostos, i si no hi ha res de nou (en política qualsevol cosa pot passar, malauradament) una moció de censura vos impedirà acabar la legislatura, com a segon batle, que era el que vos corresponia si haguéssiu complit la paraula.
Si em sembla bé o no que Campos pel Canvi doni suport a la moció de censura que farà que Margalida Ginard del PP sigui batlessa campanera, crec que la primera dona de la història de Campos que ho aconseguirà. L’únic que sé és que vós no podíeu seguir essent batle. Per a mi, faltar a la paraula és tan greu com qualsevol acte de corrupció, encara que a un altre nivell, ja que la corrupció implica esser delinqüent. I consti que no tenc res a dir de Margalida Ginard, ni de cap dels qui formin el seu equip de govern. Només tenc a dir del seu partit, que sempre ha anat en contra dels interessos de tots els mallorquins, dels campaners i de tots els que formam la gran nació catalana, que el PP vol aniquilar, d’una manera o altra (en aquest sentit treballa la FAES). De totes maneres l’única cosa que tenc ben clara és el meu desig que la persona i les persones que governin l’Ajuntament de Campos ho facin millorant el benestar de la gent del poble, de tota la gent del poble i que no treballin per engreixar només les butxaques d’uns quants.

Comprovació

Entrada per saber si he estat capaç de posar-lo en hora bona, perquè anava amb moltes hores d'antelació o de retard, ja no me'n record. Si va bé, per posar bona hora heu d'anar a personalitzar, configuració, cercar el sector de l'hora i marcau París, desau i tot estarà fet. Si trot va bé faré un comentari que vos arribarà i heu de seguir aquestes passes esmentades.

divendres, 1 de gener del 2010

Sóc un rodamón!: Agraïment nadalenc!#comments

Sóc un rodamón!: Agraïment nadalenc!#comments
Ja veurem com va això. És que m'ha costat que s'obrís el rectangle per escriure el comentari. Amb bon primer dia de 2010 ja has fet un poema ben encertat, que demostra la facilitat que tens per fer-los. He quedat admirat de veure el teu blog que té totes les característiques d'una pàgina web. No ho entenc massa perquè fa poc temps que en tenc un, també blogspot, però anirem fent. Veig que et prova la vida de jubilat. Endavant i bon any!