Independència o mort... de la llengua

Presentació

En primer lloc vull agrair a Quart Creixent per haver confiat en mi, per haver pensat que podria dur a terme aquesta tasca de presentar el darrer llibre del sociolingüista i amic Jordi Solé. Vull donar-vos l’enhorabona pel vostre trentè aniversari de ser l’única llibreria de les Illes dedicada a la producció literària en llengua catalana. Que sigui per molts d’anys més! He llegit el llibre dues vegades i crec que encara l’hauria d’haver llegit una tercera. Això no vol dir que sigui de difícil lectura, ja que amb la primera m’havia quedat clar el missatge, però no per a explicar-lo a un auditori com el que hi ha aquí.

Conec en Jordi Solé des de fa temps i el conec per haver assistit a cursets o seminaris on ell ha participat, també conec part de la seva bibliografia. Des de Sociolingüística per a joves, fins al Diccionari de Sociolingüística, però ha estat llegint aquest llibre que he pogut conèixer a fons la seva ideologia real, les seves activitats i la major part de la seva vida entregat a la causa independentista. Ens explica el seu pensament al llarg del llibre, però és a l’epíleg on demostra el seu inconformisme, la seva lluita per la llengua i per la nació. I ens conta que ja són més de 35 anys que ha viscut indignat contra Espanya i contra les seves i les nostres misèries. Tot havia començat amb uns pares i avis catalanistes republicans, i per això els avis havien passat un cert temps a la presó. Al seu pare li va faltar un vot per esser regidor d’ERC a Oliana. Això i la lectura de la revista Canigó hi varen ajudar molt. Ens conta les peripècies viscudes a partir dels 17 anys. Això era devers el 1976, any en què es va crear Esquerra Nacional, que pretenia la unitat dels independentistes i s’hi va apuntar; el 1977 va entrar al PSAN i hi va estar durant set anys; a la universitat va participar en la creació de l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU); el 1979 va participar activament en la campanya electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN); va participar el 1982 en la creació dels Grups de Defensa de la Llengua (GDL); va participar en la creació de la revista d’aquests grups que es va dir “Viure en català”; es varen acabar aplegant una sèrie de grups en el Moviment de Defensa de la Terra. Quan es va trencar aquest moviment i molt desenganat no va voler entrar a formar part de Catalunya Lliure i va abandonar el Moviment de Defensa de la Terra i el PSAN; conta també que quan Toni Villaescusa de Terra Lliure, va morir en explotar-li a Alzira l’artefacte que portava, la policia espanyola el va detenir, a en Jordi i a la seva companya, i va viure l’experiència de 14 dies detingut preventivament pel règim “democràtic” espanyol. Això passava el 1984; el 1987 publica Sociolingüística per a joves, dos anys més tard passa a formar part del consell de redacció d’Escola Catalana, a principis de la dècada dels 90 funda la revista Llengua Nacional i es troba treballant durant set anys en la tesi de llicenciatura sobre el discurs ecoidiomàtic del pedagog Delfí Dalmau, es quan es fa esperantista i des de llavors ençà col·labora amb la coordinadora d’esperantistes catalans; el 1990 entra a la nova ERC independentista, es va anar decebent d’aquesta formació per mor de les decisions que prenien, però va mantenir-ne el carnet fins al 2009, quan va passar a Reagrupament, on s’hi va mantenir adherit durant un any; quan es va crear Solidaritat Catalana per la Independència, s’hi va apuntar i és en el partit que milita en aquests moments.

Tornaré al principi i començaré amb una anècdota. Aquest llibre té un pròleg de Patrícia Gabancho, i dos escrits d’Introducció, un que explica el per què del títol del llibre i el seu significat més profund. Entre el pròleg i la introducció hi trobareu una visió des d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova, que curiosament no apareix a l’Índex. La prologuista i en Jordi parlen d’una vintena d’escrits que conformen aquest llibre. Són exactament 19 els que formen el cos del llibre, dividit en quatre parts i si contam pròlegs, introducció i epíleg són vint-i-quatre. La primera part i més extensa tracta sobre reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, la segona explica com ens relacionaríem amb la resta del món, en esser independents; la tercera aconsella què cal dir i fer avui i la quarta aporta dos documents: un manifest adreçat als professors, plantejant la necessitat de la sociolingüística i l’altre és una extensa comunicació presentada el 1989 en un Seminari psicoesteta per promoure la independència. Si a tot això hi afegim un Epíleg on explica la seva trajectòria com a independentista, una bibliografia dels articles originals, la bibliografia de l’autor i la que va citant en els escrits i que apareix a peu de pàgina en el lloc corresponent, podreu tenir una visió aproximada de la composició del llibre.

Del pròleg de Patrícia Gabancho destacaria el següent:

“Llegiu el llibre que teniu entre les mans. Jordi Solé explica amb pèls i senyals la relació entre nació i llengua, i entre llengua i escola. Explica com ens hi va, de malament, a l’escola. I, per tant, ha de destacar també l’empobriment del català, en el lèxic, la gramàtica i la fonètica, subjugat per un castellà invasiu i prepotent. Ens diu de la indiferència dels joves per la llengua, també gràcies a una escola que no els dóna referents (potser perquè és l’escola progre, pregunto?). I ens planteja, de manera molt original, què pot passar si, en aquest panorama més aviat gris, hi introduïm l’anglès com a pont cap al món sencer. I un cop ha fet tot això, i més, perquè aquest és un llibre conceptualment molt ric, aleshores ens diu que, si de debò volem una societat cohesionada, si de debò volem repartir equitativament les oportunitats, hem d’apostar seriosament pel català. El català per a tothom. Tan senzill com això.

I com que la legislació vigent, sigui espanyola o sigui catalana, no permet compartir el català amb tothom, no ens queda altre remei que optar per la independència.”

A la visió des d’Elx, Joan-Carles Martí ens parla de la mitja dotzena de llibres que ha tret al carrer Voliana Edicions, empresa de l’autor, i que ha tingut una idea clara d’un territori que va clafit d’autors de Figueres a Elx o de Campos –a Mallorca- passant pel seu Oliana nadiu en plena Catalunya Occidental, i vull destacar aquests fragments de paràgrafs: “En Solé i Camardons està fermament ancorat en la idea que una Catalunya independent serà una garantia i un aval mundial per als altres territoris germans de llengua catalana.” I un poc més endavant: “Així, Catalunya podria esdevenir –per a nosaltres- el que és tenir Holanda de país contigu si hom viu a Flandes o –de forma clara i concisa- París i França o França i París per a valons i suïssos de llengua francesa. Amb això a ningú se li acudiria mai negar la classe i elegància mundial de Ginebra o de Brussel·les ni les seves personalitats pregones: llegiu València i Palma. I nosaltres ens sentiríem representats en tots els fòrums mundials i Espanya hauria de moure fitxa. Vet aquí on comencen les quimeres per als qui vivim als territoris contigus...”

De totes maneres, aquí vull fer un parèntesi per dir que així com Joan-Carles parla de Catalunya com a Principat estricte, en Jordi, parla de Catalunya o Països Catalans i crec que cita dues vegades les nostres illes com a illes catalanes. També explicaré aquí una altra petita anècdota. A en Jordi li van demanant, com a mínim ho han fet una vegada, a veure si s’ha equivocat, ja que és d’Oliana i l’editorial és Voliana Edicions. És quan ell explica que a Oliana, una voliana és una papallona, i això em recorda a mi, que a Sóller i a Fornalutx, com repetia sovint l’amic Miquel Cabot, una papallona és una babaiana.

En Jordi Solé ens diu que “Independència o mort de la llengua és la divisa alliberadora de què parteix aquest recull d’escrits elaborats des de la consciència lingüística a l’entorn de la situació de l’ús social del català i de l’anàlisi de tot allò que ens acosta més a la substitució lingüística o mort del català o de tot allò que ens pot allunyar d’aquesta mort tot acostant-nos a l’anhelada normalitat d’ús del català.” També ens diu que Independència o mort era un dels eslògans dels revolucionaris cubans quan lluitaven per alliberar l’illa caribenya de la dictadura de Batista. Pens que metafòricament o realment, l’ús dels punts suspensius està molt ben aconseguit perquè no tan sols moriria la llengua, sinó que amb ella moriria la cultura, la identitat, la nació, en definitiva... el poble. D’aquí l’encert del títol i tesi del llibre. En Jordi usa la paraula lingüicidi per indicar el delicte que cometen els que volen destruir el català, paraula que també he usat moltes vegades i que la primera vegada que ho vaig fer en públic va ser en una taula rodona a Artà on hi havia el qui llavors era conseller d’Educació Bartomeu Rotger, que es va estranyar molt de ser acusat de lingüicida.

Entre les reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, en Jordi ens parla del fet que ara es vulgui que la llengua catalana no sigui hegemònica a l’ensenyament, que això allargaria la discriminació desigualitària negativa i que per evitar-ho proposa un procés de sobirania política al costat del procés de sobirania sociolingüística. Afirma que “Catalunya avança lentament cap a la seva independència però l’homogeneïtzació cultural i lingüística de la seva societat resta perillosament aturada o ralentitzada.” Ens anima a canviar les normes d’ús vigents (la coneguda de convergència cap al castellà). Per canviar això és necessari canviar el context, és a dir, que la majoria de coses funcionin en català. Així canviaria el comportament lingüístic.

Aquests dies i mentre llegia el llibre, al diari Ara, que dóna suport a la permanència i existència de l’esquifit Diari de Balears, el qual paga les conseqüències d’haver-lí girat l’esquena moltes persones que haguessin pogut ajudar a la seva supervivència, al diari Ara, Salvador Cardús, el 31 de gener d’enguany, escrivia: “Hem entrat en una fase històrica de dramàtica pressió espanyolitzadora de la nació catalana, per veure si perdem definitivament la partida. El darrer episodi, el futur del Prat i la derrota de Spanair, mostra que no estem parlant només de lluites simbòliques i identitàries, sinó d’una guerra d’interessos polítics i econòmics de gran magnitud. Emancipar-se o desaparèixer. La majoria de catalans en són ben conscients. De manera que si en aquests moments alguna cosa posa en risc la pau social del país, ja no és la voluntat d’independència, sinó que la política institucional no tingui el coratge de liderar-la. El país empeny. El perill és que acabi atropellant els que n’haurien de representar la voluntat, els interessos i el seny.”

Dia 6 de febrer, al mateix diari Ara, Joan M. Tresserras escrivia: “No hi ha projecte d’estat català perquè no hi ha classe dirigent que el vulgui. No hi ha unitat política del catalanisme perquè no hi ha un bloc social articulat al voltant d’una classe dirigent que es reconegui com a catalana.”

I era el 7 de febrer, que Salvador Cardús insistia a reblar el clau: “Si segons la darrera enquesta d’El Periódico” ja som una majoria de prop del 54% de catalans favorables a la independència per només un 32% de contraris, què espera el sobiranisme polític a prendre’n nota? Una dada molt interessant de l’enquesta és el 70% de catalans que, tanmateix, pensen que perdríem el referèndum perquè no saben que ja som majoria, i que és expressió directa dels temors que observen en els lideratges del sobiranisme. L’independentisme necessita una majoria social encara més àmplia, que només aconseguirà quan tingui el lideratge polític solvent que, amb coratge i sense excuses, assenyali clarament qui és que juga irresponsablement amb la nostra cohesió nacional.”

Dia 9 de febrer, que era el dia que vaig acabar de preparar aquesta presentació, encara vaig trobar a l’Ara un text interessant, més perquè era de la prologuista Patrícia Gabancho. Vos en transcric un fragment: “El catalanisme ha estat el gran vertebrador d’aquest país durant més d’un segle, perquè Catalunya s’ha definit per la voluntat de ser: de tenir aquell espai que dèiem. Avui el vertebrador del país és el sobiranisme. És el sobiranisme el que fa bullir ambients, sectors, intel·lectuals, cultura, tot molt divers, tot barrejat, tot mestís, però tot amb forta determinació. I seria terrible que Convergència, que és un partit creat per a la construcció nacional, fos un instrument de destrucció per por d’assumir el repte de la llibertat. El catalanisme és mort, visca el sobiranisme!”

Tornant al llibre, en un llarg escrit titulat La por a la llengua, l’autor comenta un article de l’escriptora Alicia Giménez-Barlett a El Periódico, Parlar en percentatges, que ens explica el molt mal que pot fer la imposició del català a l’ensenyament; segons en Jordi, ho fa explicant moltes mentides i mitges veritats i li desmunta totes les afirmacions que fa. En la defensa dels castellanoparlants s’oblida dels nombrosos parlants d’altres llengües, unes 300, que es poden sentir al Principat. S’afirma que el professorat parla sempre en català a educació primària i un gran percentatge a secundària, cosa que contradiu l’autor. Parla que moltes xifres no són reals, les estadístiques, en aquest cas, no diuen la veritat, perquè no parlen dels molts professors i professores que són obligats a canviar de llengua o que canvien abans de tenir problemes. De fet, a finals de la darrera dècada del segle XX o a principis de la primera dècada d’aquest segle, vaig fer un estudi a l’IES Aurora Picornell, des del meu càrrec de coordinador de normalització lingüística, quan veia que a l’informe que enviava la direcció de l’Institut, després de rebre els parcials de cada departament, es posava que l’ús de la llengua catalana a l’Institut era del 70% i només a partir de l’observació diària notava que això no era vera, que era impossible. Així que vaig analitzar les situacions d’ús de llengua a les classes, la llengua en què explicava el professor, en quina contestaven els alumnes, en quina parlaven entre ells en situacions espontànies, la llengua dels llibres de text, la llengua de la pissarra, la dels objectes penjats a les parets, en quina llengua es realitzaven les activitats, en quina llengua es proposaven els exàmens, en quina llengua contestaven, etc. Vaig passar la informació a unes graelles i aquest material el vaig donar als professors perquè l’omplissin segons la seva actuació. Això va dur devers mig anys de feina, fins que va sortir el percentatge d’ús del català a l’Institut. Crec que va ser devers un 38%. L’estudi havia fet baixar quasi a la meitat les estadístiques oficials.

Referent a la situació del català a l’escola, l’autor no té cap dubte quan afirma que a Barcelona o en el seu cinturó metropolità, on estudia la majoria de l’alumnat del país, la llengua de relació clarament majoritària és el castellà. També parla de dades falsejades per part del professorat. Afirma, cosa que aquí passa amb més freqüència, que a part que l’ensenyament a primària es fa majoritàriament en català, també són molts els centres en què s’usa el català i el castellà. Aquí ara això es vol incrementar. Jordi Solé és professor de secundària i ja va denunciar fa molts d’anys que l’espanyol, en molts centres, era l’única llengua d’interrelació o interllengua, ara pensa que l’actual generació jove que fa secundària pot donar un impuls definitiu a la substitució lingüística. D’aquí que vegi la necessitat d’una educació sociolingüística, que ara per ara, és inexistent. Critica el fet que la que sembla avançada llei de política lingüística de 1998 segueix abusant dels termes ambigus: s’utilitzarà el català com a llengua vehicular d’aprenentatge “normalment”, que no té res a veure amb forçosament ni amb obligatorietat. Té molta de raó en Jordi, perquè sé que el director de l’IES S’Arenal, que sempre intervenia per tot en castellà, principalment als claustres, on hi havia uns 80 professors i professores, que majoritàriament també ho feien en castellà, per allò de contestar en la mateixa llengua. Quan una professora un dia al seu despatx li va demanar per què feia les intervencions en castellà, quan la llengua vehicular del centre era el català, ell va contestar que com que les normes de començament de curs parlaven de fer les intervencions normalment en català, ell interpretava que podia seguir tota la seva vida parlant en castellà.

Parla del fet que a Europa es vagin obrint les portes a moltes llengües que tenen menys parlants que el català i en canvi es negui a aquesta llengua una possible oficialitat o ús en els programes lingüístics comunitaris rellevants i cita un advertiment des d’Òmnium Cultural abans de les eleccions europees que “amb la decisió que prenguin Espanya i Europa sobre la llengua catalana ens aclariran si ens cal també arribar a la independència política per aconseguir la igualtat amb les altres llengües europees”.

Ens recorda que entre els que pensen que la llengua catalana es troba en una mala situació i els que creuen que la normalització avança decididament, existeix una realitat, que és la que interessa analitzar. Parla de la grisor de les zones urbanes: Barcelona, València, Alacant, Perpinyà, Palma, on els múltiples esforços s’estavellen contra l’estultícia i la tossuda deserció lingüística. Ens cita mossèn Josep Armengou, quan diu: “L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria (...) és un degradat i un miserable (...) ha perdut tot el dret al seu país (...) només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se”, a Justificació de Catalunya. La lectura d’aquest llibre em va impressionar i em va marcar molt, a més d’obrir-me els ulls. Comenta en Jordi també el text “L’ús social de la llengua catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans que es troba en el sentit del que sempre ha dit la sociolingüística crítica i acaba fent una proposta a l’IEC i als responsables de la política lingüística (aquests que han fet desaparèixer de les institucions de les Illes) perquè no avanci la desertització lingüística del paisatge català: que s’estudiï a fons tot allò que efectivament funciona per saber què hem fet bé i què hauríem de fer millor per tal que gairebé tot acabàs funcionant.

Parla de la guerra psicològica que fa molts anys que estam patint contra la legitimitat de la presència oficial del català i la seva promoció dins el territori històric propi, i cit paraules textuals: “Cal ser ben conscients que les víctimes catalanes de l’autoodi dels fòrums babèlics o els seus companys de viatge directament espanyolistes volen imposar una contraplanificació lingüística que consisteix a falsificar la història, a crear una falsa percepció de l’ús lingüístic per part dels ciutadans i a legitimar la preeminència de l’espanyol a Catalunya. I, tot això, deslegitimant la definició del català com a única llengua comuna i pròpia dels Països Catalans i desmuntant el feble marc legal favorable a la normalitat lingüística.” Això fa uns quants anys que està escrit i sembla una premonició del que està passant aquí amb el Govern lingüicida que tenim.

Ens explica, igual que ja ho ha fet Bernat Joan i Marí, que a Europa, les normalitzacions lingüístiques reeixides han estat les d’aquells pobles que han sabut independitzar-se i fa un retret als polítics actuals del Principat quan diu: “I els nostres representants polítics que s’autoanomenen “nacionalistes” o “catalanistes” haurien de ser conseqüents i ser els primers a mirar Europa amb aquests nous ulls, deixant enrere les vies mortes que no duen enlloc o la cega dependència històrica espanyola.”

Té molt clar que per arribar a la normalitat lingüística del català cal promoure una nova norma d’ús de convergència de llengües en haver-hi uns quants interlocutors. S’ha de trencar amb la norma de subordinació del català al castellà. I d’aconseguir aquest canvi de norma d’ús en responsabilitza els governs de torn. Pensa, i jo també, que depèn de tots, però en primer lloc, no ho oblidem, depèn dels responsables polítics. Això quan els diferents governs se senten responsables de fer algun tipus de política lingüística i no com els d’aquí que l’únic que se’ls ocorre és fer una política de destrucció del català, de persecució i de repressió i per això comencen per a no usar-lo i continuen per canviar les lleis perquè ningú no tingui necessitat d’aprendre’l.

La tesi principal de l’autor del llibre és la d’aconseguir l’emancipació nacional com a únic marc polític per a aconseguir la normalització del català, tesi que defensa des de fa molts anys i cita també illencs que pensen de la mateixa manera i que també fa molt que ho manifesten, Bernat Joan i Marí i Gabriel Bibiloni. També cita aportacions d’altres persones i destaca la coincidència amb la del doctor en dret constitucional Hèctor López Bofill i està d’acord amb ell que la independència de Catalunya és factible a curt termini. Discrepa d’ell perquè López Bofill és escèptic amb la unitat dels Països Catalans i es desentén del País Valencià i de les illes catalanes, com escriu en Jordi. I aquí és allà on ens podria explicar com veu aquesta qüestió. Ens explica el següent: “...la unitat del conjunt de la nació catalana és tan important, que alguns seríem més partidaris de trobar fórmules intermèdies, més acostades, per exemple, a un estat lliure associat però amb una federació amb la resta dels Països Catalans, -si fos possible- que no pas trencar del tot amb Espanya però obrint amb aquesta ruptura profunds abismes polítics amb el País Valencià i les Illes.”

Ell diu que també està d’acord amb López Bofill amb altres aspectes de la independència i la relació amb Espanya. Diu que: “Ens fa veure, amb encert, les conseqüències –extremadament negatives per a Espanya- que tindria a Europa una possible repressió armada espanyola en un procés d’independència català. També estem d’acord amb l’autor, això ho diu en Jordi, i pens que ja era hora que algú ho digués, que les condicions per a fer prosperar la independència a Catalunya són objectivament millors que no pas les que hi ha al País Basc...”

També té un escrit dedicat al negacionisme que defineix com a doctrina o conjunt de discursos que neguen, silencien o relativitzen la brutal repressió i persecució que ha patit la comunitat lingüística catalana i que va arribar al màxim durant l’època franquista. Jo hi afegiria que se segueix patint en diferents indrets. Cita des del Manifest dels 2.300, o les plomes d’Ivan Tubau, pensament reproduït per Jiménez Losantos, l’historiador Antonio Domínguez Ortiz i un llarg etcètera, fins arribar al “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, etc., etc.”, de Joan Carles, rei d’Espanya.

Una altra part del llibre està dedicada a estudiar com ens relacionarem amb la resta del món, he suposat que una vegada independents, per això un dels seus escrits el dedica a la visió d’Umberto Eco sobre el tema, al llibre La recerca della lingua perfeta nella cultura europea, que al final no sembla rebutjar l’intent de construir una llengua auxiliar internacional (LIA). Amb aquest fet hi està d’acord l’autor del llibre, que defensa que el català en la situació actual que es troba, si es tria una altra llengua nacional com a segona llengua dels europeus i del món sencer, només hi perdrà. Afirma que tenim dues alternatives errònies: acceptar quatre interllengües europees (alemany, anglès, francès i espanyol), fet que arraconaria les altres 60 llengües europees, o que així com sembla que es vol posar en pràctica, que s’adopti l’anglès com a única interllengua europea, que farà que les altres llengües, com passa amb el francès, en veure perillar la seva hegemonia, li presentin batalla, i d’aquesta guerra entre llengües nacionals, les llengües com el català hi sortiran perdent. En conclusió, Umberto Eco acaba defensant un poliglotisme passiu, cadascú parla en la seva llengua i entén la dels altres, cosa que ja havia defensat abans Delfí Dalmau.

Tot això m’ha fet pensar en la proposta de Tilbert D. Stegman i tres lingüistes més que han publicat un mètode, l’EuroComRom – Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament. Aquest mètode no es limita a l’aprenentatge d’una sola llengua estrangera, sinó que obre la porta simultàniament al coneixement de totes les llengües d’una família lingüística (romànica, germànica o eslava). Vaig poder parlar amb ell sobre el tema i està ben convençut que la importància que es vol donar a l’anglès com a interllengua només causarà més perjudicis a altres llengües com el català, supòs que també pensa que en produiran a l’alemany.

Jordi Solé ens adverteix que la potenciació actual del trilingüisme pot causar una ferida mortal al català, ja que es pretendrà imposar un nou bilingüisme: l’anglès-espanyol per a substituir l’espanyol-català. En aquest cas i més a les zones turístiques, l’espanyol passaria a ser la llengua col·loquial i l’anglès la llengua de relació, d’estudi i de la investigació. Davant aquesta perspectiva ens parla del mateix que defensa Bernat Joan: la normalització del català serà possible si som capaços de formar una generació de catalans cultes que desconeguin l’espanyol i siguin competents en la interllengua europea. El que vol indicar en Jordi és que els defensors del català hauran de lluitar contra el trilingüisme, però que aquesta lluita no és contra l’anglès, sinó contra la interposició i la imposició de l’espanyol dins el territori històric català. I això només es pot aconseguir amb la independència lingüística i nacional. Segueix explicant les diferents vies existents cap a la interllengua i els perills per a la llengua catalana, i també explica la solució del poliglotisme o bilingüisme català-esperanto. Jordi Solé es presenta o diu que ha estat sempre esperantista, en el sentit que deia Delfí Dalmau, que l’esperanto seria com una espècie de sistema mètric decimal que permetria la comprensió entre tothom, i que, a més, ajudaria a aprendre més llengües.

A la tercera part del llibre ens explica què cal dir i fer. Això queda clar després de llegir els dos textos que hi podem trobar. És una síntesi clara de la necessitat de la independència. Ho explica amb 13 apartats, que vos enumeraré:

1. Sense llengua nacional no hi pot haver cohesió social

2. Sense llengua nacional no hi ha ni equitat ni justícia social

3. El procés de substitució lingüística no s’ha aturat

4. Sense estat català els joves parlaran espanyol

5. El català continua essent una llengua subordinada a Catalunya

6. Espanya espanyolitza el món dels joves

7. Només un Estat català pot garantir suficient oferta d’ús

8. Són molt importants l’ensenyament i els mitjans de comunicació

9. L’ensenyament secundari espanyolitza més els catalanoparlants que no pas catalanitza els no catalanoparlants

10. El català no és una llengua petita

11.El català ha avançat els darrers 25 anys gràcies a la societat civil en l’àmbit de la nova comunicació

12. Sense estat propi les lleis lingüístiques no són lleis

13. Sense independència no hi ha normalitat lingüística

Defensa també la importància que ha tingut el fet que la Vanguardia es fes també en català, cosa que significa una empenta molt gran als mitjans de comunicació escrits, i que demostra que el cinema en català també funcionaria. Encara que diu que el grup que edita la Vanguardia no ho ha fet per a normalitzar la llengua catalana, sinó perquè els estudis de mercat els ho han aconsellat. En Jordi escriu: “La versió en català d’aquell diari apareix després que a Catalunya ha nascut un moviment cívic potent que reclama el dret a la Independència i després de molts anys de reclamar amb mil accions de tota mena el dret a Viure en català.

La quarta i darrera part està formada per dos documents: el primer el va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada el 1988, ha de fer 24 anys, allà va defensar la necessitat d’introduir la Sociolingüística a l’ensenyament, i va acabar la seva intervenció amb aquestes paraules: “Introduir la Sociolingüística a l’ensenyament és la batalla que us proposem per guanyar aquesta llarga guerra per la llibertat de Catalunya.” L’altre escrit és una comunicació que va presentar a un Seminari psicoesteta l’any 1989 per a promoure la independència. Aquesta comunicació és molt interessant però en destacaré la denúncia que fa contra l’Estat espanyol que utilitza diferents estratègies contra la nació i que tenen la intenció de provocar un genocidi lingüístic. Ell en tracta tres: la ignorància, actuar com si no existís cap altra realitat lingüística que la castellana i així han aconseguit que molts espanyols no se n’adonassin que existien altres llengües fins que arriben a algun d’aquests territoris; la repressió, l’objectiu de la qual sempre ha estat la de destruir la comunitat lingüística catalana i la tercera és la d’integració, integrar per a diluir els catalans en el nou estat anticatalà de les autonomies, el nacionalisme constitucional espanyol ha desintegrat i deslegitimat la causa del català i els regionalistes han acceptat aquesta subordinació i han contribuït a integrar el català en aquest nou ordre del bilingüisme unilateral i desigualitari. També són interessants els tres models d’anàlisi de la realitat de Vicent Pitarch, el primer és el model idealista, que sostenen que el català es troba en el bon camí de la normalització i accepten la doble oficialitat i el bilingüisme com a marc ideal; el segon és el model distanciador, és el que practiquen una sèrie d’intel·lectuals que pretenen allunyar-se de la problemàtica sociolingüística i nacional, per amagar la seva opció a favor de la llengua dominant i el tercer és el model desmitificador, que és l’alternativa que proposa en Jordi, que explica que en àmbits clau l’ús de la llengua catalana es troba en una situació límit. És el model dels que consideren que el conflicte lingüístic no es pot situar al marge del sistema sociopolític i els seus mecanismes de dominació psicològica i política. Cita com a defensors d’aquest model Aracil, Grups desapareguts de Defensa de la Llengua, la Comissió Lingüística de la Crida, Bernat Joan, Pitarch, J. Murgades, Toni Artigues i el propi Jordi Solé.

D’aquesta comunicació en destacaria el fragment de paràgraf següent: “...la normalització consisteix a foragitar del territori català les llengües ocupants (no els seus parlants sinó la dinàmica d’ocupació/substitució que exerceixen), acabar amb la discriminació i imposició que l’espanyol i el francès exerceixen respecte a la comunitat catalana.”

De l’epíleg ja no en parlaré, perquè ho he fet al principi. Acab aquesta presentació assegurant que aquest ha de ser el llibre de capçalera de totes les persones que estimen la llengua catalana, ja que el pensament de Jordi Solé i Camardons s’haurà de tenir en compte si se la vol salvarde tots els perills en els quals la vol tenir submergida l’Estat espanyol i també s’hi haurà de tenir a l’hora de trobar una sortida definitiva en el camí de la normalització, que no és altre que la independència.