Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 28 d’abril del 2010

Qui posa en risc la democràcia?



Fa molta de gràcia veure la Sra. Cospedal actuant d’apagafocs o de redemptora dels més fatxendes. Acusa el Govern de Zapatero d’haver encoratjat les manifestacions a favor de Garzón i que fer això torpedina o posa en risc la democràcia. Segur que tant el PP com el PSOE i els seus governants ens ofereixen viure en un règim que difícilment es pot denominar democràcia participativa real. Però és per qüestions completament diferents a les que esgrimeix la política del PP. Parla que no es poden reobrir cada dia les ferides, però com així a una persona tan jove li falla tant la vista i l’enteniment? Que les ferides han romàs obertes durant més de 70 anys! O és que no se n’ha assabentat d’això? O és que no ho vol veure, perquè n’hi ha massa dels seus que han comès delictes que volen amagar?

Insisteix que al jutge Garzón no se li haurien de fer tants homenatges o manifestacions al seu favor. Segurament té raó, però no per les seves argumentacions. El jutge Garzón hauria d’haver pogut investigar tots els crims de la dictadura com s’ha fet a altres països. Allò que passa és que el jutge Garzón no es mereix que s’assisteixi a una manifestació a favor seu, perquè ha estat una persona que ha lluitat contra l’independentisme pacífic basc i català i va fer empresonar moltes persones innocents per mor dels Jocs Olímpics de Barcelona, aquells que ara no es cansen de dir que ens va portar “gratia et amore” el Sr. Samaranch. Què vol dir, això, que en l’actualitat els Jocs Olímpics es faran allà on digui el president del Comitè Olímpic actual? És que funcionam així, ara? Això és posar en dificultats serioses la democràcia! El jutge Garzón també ho ha fet i la Sra. Cospedal no queda endarrere.

Ara s’usa, deu esser la consigna que emana de la FAES, que sempre diguin el mateix els del PP. Que faci el que faci el president del Govern, que fa ben poc, diguin que en lloc de fer el que fa, sigui el que sigui, hauria de cercar solucions per als treballadors, els empresaris, els autònoms i les famílies, que això és el que hauria de fer. Clar, l’ordre parteix del lloc més adient, de la Fundació d’Aznar. Aquell que quan li posen un micròfon a la boca, s’infla més que un indiot i diu que quan ell governava això no passava, que amb ell havia arribat l’abundància, el treball, els diners, els habitatges, la riquesa, etc., i que els socialistes han duit la pobresa i la crisi i no saben com resoldre-la. Això és massa i l’argumentació que faré ara, ja l’he insinuada moltes vegades, encara que no se sent massa en els llocs on treballen els tertulians, aquells que entenen de tot i parlen de qualsevol cosa. L’explicació, però la faré a un altre paràgraf.

Quan governava Aznar, el fet que es creàs riquesa, que hi hagués treball per a tots, i béns i mercaderies en abundància era totalment fals, no era veritat. El que es feia era anar inflant la bombolla, el globus buit, que un dia ens explotaria a la cara. Era el fet de no haver governat i no haver fet res per canviar el model econòmic, un model basat en el turisme conjuntural i en la construcció. Aquesta construcció desbocada que s’ha fet principalment a zones turístiques i que provoquen que el turisme disminueixi, perquè han convertit el paisatge en ciment. La construcció estava sostinguda pels especuladors, que quan han desaparegut del mapa, han quedat pisos construïts per una vintena d’anys. Per tant, la crisi i posar en perill la democràcia es va fer en temps d’Aznar, i en temps dels governs anteriors que seguien el mateix model i en temps del govern actual si no canvia. Si no s’aprèn aquesta primera i única lliçó i es fa un canvi rotund, la crisi no desapareixerà, només ho podrà fer momentàniament. I també aquesta és la causa principal que l’Estat espanyol sigui un dels més ferits per la crisi, perquè era el que havia posat en marxa aquest model constructiu destructor. Per tant, els hauria de caure la cara de vergonya de parlar d’aquestes coses. Si no reconeixen la seva culpabilitat, vol dir que si un dia tornen a governar, tornaran a intentar el mateix, i això farà que la crisi sigui de fulla perenne i que la democràcia trontolli. ui posa en risc la democràcia?

L'orgia de les avaluacions


dBalears

Ara Horitzons
L’orgia de les avaluacions
Joan Lladonet 28/04/2010 Vistes: 45
Valoració
Puntuada amb 3 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
El 22 d'abril varen acabar unes Jornades d'Ensenyament Públic a la UIB. He de destacar que s'hi va parlar molt d'educació i s'hi varen presentar experiències molt interessants i positives, una de teatre en directe i una taula rodona sobre necessitats actuals. No s'hi va parlar d'avaluar. Es va afirmar que l'ensenyament públic ha de ser capaç de formar persones que puguin millorar la vida en el futur. Es va dir que necessitam un professorat ben preparat, motivat i entusiasmat, que sàpiga què ha de fer i que no quedi quadriculat ni en els currículums, ni en els llibres de text, ni en el fet d'haver d'acabar la matèria, sinó que treballi en el present, sense oblidar el passat per construir el futur. Justament l'endemà em disposo a comentar les avaluacions de diagnòstic, les de l'Administració central i les de l'autonòmica, que se sumaran a les de l'OCDE i a totes les de l'escola. Amb un professorat ben format, les avaluacions (observacions, tasques realitzades, treball a classe, actitud, exàmens, quaderns de treball, recerca i investigació, etc.) que es fan a l'escola són més que suficients per avaluar l'alumnat en particular i el Sistema Educatiu (SE) en general. Ara ens volen convèncer que amb les avaluacions externes de diagnòstic es millorarà el SE, se suposa que a la recerca de vots o per contrarestar crítiques destructives dels conservadors neoliberals. Si el SE ha de funcionar segons les avaluacions de diagnòstic de torn, la formació del professorat s'haurà de limitar a preparar entrenadors que es dediquin a preparar el pròxim examen com si fos un partit; s'haurà d'estudiar quin tipus d'examen fan i a l'escola el prepararan, per quedar ben situats dins la taula classificatòria. I també serà necessari seleccionar els jugadors (alumnes), que enlairaran el centre.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
10 opinions
Notícies relacionades
Les avaluacions de diagnòstic i el futur de les nostres aulesPublicada el 28/04/2010 per Andreu Mir a Horitzons
L'opinió del lector
Escriu el teu comentari
↓ ↓
Nom
↓ ↓
Email
↓ ↓

Opinions
Pàgina 1 de 1
Paula q me motives a escriure
Pipe, fa devers 4 hores
Valoració: 0
Fa temps que faig feina als instituts i aquestes proves l'únic que fan és embossar...
Antònia, fa devers 5 hores
Valoració: 2
Paula,Això que ens diguin que no es crea un rànquing en aquest moment no vol dir que no sigui l'objectiu final i és l'objectiu que tenen. De fet, els Informes Pisa han creat un rànquing d'estats i han aixecat una maregassa informativa que no té res a veure amb la realitat. Enhorabona si us són útils al vostre IES, però jo crec que a l'escola tenim i hem tengut sempre formes d'avaluar més efectives per saber si estam formant persones i no per saber si els curriculam. El conservadurisme neoliberal no és un tòpic. Ja fa temps que els organismes internacionals i les multinacionals han descobert que tenen un negoci a fer a l'escola, que són molts de milions de clients, i esperen que l'escola es comporti com una empresa i per això volen avaluar-la, per comprovar el seu rendiment. Obliden que l'educació és un dret i volen convertir-lo en mercaderia. De fet, els nostres conservadors neocons volen poder elegir l'escola i volen tenir una taula classificatòria per poder triar bé. S'ha d'estar cecs per no veure-ho.
Joan Lladonet, fa devers 6 hores
Valoració: 0
jajajajjajajaja me pareix bonissim el que es diu per aquí pero Paula que ets de les que tenen pensaments oclusors de la ment tot poderosa? que vols anar fermedeta des de la corretjeta dels consellers inútils?
llum, fa devers 6 hores
Valoració: 2
Ja no saben que han de fer per tenir l'escola, el professorat, i els infants ben controlats, ens volen tenir com a cans de bou, ben fermats, i saber tot el que fa una mestra i un mestre. També des de la conselleria ens volen fer fer autoavaluacions al professorat, per saber qui fa feina o no, qui sap fer feina o no, etc, com si no els bastàs res, per poder equiparar l'escola a altres països, que pel desenvolupament progressista van més endavant que nosaltres, mentre tenguem pensaments que no siguin correctes, l'escola no avançarà adequadament i la culpa no serà de ningú, sinó de la situació que ens envolti en tot moment, baix pressions no anirem enlloc, al contrari ens desmotivaran i acabarem anant a fer feina com si tractassim amb animalets de corral.
Xisca, fa devers 6 hores
Valoració: 2
No te a veure amb els informes pisa?
Toni, fa devers 6 hores
Valoració: 0
Al reportatge es diu ben clar que l'objectiu de les proves de diagnòstic no és crear un rànquing entre escoles. No entenc això de taula classificatòria. Treballo a un IES i els resultats de proves de diagnòstic ens serveixen moltíssim a l'hora de fer el seguiment dels nostres objectius i per marcar les línies de visió.Què hi tenen a veure els conservadors neoliberals amb aquesta història? sempre acabam allà mateix, amb els mateixos tòpics...
Paula Marí, fa devers 7 hores
Valoració: 0
Al reportatge es diu ben clar que l'objectiu de les proves de diagnòstic no és crear un rànquing entre escoles. No entenc això de taula classificatòria. Treballo a un IES i els resultats de proves de diagnòstic ens serveixen moltíssim a l'hora de fer el seguiment dels nostres objectius i per marcar les línies de visió.Què hi tenen a veure els conservadors neoliberals amb aquesta història? sempre acabam allà mateix, amb els mateixos tòpics...
Paula Marí, fa devers 7 hores
Valoració: -2
Per cert, m'encanta el títol!
Antònia, fa devers 9 hores
Valoració: 2
Boníssim! No pot ser un escrit més ben encertat. Som educadora, i crec que la meva feina va molt més enllà de formar nins capaços de contestar correctament uns tests. Qui es pensi que, amb aquestes avaluacions de diagnòstic, coneixerà el nivell exacte de l'alumnat és perquè no en té ni idea d'educació.
Antònia, fa devers 9 hores
Valoració: 1

dimarts, 27 d’abril del 2010

Es necessita corregir el rumb en el PP



Se suposa que per mantenir fidels els seus nombrosos votants, la cúpula del PP haurà de modificar els seus plantejaments, la seva planificació i la seva manera de veure la realitat. Se suposa que la gent del PP no hi veu per uns sols ulls, sinó que cadascú té els seus per mirar i la seva intel·ligència per comprendre el que passa. També podria ser que el cec fos jo i que la meva intel·ligència no fos capaç d’entendre tot allò que ocorre. De totes maneres, faré la meva anàlisi de la situació, sabent que pot esser equivocada. Pens que no és així, ja que faig les observacions des de la distància i des del seguiment, també bastant allunyat, de l’esdevenir diari, premisses bàsiques per poder mantenir l’objectivitat.

He observat que el president del PP de les Illes Balears afirma, quan presenta els òrgans de direcció a la premsa, que ha fet una renovació total de la cúpula del partit. Això és completament fals, ja que ha integrat a l’executiva designada polítics que fa una vintena d’anys que estan en el poder, consellers del Govern de Jaume Matas, algun d’imputat per alguna causa amb la justícia, i un polític d’extrema dreta com és Carles Delgado, batle de Calvià. Per tant, primer engany, no s’ha fet la renovació que propugna José Ramón Bauzá.

No vol saber res ni demana perdó per la possible culpabilitat de Jaume Matas, que ha estat abandonat per tots els que corrien a besar-li el pompis, i l’adulaven amb les seves alabances. L’hem vist, completament sol, acompanyat del seu misser i del guarda de seguretat “Primo”, entrant i sortint dels jutjats. A més, diu que ell només vol saber del present i del futur, i, per tant, les èpoques de Jaume Matas s’han d’oblidar, ja que el Sr. Matas ja no és del PP. Quin agraïment! Quina amistat! Quina traïció! La contradicció es troba en el fet que no vol saber res del passat, però retrocedeix fins als anys 70 del segle anterior per tornar a despertar la polèmica d’en Pep Gonella sobre si el mallorquí no és català, fet científicament, humanament, globalment i mundialment demostrat per totes les universitats que existeixen. Això és un altre retret que li hauran de fer els seus votants, que l’hauran d’ajudar a sortir del pou de la ignorància on es troba submergit.

No va néixer aquí, però hi ha viscut tota la vida i podria estar orgullós d’esser mallorquí, i això ho demostraria parlant en la llengua d’aquí, i majoritàriament ho fa en castellà, com si estigués avergonyit de la nostra important llengua que es troba entre les 80 primeres de les aproximadament 5.000 que existeixen en el món. Igualment n’hauria d’estar orgullós, si fos la 5.000. I ha afegit en el seu carro de comandament un altre persona que no és d’aquí com el batle de Calvià, que no tan sols no vol parlar el mallorquí, sinó que amb les seves actuacions i declaracions demostra que l’odia. Per tant, és un altre fet que se suposa que la gent del PP de la part forana l’haurà d’animar a estimar i usar la seva llengua i l’haurà d’ensenyar a ser un bon mallorquí.

A part de no voler saber res de la nostra llengua, la llengua catalana, vol destruir-la, perquè vol derogar les lleis i decrets que l’emparen com la Llei de Normalització Lingüística de 1986 (una altra vegada retorna al passat, quan no vol mirar cap a l’època més recent de Jaume Matas, ni tan sols li aplica la presumpció d’innocència) i el Decret de mínims, que és el que regeix en l’actualitat a les escoles. Què s’ha aconseguit amb aquesta llei i aquest decret? Que si fa cinquanta anys, només se sentia a Campos parlar en castellà al quarter de la guàrdia civil, a l’escola, i a algunes cases d’immigrants espanyols, que tots han après a parlar en mallorquí, avui el castellà predomini a molts més llocs del poble de Campos, encara que es pugui sentir la llengua catalana a l’escola. Entre els habitants del poble, el tant per cent de persones que parlen el català ha retrocedit. Si ara, el flamant president del PP vol eliminar les úniques lleis i decrets que el protegeixen, és perquè vol fer-lo desaparèixer del mapa. Se suposa que els votants del PP li faran veure que va equivocat i que ha de canviar la seva política lingüística. Ens hi jugam molt. Si no ho fa així i els votants no el castiguen, ho seguirem denunciant.

En una època en què si no es canvia el model de creixement insostenible, no sortirem de les crisis, i si en sortim d’una momentàniament, serà per entrar en una altra de pitjor, aniran desapareixent els valors que encimbellaven tot allò que fos material i objecte superflu de consum, tot el que significava el verb “tenir”, i es tornarà a valorar tot el que significa el verb “esser”; en aquest temps que ens espera d’escassesa per no acabar amb la destrucció del planeta i perquè tots els seus habitants puguin menjar, quan ja comencin a escassejar les fonts de la principal energia que hem anat i anam dilapidant, tornarà a tenir molta importància la identitat, la cultura i la llengua. No m’agradaria que aquest temps hagués de coincidir amb uns moments que els nostres descendents (no massa llunyans) es trobassin cercant qui són, perquè a la nostra època no vàrem saber conservar allò que havia d’haver estat prioritari. Esperem que els votants d’aquest partit redrecin el camí tort que segueix la seva cúpula.

Joan Lladonet

Vexacions, discriminacions i humiliacions d'un o d'una indígena1



La policia estatal no va voler atendre un catalanoparlant

L’indígena es trobava en el seu lloc de feina a un Institut d’ensenyament de les Illes, a Manacor, quan per un problema d’ordre públic, devers migdia, va haver de telefonar a la policia estatal (perquè de nacional de la nostra nació no en tenim). El policia va exigir que a ell se li havia de parlar en castellà i l’indígena que es coneixia bé els seu dret a parlar en la seva llengua, li ho va explicar i va insistir, fins que el policia que va manifestar no tenir cap obligació d’entendre’l si parlava en català, el va enviar a la policia local, fet que va donar a entendre que l’havia entès perfectament, però que no volia que li parlàs en la llengua d’aquí (tots sabem l’ensenyament que s’ha rebut aquí i a Espanya sobre el tema). L’indígena va insistir que el passàs amb una altra persona que l’entengués i el policia va contestar que no hi havia ningú que el pogués entendre si parlava en mallorquí. L’indígena, l’horabaixa del mateix dia, es va presentar al quarter de la policia a posar una denúncia sobre el que li havia ocorregut el matí, i es va trobar la mateixa situació. Es varen anar passant la denúncia l’un a l’altre, varen dir que no l’entenien i que el registre estava tancat; per tant, li varen dir que hi tornàs l’endemà el matí. El que va fer l’indígena va ser presentar una queixa al delegat del Govern espanyol, perquè s’investigassin els fets i s’hi posàs remei, i segurament d’aquesta queixa no se n’haurà sabut res més. La lliçó que se’n pot treure és que si tots féssim el mateix que el valent i honest indígena del conflicte explicat, la situació canviaria, i quan arribaria un policia estatal, el primer que faria seria aprendre la llengua catalana, i si l’entengués no intentaria humiliar-nos com si formàs part del que diuen que no volen ser, d’una força d’ocupació.

Un fanfarró envaeix una benzinera

Una indígena entra en una botiga d’una benzinera de Calvià i es troba dos empleats darrera el taulell que atenen el públic. Demana si pot penjar un cartell que anuncia un acte que s’ha de dur a terme en el municipi. L’empleat li diu que sí i li explica en bon mallorquí el lloc on el pot penjar. Un fanfarró que feia coa perquè l’atenguessin, sense tenir ni art ni part en la conversa ni en el que havia passat fins llavors, s’adreça a l’altre empleat i li amolla: “A mi no me hables en catalán”. L’empleat interpel·lat va contestar, llastimosament, de la manera següent: “No te preocupes, yo no hablo ni chino, ni inglés, ni alemán, ni catalán, sólo castellano.” Fixau-vos bé, aquestes dues persones no havien intervengut per res en el que havia passat i tot havia anat com una seda. L’indígena client i l’indígena empleat havien parlat en mallorquí sense cap problema, per tant, d’aquí es pot desprendre que els fanfarrons espanyolistes accepten el nom de català, perquè va ser l’energumen el que li va posar nom. Quina part de responsabilitat deu tenir en un fet com aquest el batle de Calvià que incita i fomenta l’odi cap a la llengua catalana?

Els mallorquins acabarem a la reserva de Galatzó

Tres indígenes, un matrimoni i el seu fill, acudiren un dia al Palma Aquarium. La dona es va acostar a la finestreta i va demanar a la senyoreta que hi havia dues entrades per a adults i una per a un nin. La senyoreta els va demanar si eren residents i la indígena va contestar afirmativament, al mateix temps que mostrava el carnet d’identitat. Després la indígena va demanar que si més tard sortien a dinar fora del recinte, si podrien tornar a entrar, i aquí la senyoreta va contestar: “Si no me habla en castellano, no la entiendo.” La indígena va notar que les persones que anaven davant ella eren alemanyes, havien parlat en alemany i no els havia posat cap problema. Ella estava indignada que parlant la llengua pròpia d’aquesta terra li fessin tal endemesa, i a qualsevol estranger l’acceptassin en la seva llengua. Va ser en aquests moments que la indígena va pensar en aquells que diuen que el que fan és defensar el castellà i va manifestar en veu alta a l’univers: “Tranquils, el castellà no està en perill, els que estam en perill som els mallorquins, que acabarem a la reserva de Galatzó.”

Joan Lladonet

1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no apareixen els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió psicològica.

divendres, 23 d’abril del 2010

Els Jocs Olímpics de Barcelona no es varen realitzar gràcies a Samaranch



De tant en tant, m’agrada recordar als possibles lectors que no faig els meus escrits en representació de ningú, i que procur que la meva visió sigui la d’una persona que viu amb els sentits oberts al món i que després de molts d’anys d’experiència vivencial m’he anat formant una idea de les coses que passen; també, segurament per mor dels ensenyaments rebuts, ja que no vaig néixer sabent-ho tot i som el que he viscut i les múltiples influències del meu entorn, unes assimilades i altres rebutjades. Per tant, com a persona normal i corrent, afirm perquè ho pens, que els Jocs Olímpics de 1992 no es varen celebrar a Barcelona, perquè Juan Antonio Samaranch volgués, sinó que ell des del lloc de feina al qual havia arribat, per les circumstàncies que siguin, va fer el que va poder perquè els Jocs Olímpics se celebrassin a Espanya, i aquell any, la ciutat espanyola que s’havia presentat era Barcelona. Si la ciutat fos estat Sevilla o Madrid, ell hauria fet el mateix, i la selecció de la ciutat depenia de milers de persones, la majoria catalanes. Convindria recordar-les totes i repetir el funeral de cap d’estat a cada una d’elles.

Sembla que els personatges il·lustres, que volen engrandir les glòries d’Espanya, ara ens volen fer creure que una sola persona és capaç de poder fer el que ella vol en qüestions de seleccionar ciutats per a les Olimpíades. Jo no vull creure, perquè les persones que han de votar són moltes, que actuïn de manera parcial i no avaluïn les condicions de la ciutat en qüestió per atorgar-li el seu vot. Samaranch va votar a favor de la ciutat espanyola, però només va ser un vot. A Barcelona i a la resta de la nació catalana hi va haver moltes, moltíssimes persones que varen treballar perquè el vot els fos favorable, i el mèrit és de tothom. Que ara els manaies actuals hagin muntat un circ de grandesa inusual i insospitada és un fet del qual hauran de rendir comptes en el futur. Ho han volgut així i així ho han tengut. Ho han fet perquè ho podien fer, i nosaltres, els que assistim astorats a tant de fast no ens queda res més que recordar-ho i posar cada persona en el seu lloc, com a mínim al nostre arxiu de la memòria.

N’hi ha que demanen si li han dedicar un carrer, un estadi o l’han de fer fill il·lustre o predilecte d’aquesta ciutat espanyola. Segurament l’hi faran. Però també pot ser que d’aquí a no tants d’anys hi hagi una altra formada de polítics que des de la distància, puguin extreure el gra de la palla i li llevin la placa o li girin el retrat i el posin cap per avall. Mai no se sap. A vegades ens comportam com una colla de babaus. En un país, estic parlant d’un país espanyol, on s’exalça una persona perquè es dedica anys i anys a criticar el pare de la seva filla, i que arribin a anomenar-la princesa del poble, també es pot fer un funeral de cap d’estat monàrquic a Juan Antonio Samaranch. Aquests dies Barcelona ha estat una ciutat espanyola com les altres. Semblava que la sentència del TC havia determinat la desaparició de l’Estatut i havia restablert la Catalunya de “las cuatro provincias. Pot ser que no tengui raó, mai m’he cregut que la meva fos l’única veritat, però l’he volguda deixar damunt la taula, és a dir, publicada, gràcies a Indirecte.cat.



dimecres, 21 d’abril del 2010

Adquirir o aprendre anglès


Ara Horitzons
Adquirir o aprendre anglès
Joan Lladonet 21/04/2010 Vistes: 18
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
Quan s'ensenya a una escola una matèria o algun aspecte del coneixement que suposa avançar-se al que es fa normalment, molta gent pensa que és una escola capdavantera, una escola excel·lent. Res més lluny de la realitat. Record que en una escola s'introduïa la divisió a final de segon curs, devers els 7 anys, i les famílies n'estaven molt contentes i comentaven que el seu fill, en aquella edat, ja sabia dividir. Record també que, quan passava l'estiu, la meitat dels alumnes no recordaven res de la divisió i s'havia de començar de bell nou. Això també passa amb l'anglès. Si una escola d'infants introdueix quatre paraules en anglès, ja es diu que l'ensenya. De fet, la moda implica que s'introdueixi dins les escoles d'educació infantil. Molt bé, segurament és necessari viure il·lusionats, però la realitat és molt diferent.A partir d'alguns estudis, se sap que els infants, fins que arriben als 10 anys, estan molt preparats per adquirir qualsevol llengua, així com ho fa una persona nadiua, però això solament ocorre en una escola on es fa immersió en aquella llengua, si es té el pare o la mare que la usa sempre, si s'assisteix a una escola anglesa o si es viu bastant de temps en un lloc on tothom la parla. A partir dels 10 anys, la capacitat d'aprenentatge dels infants queda preparada per aprendre una segona o tercera llengua. Per tant, un alumne que hagi assistit a una escola on s'ensenyi anglès des dels 3 anys i un altre que comenci als 10 anys, en tenir-ne 14 en sabran igual. I per aprendre una llengua com l'anglesa, també és necessària una bona metodologia, com és l'enfocament comunicatiu, i la immersió que suposa anar a l'estranger sempre serà necessària.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
Marxar per aprendre idiomes: de luxe a necessitatPublicada el 21/04/2010 per Andreu Mir a Horitzons

diumenge, 18 d’abril del 2010

El català no ha de ser llengua preferent, ha de ser de categoria ínfima



Si hagués prosperat la ponència de la presidenta del Tribunal Constitucional, la cinquena, que era la més positiva possible, eliminava de l’article 6 de l’Estatut que el català pogués ser llengua preferent de l’Administració. Si això ocorre, es deixa el castellà com a llengua preferent, perquè ho mana la Constitució. Així que, res de res de posar les coses al seu lloc per ajudar a la normalització lingüística com va aprovar el poble català; els savis espanyols ho volien i ho volen escombrar. L’experiència dels aproximadament trenta anys de normalització lingüística han deixat ben clar, que per protegir la llengua minoritzada davant la llengua dominant s’han de fer discriminacions positives com la de declarar-la preferent, que no vol dir obligatòria, només seria obligatòria per als funcionaris, com ho és l’espanyol per als funcionaris espanyols. Per tant, li han negat el pa i la sal, i de la mà del PSC i de CiU, la població catalana hauria de continuar submisa i sotmesa acceptant tot el que volen els invasors.

La ponència també establia que el deure del coneixement de la llengua catalana no pot esser entès com a obligació jurídicament exigible amb caràcter generalitzat. Per tant, allò d’igualar l’obligació de conèixer el castellà per la Constitució a l’Estat espanyol, no pot tenir una obligació del poble català de conèixer la seva llengua dins el seu propi territori, amb la qual cosa declaren que la llengua catalana és inferior, jurídicament parlant, a la castellana i que les persones que tenen aquesta llengua com a pròpia són persones que pertanyen a una categoria que no arriba ni a regional, pertanyen a una categoria ínfima, i, per tant, si volen esser de primera divisió han d’anar pel món en llengua castellana. Això és declarar la defunció de la llengua pròpia i històrica de Catalunya.

Eliminaven el deure de disponibilitat lingüística de les entitats, empreses i establiments oberts al públic, argumentant que no es pot permetre la imposició d’obligacions individuals d’ús de qualsevol de les llengües oficials. És tot allò de la imposició del català que ha escampat el PP per tots els punts cardinals de la península i illes adjacents. Com que saben que a tots aquests llocs oberts al públic es demana en el currículum, el coneixement del castellà, sense obligar-lo, ara impedeixen que es conegui el català, fet que era necessari per la pèrdua d’ús existent; d’aquí que els petits conflictes lingüístics existents augmentaran si queda alguna persona que s’entossudeix a seguir parlant en la llengua pròpia del territori. El TC volia i vol proporcionar armes als que no valen sentir parlar en català per impedir la seva normalització.

Quant als drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament, defensen que qualsevol infant tengui dret a rebre l’ensenyament en castellà com a llengua vehicular i d’aprenentatge en els mateixos termes que el català. Per tant, es carreguen la immersió lingüística i el sistema educatiu de conjunció que es fa amb la intenció que tots els alumnes assisteixin a un mateix tipus d’escola per a la seva bona integració i defensen el mètode de separació per llengua, que tants problemes ha ocasionat a Euskadi. Si això és una ponència defensada per una persona progressista propera al PSOE, hem de manifestar que és el pensament pur i dur del PP. És atacar la llengua a l’únic lloc on s’havia aconseguit que s’aprengués, encara que no s’havia arribat a assolir que els alumnes la usassin. El fet que es faci immersió en castellà és assegurar que no s’aprengui el català i no se’ls pot enviar a fer una estada d’uns quants mesos a Catalunya, com es fa amb l’anglès, que se’ls envia a Anglaterra, perquè hi viuen i no l’aprenen.

Això i moltíssims altres aspectes importants com els relacionats amb la Justícia o amb les vegueries, que no les volen i amb tantes altres coses, que fan que realment sigui ben correcte l’article publicat a aquest diari que deia que l’Estatut era mort i que només quedava la via cap a la independència, i això ho han d’aprendre els votants del PSC i els de CiU, que han d’aconseguir que els seus caps rompin l’obediència i la submissió a Espanya i retornin la categoria de primera divisió a la llengua de Catalunya. La pròxima ponència del TC l’ha de preparar una persona propera de pensament al PP, segur que no quedarà res de l’Estatut aprovat i si no es va alerta, retallaran l’Estatut de 1979. No es pot seguir més temps agenollats davant els explotadors. Si no es desperta ara, ens esperen molts anys més de dependència.



divendres, 16 d’abril del 2010

La lliure elecció de llengua, un altre parany del PP

http://www.tribunamallorca.cat/opini%f3/cultura/la-lliure-elecci%f3-de-llengua,-un-altre-parany-del-pp/

Ser creient o ser ateu?


Ens trobam en un temps en què la natura està molt alterada, no passa dia que no hi hagi algun terratrèmol, huracà, pluja exagerada, cicló, erupció volcànica, etc. que no estigui modificant la vida dels humans que poblam la terra, la d’uns més que la dels altres, i cada dia les xifres de morts enterrats per la natura es compta per desenes i per centenes, i les persones perjudicades per desenes de milers i per centenes de milers. Mentre tot això passa, els més vius, els corruptes, intenten apoderar-se del màxim de béns materials possibles, trepitjant i robant tot el que poden a la resta de persones que lluiten desesperadament per sobreviure.

Mentre, ens trobam amb un PP que no afluixa en els seus intents d’eliminar totes les empremtes que puguin mantenir vius els símbols identitaris de les nacions no reconegudes de l’Estat espanyol, amb un PSOE que coadjuva d’una manera silenciosa, per por al PSC que no se n’adona, deixant fer el que sigui perquè es produeixi l’eliminació de les identitats que els destorben per poder acabar la feina feta que va deixar el dictador Franco. Així, sentirem a dir als xarlatans de torn de ràdios i cadenes televisives, i a alguns que es consideren polítics, que la culpa que Catalunya no tengui diners suficients és perquè els dediquen a salvar els trets identitaris, en lloc de dedicar-los a l’economia real pura i dura. Aquests dies, el grup municipal del PP de Palma ha demanat a l’equip de govern de l’ajuntament que destinin els doblers dels dinamitzadors lingüístics a pagar els llibres dels alumnes que estudien en col·legis privats.

Altre tant ocorre en el Tribunal Constitucional, lloc on no hi hauria d’haver l’Estatut català, ni hi hauria d’haver les persones que hi ha, perquè ja s’haurien d’haver renovat; doncs, aquests lletrats, investits de poder pels partits respectius, estan demostrant la poca independència del poder judicial, quan en quasi quatre anys no han decidit el que no haurien hagut de decidir (Josep Maria Terricabras diu que un Estatut, una vegada aprovat pels poders corresponents i en referèndum pel poble és constitucional i no es pot dur al TC). Avui ja fa tres dies, que intenten arribar a un consens i no hi arriben pel conservadurisme d’uns o pel progressisme dels altres, o per la ineptitud de tots, però el que ha transcendit és que si arriben a tenir majoria els partidaris de no carregar-se gran part de l’Estatut, serà perquè desmantellen o intenten desmantellar la identitat del poble català.

El sindicat de metges, de la maneta del president actual del PP de les Illes Balears, vol solucionar el problema de la imposició del català, signe identitari, a la sanitat pública, que és el que diuen que està passant. Personal del Diari de Balears es va posar en contacte amb diferents centraletes de l’IB-Salut i amb algun centre de salut de Mallorca i per tot varen respondre en castellà, sense excepció, i a dos llocs varen manifestar que no entenien el mallorquí. Aquesta és la imposició. Aquesta és la seva argumentació. Aquest és el triomf de la mentida, l’estultícia i l’atac contra els senyals d’identitat del poble.

Mentre pensava en tot això, llegia notícies d’aquest diari digital Directe.cat i veia que no s’ha de pensar en estatuts que signifiquen dependència, sinó en la independència, que és un poc del mateix que ha afirmat algun lector en fer un comentari a algun dels meus articles, dient que l’única solució és la independència, però el que a mi em deixa més preocupat és l’opinió dels manaies del PSC i de CiU, dos partits que tenen devers un 60% dels vots del Principat. El PSC està en contra de la independència, i Artur Mas, que s’havia passat la legislatura divagant ambiguament; independència, sí, independència, ja ho veurem, l’altre dia en una entrevista va deixar ben clar que independència, no. S’haurà de seguir insistint, perquè aquesta gent es mou pels vots i deuen tenir enquestes que han d’actuar en aquest sentit; per tant, encara hi ha molta feina a fer.

Amb tot aquest rebombori al cap vaig contemplar uns minuts un programa a IB3 on es parlava de si hi ha una altra vida després de la mort, on hi havia com a testimonis persones que han estat a punt de morir i que ja es trobaven en el túnel que els duia a l’altra vida, ben convençuts. També n’hi havia uns quants però eren minoria que no creien que això fos vera, sinó que eren somnis produïts pels medicaments presos. Però a tots se’ls preguntava si eren creients o si eren ateus. Només es podia ser creient o ateu. Entre nosaltres sembla que només hi pot haver independentistes o conformistes per no dir no-independentistes. Vaig sentir una sacsejada al cervell, m’agradaria que fos a la part on hi deu haver el seny, i vaig sentir que no estava d’acord amb aquells conceptes. Va ser llavors que vaig pensar que no hauríem de ser creients, ni hauríem de ser ateus, sinó que hem de voler ser persones. Per què no hem de ser tots persones? De fet, no em consider creient, ni ateu, em consider persona que intenta esborrar tota una formació o deformació rebuda des de petit. Una vegada esborrat això, noto que el que em queda fa que estimi valors com justícia, solidaritat, igualtat, llibertat, fraternitat, etc., i que ser persona consisteix a ser més just, solidari, lliure, no discriminador, amic d’ajudar els que t’envolten... i aquests i altres valors es poden perfeccionar fins a l’infinit i són suficients per arribar a tenir una vida plena.

Igualment no és necessari haver de ser independentista o ser conformista, és suficient ser persona amb valors i aquests mateixos valors que no són materials, faran que no vulguis ser dependent, ni colonitzat, ni submís, ni sotmès, i voldràs que la teva nació tengui un estat propi, i així també ajudaràs a tenir una vida plena. No sé si s’ha entès el meu discurs, la meva veritat, però ho he intentat.











dilluns, 12 d’abril del 2010

L'independentisme arrossegarà vots d'emprenyats, no de convençuts



Segons el meu criteri, TV3 hagués pogut fer un tractament sobre la quotidianitat que ocorria a les Illes molt superior al que ha fet. Només hem estat informats diàriament del temps que faria amb bastant d’encert. S’ha perdut una bona oportunitat de fer Països Catalans, encara que algunes persones que fan la previsió meteorològica han estat capaces de mantenir el nom de País Valencià, quan aquesta denominació la vol desterrar, fins i tot el Partit Socialista d’allà.

Sé que hi ha molta gent aquí i al País Valencià que odia tot el que faci olor de català, i que pensen que els catalans els volen envair, però la vida no es pot deixar que sigui governada per persones que pensen amb les vísceres i que no tenen seny. S’ha de tenir en compte que la societat civil es va unir i va col·laborar per veure TV3, es va fer un gran esforç i vàrem pagar les antenes que servirien per rebre el senyal de la cadena catalana i emetre a cada illa. A mi no m’ho han contat, ho sé perquè vaig ser una de les moltes persones que va col·laborar amb 10.000 ptes., perquè l’esdeveniment es pogués dur a terme, i en aquell temps, aquests doblers eren molt mals de guanyar.

Per tant, hem tengut, de tant en tant, alguna alegria i moltes decepcions, perquè no s’ha volgut fer una vertadera televisió nacional catalana, encara que segurament aquí hi hauran posat també molts obstacles. No record que un programa com els Matins de TV3 s’hagués fet mai a les Illes, però ara que la corrupció ha omplert pàgines i més pàgines de diaris, ara que ha sortit la veu cap al món des de les ràdios i ara que quasi totes les televisions han parlat del fet que un president de la Comunitat, una presidenta del Consell Insular de Mallorca i una colla grossa de polítics de primera línia es trobi imputada en casos de presumpta corrupció, i que ja n’hi hagi algun que ha estat condemnat per la Justícia, ha fet que el gran Josep Cuní decidís venir a fer Els Matins aquí, a Palma, i precisament havia de ser per parlar de la corrupció, d’aquesta tara que ens ha caigut a sobre, o que ens ha avergonyit, perquè aquesta gent governava.

Ja veurem què quedarà quan s’acabin tots els judicis, però crec que nosaltres no tenim més corrupció que Madrid, per exemple, i això és una opinió ben personal, però les Illes Balears, el País Valencià i el Principat hem estat ben explotats per Madrid i ens han xuclat moltes gotes de sang i de suor, i això mereixeria fer molts de programes per esventrar-ho als quatre vents, o reaccionar com ho fa una persona major d’edat, que quan se sent mal tractada a la casa seva, s’emancipa i se’n va a viure pel seu compte. Encara no hem arribat a la majoria d’edat, per emancipar-nos d’Espanya i solucionar els nostres problemes a casa nostra sense intervenció de qui només cerca el seu propi benefici?

Per aquesta qüestió i moltes altres, existeix un moviment o més d’un, quan seria millor anar tots units, que s’han mobilitzat per aconseguir que el Principat s’emancipi d’Espanya. Primer es vol saber com respira la població i per això s’estan fent les consultes, amb molt més èxit que fa dos o tres anys ni els més optimistes s’ho haguessin pogut imaginar. És molta la gent catalana que desitja ja independitzar-se de la mare bastarda, que ens ha tractat com si fóssim la seva Ventafocs. És per això que m’ha cridat molt l’atenció que una persona tan important com Josep Cuní a la vida pública de Barcelona i a la resta de PPCC, pel seu paper de molts d’anys a la ràdio i ara a la televisió, que en una entrevista concedida al Diari de Balears, quan li varen demanar si l’eclosió de petits partits ampliava la pluralitat o la ingovernabilitat, respongués d’aquesta manera: “Potser les dues. Ara bé, si creixen molt, serà per la ineficàcia dels grans partits, i no per ideologia. L’independentisme i la plataforma xenòfoba arrossegaran vots d’emprenyats, no de convençuts.”(La negreta és meva).

Per què el mestre de la comunicació no és capaç de ser objectiu i neutral? Per què ens ha d’equiparar als xenòfobs? Per què vol bravejar de la seva condició no independentista?

dijous, 8 d’abril del 2010

Res finit pot créixer indefinidament



La frase del títol és de Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Barcelona, on va ser el primer de la seva promoció, i és també màster i doctor en enginyeria elèctrica i en ciències informàtiques per l'Institut de Tecnologia de Massachusetts. Actualment és el vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT). És un expert en qüestions energètiques, sostenibilitat i creixement econòmic. Feta la presentació de l’autor d’una frase tan lògica com la que encapçala aquest escrit, només em queda dir-vos, que en una entrevista que li va fer Jaume Barberà al programa Singulars de TV3 el 15 de març d’enguany, va explicar el significat de l’impossible creixement continu i jo vos en faré cinc cèntims d’alguna de les seves explicacions, que pot entendre qualsevol persona menys les que comanden, pel que es veu. Si algú té interès a sentir tot el que va explicar aquest savi, pot cercar el vídeo a http://www.tv3.cat/videos/2775770/Marcel-Coderch-vicepresident-de-la-CMT.

Va explicar que durant milers i milers d’anys la població del món ha crescut d’una manera lineal, és a dir, cada any es creixia un nombre determinat que s’anava sumant a l’anterior i la seva representació és quasi una línia horitzontal que va creixent lentament, però quan s’arriba a creixements que es poden valorar en tants per cent, per exemple, un 2% anual, vol dir que en cinquanta anys es pot doblar la població, i aquí el que es fa és multiplicar, i diu que això ha ocorregut en els darrers 150 anys, i el creixement ha estat exponencial, és a dir, que en la representació gràfica, la línia horitzontal comença a pujar i en poc temps quasi es converteix en vertical (vegeu la imatge d’aquest article). Això significa que el 6.700.000 habitants que té la població mundial actualment, poden arribar a mitjan segle a sobrepassar els vuit mil milions, i a finals de segle es podria arribar a deu o dotze mil milions de persones, fet que segurament ja hauria sobrepassat el límit de la finitud del planeta, i segurament s’hauria començat l’extinció de l’espècie.

El doctor Marcel explicà que el canvi de creixement lineal a exponencial va ser causat pel descobriment del petroli, el carbó i el gas natural que varen permetre que una població que fins llavors havia consumit només energia solar, pogués començar a utilitzar aquestes noves energies que han aconseguit fer que les hectàrees de terreny poguessin quadruplicar la seva producció, però si tenim en compte que més de la meitat de la població mundial passa fam, no pot ser que si s’arribàs a les quotes explicades anteriorment fos possible la vida en el planeta, si no l’hem feta malbé per altres causes com el canvi climàtic.

Segons va explicar l’enginyer, l’extracció i el consum de petroli ha anat en augment des que es va descobrir la seva existència, però que estam a punt d’arribar al sòtil i que en qualsevol moment, la producció començarà a baixar i no s’ha trobat cap substitut en l’energia eòlica ni en la solar. Per tant, ocorreran molts de problemes, primer el petroli abans d’acabar-se de consumir pujarà el seu preu també de forma exponencial i només uns pocs podran tenir-ne al seu abast. Per tant, si la majoria d’objectes que hi ha en una casa procedeixen del petroli, quan el petroli no existeixi, desapareixeran i seguim sense haver trobat la manera substituir-los.

És per això que va afirmar que en el món hi ha i hi ha hagut milers i milers d’espècies moltes de les quals per diferents causes s’han extingit, i que l’espècie humana se suposa que és la més intel·ligent i la que s’aprofita de les altres per sobreviure i que si no es vol extingir, en primer lloc ha d’entendre que si vivim en un món finit no es pot créixer indefinidament, i aquest creixement indefinit no tan sols es refereix a la població, sinó també al creixement continu del PIB. La crisi actual ha estat una de les que ha produït aquest creixement desbocat, i en continuaran altres sempre que els governs dels països del món occidental no entenguin la frase del títol d’aquest article i la posin en pràctica i més si els votants dels partits que tenen el creixement continu com a lema, tampoc no entenen el missatge de la frase de Marcel Coderch.

Segurament he mesclat alguna de les explicacions de l’entrevistat amb alguna idea meva, per tant, per saber exactament el que va explicar, mirau i escoltau el vídeo. S’ho val. No vos en penedireu, de fer-ho.



dimecres, 7 d’abril del 2010

Família-escola, binomi essencial


Ara Horitzons
Família-escola, binomi essencial
Joan Lladonet 07/04/2010 Vistes: 23
Valoració
Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles
Massa poc espai per la importància del tema, però la investigació i les declaracions dels entesos que presenta Andreu Mir s'han de tenir molt en compte, perquè l'encerten totalment. Hi afegiré que només un infant que compta amb una família que educa bé i que assisteix a una escola que també educa adequadament, sense contradir-se, pot permetre que les relacions família-escola siguin escasses, cosa que és una contradicció amb una bona educació; per tant, l'exemple és quasi impossible. L'educació familiar és bàsica i l'educació escolar l'ha de continuar, ha de formar i ha de projectar cap al futur els infants, que han de convertir-se en ciutadans i ciutadanes, capaços de millorar el món en què els ha tocat viure. Els infants d'avui hauran de ser educats per refer un món que els han deixat molt malmenat i en el qual no se sap si l'egoisme de les persones adultes els deixarà marge per refer tot el que s'ha destruït.Les famílies tenen contacte amb l'escola, segons l'edat dels infants; com més petits més contacte, per arribar a no tenir-ne poc, quan fan l'ESO o el Batxillerat. El fet que no hi hagi relació pot ser causat per ambdues parts o per la incompatibilitat d'horaris. Els pares no han tengut ni tenen gaire importància en els consells escolars i s'han cansat que la seva presència no hi fos influent, i el professorat sempre ha temut que les famílies interferissin en qüestions tècniques per a les quals teòricament no estaven preparades. He tengut la sort de treballar bastants anys en un centre on hi havia una bona relació entre gran part de les famílies i l'escola, i, fins i tot, els pares i mares feien tasques de menjador i extraescolars, i aquest centre funcionava a la perfecció. De manera que si es vol resoldre part del fracàs escolar, han de millorar, i molt, les relacions entre la família i l'escola.
Menéame Digg Delicious
Technorati Yahoo Tafanera
Opina
Notícies relacionades
Els pares donen l’esquena a l’escolaPublicada el 07/04/2010 per Andreu Mir a Horitzons

dissabte, 3 d’abril del 2010

Els drets de llengua oficial no els pot eliminar el Constitucional



Moltes vegades hem defensat la llengua catalana amb el fet que és llengua pròpia del territori o de cada una de les tres comunitats autònomes dels Països Catalans. Però aquesta qüestió no està massa recollida com un fet determinant per a la Justícia. És a dir, quan en un territori s’esgrimeix l’argument de la llengua pròpia, tot d’una apareix l’Estat afirmant que el castellà també és llengua pròpia d’aquell territori, tot pretenent que el castellà es pugui igualar en drets a la llengua en qüestió. S’ha de dir que a l’Estat espanyol les dues úniques comunitats que al seu Estatut es manifesta que el català és llengua pròpia del territori són Galícia i el Principat de Catalunya. A les Illes Balears no hi ha un article que ho digui d’una manera explícita, però queda clar que declara el català com a llengua pròpia del territori. A més hi ha un article de la Llei de Normalització Lingüística que ho explicita clarament i és aquella Llei que el PP vol derogar si governa per modificar-la i deixar el català malparat i estabornit.

A partir d’ara no sé si defensaré una sèrie d’obvietats, però el fet que aquí, a les Illes, el PP, si accedeix al poder, hagi amenaçat a fer retalls legals a la normalització de la llengua catalana i el fet que a València els hagin duit a la pràctica i ho estiguin fent en aquests moments, és el motiu pel qual m’interessa fer una anàlisi de la situació de l’oficialitat.

Tant l’euskera i el galaico-portuguès, com el català són oficials als seus territoris, igual que el castellà, o cooficials, que significa el mateix. El fet que una llengua sigui oficial a un territori atorga una sèrie de drets i deures a les persones que hi viuen. Així, a l’Estat espanyol hi ha una llengua oficial de tot el territori que és la llengua castellana, que per aquest sol fet atorga el dret que els seus habitants puguin usar-la en els llocs oficials, és a dir, davant l’Administració, i també en els llocs familiars, allà on es tria la llengua que cadascú vol usar i en els llocs privats oberts al públic, ja que per iniciativa del Govern o d’altres, el Parlament corresponent se n’ha encarregat d’aprovar lleis, que desenvolupades a través de decrets, permeten que es pugui seguir exercint aquest dret d’usar la llengua.

Un altre factor que fa que tothom pugui exercir el seu dret és que les autoritats corresponents de l’Estat s’han preocupat d’establir el deure que tothom conegui la llengua adequada, en aquest cas la castellana, i, per tant, no existeix cap problema per moure’s pel territori estatal monolingüe.

En el cas de territoris que tenen una llengua pròpia diferent a l’estatal, a la qual a través d’un Estatut se li ha atorgat l’oficialitat, ha de passar exactament el mateix que als habitants de territoris monolingües. S’ha de tenir el dret d’usar la llengua pròpia i oficial a l’Administració, a la família i als llocs privats on existeixi un servei públic: cinemes, botigues, supermercats, oficines, etc. I per poder exercir aquest dret, tots els habitants d’aquest territori hauran de conèixer aquesta llengua. Si coincideixen en el mateix territori dues llengües oficials, tots els habitants d’aquest territori hauran d’esdevenir bilingües per poder respectar els drets que tenen els seus habitants, sigui quina sigui la llengua oficial materna de cadascun.

Si l’Estat s’aprofita dels territoris bilingües i vol que l’oficialitat de la llengua pròpia del territori sigui inferior a l’oficialitat de la llengua estatal, està incorrent en anticonstitucionalitat, perquè el fet de ser oficial atorga els mateixos drets a tots els països i nacions del món. Quan una nació s’aprofita d’una altra i li retalla els drets està actuant anticonstitucionalment, per tant els habitants d’aquest territori s’hauran de defensar i fer el que s’ha fet al Principat, que és declarar l’obligatorietat de conèixer el català dins el territori propi, i això és completament constitucional. Per tant, és impossible que el TC pugui retallar aquest article. Si ocorre això, es demostra que aquest territori és un territori ocupat, i és llavors que tot depenent de la maduresa dels habitants del territori indicat, Principat o qualsevol dels territoris dels Països Catalans, aquests poden voler emancipar-se, ja que no els queda més remei que declarar-se independents de l’Estat opressor, si volen ser lliures.

És per això que és anticonstitucional que les persones que treballen en un lloc de l’Administració no hagin de conèixer la llengua com a requisit i que només als qui la coneguin, se’ls reconegui un mèrit, perquè això coarta el dret constitucional i estatutari dels parlants de la llengua del territori. Així el Govern del PP actua anticonstitucionalment a València i així ho volen fer si governen a les Illes Balears. Al Principat l’obligatorietat de conèixer el català, segur que no es veurà modificada pel TC, i si fos així, els habitants del territori ja saben com han d’actuar, cosa que poden fer per altres mil motius tan importants com aquest. No sé si he aconseguit explicar-me, però ho necessitava.